34

 Ahir vaig posar fi a 34 anys de la meva vida.

Uns 34 anys plens d'esperança...

Un lloc: Calais. Una botiga a punt de tancar-se, feien descomptes i em vaig enamorar de 2 faldilles. Una d'un verdós amb animals exòtics -que va durar menys perquè mai me la treia- i una de blau clar. Aquesta m'agradava menys però a falta de la meva preferida, la vaig estimar també. Vaporoses.

Jo no entenia el francès i la presumpta  padrina em va fer de traductora. Noemí es deia. Es deia perquè jo era l'excusa i em treia a passejar pels seus interessos patrimonials. A l'any 96 em va deixar plantada. Per interessos.

Vam entrar a la botiga i ens va atendre un home gran i quan va saber que el nom predominant era NOEMÍ, el seu interès es va desbordar.

-Sou jueves?

-No.

-Jo sóc jueu. Vaig sobreviure al nazisme. Vaig anar a Anglaterra i després aquí. I estic a punt de jubilar-me; per això els preus són més baixos.

D'allò ja fa 34 anys.

La faldilla blava feia temps que estava destrossada, impossible refer i com que no tenia cap tipus d'utilitat, vaig determinar llençar-la. La seva vaporositat estava tan tova que no s'hi podia fer res.

El vapor es va apagar.

El record encara fumeja.

Tots marxen pel maig

L'Ester tenia epilèpsia i no es volia medicar.
JO m'havia de llevar d'hora per . Ella partir-li el Luminal i fer-li empassar insistia que que NO!
Un dia a  la matinada, quan la meva son em va deixar fora de combat i aprofitant una porta mig ajustada, va fugir. I no va tornar més. Notava el dolor i marxant, el difuminava. 6 de maig de 2008.
Aquesta matinada mentre jo dormia, la vetlladora perquè no fugís per la finestra enreixada, ha marxat.
L'instint biològic de l'amor ha pogut més que tot l'amor que li havíem posat i ens havia donat incondicionalment. Va cuidar el meu pare mentre patia de dolor però, a la nit fresca, potser surten les gates i jo me les trobaré.
Ha aixecat la reixa que no era reixa i ha deixat els corpus delicti dels pèls a la persiana i en un barrot de la finestra antiga.
Potser  tornarà. Altres vegades ho ha fet. Però crec que de la mateixa manera que ens va arribar a casa cercant gates que ja havia detectat, ara n'entrarà en una altra....
Espero que siguis feliç quan les trobis: 28 de maig de 2017.

Univers

Pols d'estel...

quan la fi maduri,

ens trobarem al cel.

Ha quedat el dubte....

M'ho ha arreglat amb poca estona.
Jo creia que hi hauria de tornar a cercar les peces.
He arribat que tocaven les 16:00 en punt al Passeig Comte d'Ègara. Fins i tot he fet el ronsa per tal de no esperar-me a fora. No.
La Dolors i l'Àngels ja estaven al peu del canó i, qui no havia arribat era l'Home. D'entrada, el Jordi, es veu que els dijous no ve, i qui he hagut de tractar ha estat amb el Roger. Cap problema!!!!
Després de canviar-se de roba de carrer a bata blanca, ha aparegut somrient.
-Au va, vine...
Després de explicar-li els problemes ha baixat al mini taller i a 16:30 jo sortia direcció cap a l'Estació del Nord, tal com diuen els terrassencs, de l'estació de la Renfe, al capdamunt del carrer de Mas Adei, passant primer pel Carrer de Sant Antoni -que fa cantonada amb la Plaça Dr. Robert, allà on hi ha la Mútua de Terrassa.
Com sempre em sol passar els comiats se'm fan de difícil triar. Sempre hi ha el dubte d'encaixar la mà o de fer un petó. En Roger ha preferit un petó a cada galta, d'una manera ben normal. Ha valgut la pena ja que m'ha deixat un bon regust que he anat assaborint fins al final del carrer de Sant Antoni....
Allà m'ha passat un fet que ha canviat la resta del trajecte.
Un noi vestit de manera elegant que girava pel carreró on hi ha les esglesioles pre-romàniques, amb americana i pantalons grisos, camisa blanca i corbata rosa m'ha passat arran meu. L'ARNA? El cabell, la barba, els llavis molsuts i les ulleres -amb muntura negra i no grisa- eren clavats al que jo vaig veure feia 2 setmanes. Anava mudat, sense disfresses afegides ni complements de comèdia més adients a les visites mèdiques per tal de treure ferro i fer-se més informal, més proper.
Aquesta vegada portava una cartera negra i anava a la seva bola com jo, habitants de dos mons totalment allunyats. Anava de pressa. Anàvem de pressa...
M'he quedat garratibada. M'he aturat per fitar-lo d'esquena, per saber on anava, on girava - el Carrer de Joaquim de Paz, diria que hi ha quelcom relacionat amb la Mútua (?)-. Se'l veia més ample d'espatlles, més gros, més gran, més alt i ell és més aviat menudet, escanyolit....
En un moment determinat, m'ha sortit la possibilitat de cridar-lo des de la lluny -i si no era ell, un préssec immens hauria caigut sobre meu...- Un Ca*******  lleu m'ha sortit de boca però la timidesa me l'ha ofegat.
El dubte hi era igualment. I sempre hi serà perquè desconec si mai no el tornaré a veure. Era ell?
D'una alegria de galtes Histamíniques he passat a una tristesa punyent. Si en realitat era ell, m'havia decebut. Aquell noi proper, alegre i desenfadat era en realitat, tibat i antipàtic. Malgrat el préssec que hagués pogut fer, una dona que esperava l'autobús de la Línia 1 que va a l'Hospital (de Terrassa), ha presenciat la meva sorpresa...ell hauria pogut girar-se i mirar-me de dalt a baix per si em reconeixia, tal com hauria fet jo si hagués disposat de més temps. I llavors li hauria preguntat: Tu ets qui em penso que ets?
Però no. Tenia pressa....
El destí, aquesta vegada sí, que m'ha passat arran i no s'ha aturat.

Goig de Febrer

Tinc el parlar trastocat, paraules que no encaixen, però en olorar la mimosa

que s'aboca com una cabellera trenada d'una senyora, cap al carrer, 

penso en tu. Un tu ombrívol i trist -acollidor.

Aquesta mimosa florida

plena de goig, a les acaballes d'un febrer ventós,

escampa alenades del teu record.

Per sempre meu...

ECG

El temps, dintre els dits

d'una mà calenta,

es dilata.

I la Música

arrodonida, s'allarga

cap a l'Infinit...

Mi, Do, Sol*

Només a MI

em DOl el teu Silenci.

Sentiments

expulsats

per explosions

sincopades

que amb dibuixos d'ones

tu reculls;

un mar ple de vida

per estimar-te des del vaixell...

* Acord de DO amb primera inversió.

Vist i no vist....

Enmig dels laments taciturns i rítmics del Cant del Destí de Johannes Brahms, una dolça nota ha ressaltat més que les altres.

Una resposta viva, després d'un silenci aclaparador, m'ha sorprès....

Curt. Per què dir més? Senzill. De paraules efímeres, volàtils com un sospir, com un alè en la nit freda.

Una alegria fugaç com l'Aurora Boreal, acolorida per un somriure juganer.

He tastat la tristesa i l'emoció d'estar al mateix fus horari, a la mateixa òrbita...dos estels allunyats però units pel mateix Amor: La Música! -aquí tan incompresa....

I ahir, sense adonar-me on em ficava, descobria el seu rostre captivador, endolcit per aquella mirada còmplice d'Eterna Joventut. Com un pecat, sense voler.....Un acalorament, en què avui s'ha convertit en un miracle enlluernador.

El Destí ens juga males passades. Vist i no vist. Però la Música sempre resta!

https://www.youtube.com/watch?v=yC8CNpFu_7Q