En un país on la cultura està mal vista, els somniadors d’un món
millor s’escapen al bosc per gaudir de l’art.
Sobretot els músics que amb la melodia poden ofendre i perjudicar les orelles mal
acostumades....
En un país de somni, a l’hora que dormen les ànimes, els homes fugen
amb l’instrument sota el braç: Violins, violes i clarinets... Van a retrobar-se
amb la natura que mai els farà fora. Els ocellets s’hi acosten, tímids en
escoltar notes que els són conegudes. Qui les haurà piulades?
Tothom al seu racó particular; llocs amagats, clarianes
ombrívoles o al costat d’una font
trencadissa.
Escales amunt i avall; quintes, terceres, arpegis.
Els ocells es miren i els arbres enlairen les branques per fer lloc.
Ara arriben.
Desenfunden els instruments,
posen resina als arquets, afinen nota per nota –a oïda i diapasó o afinador electrònic-.
Cadascú amb el seu compositor i els seus anhels.
Caminants anònims s’hi aturen per agafar aire i música, l’únic consol
per aquesta vida aspra. Saluden i se’n van de puntetes per tal de no molestar.
Són estudis, melodies, cants d’esperança, de llibertat.
Sona bé, potser ho copiaré. Me n’aniré bosc o muntanya enllà, en un
trencall d’un camí amagat, em convertiré en nota i fluiré lliure per la Floresta atapeïda de matolls,
esbarzers que punxen però seran carícies i algun arbre caducifoli. Canviaran a
la propera estació i allà restaran. Com la Música.
