Ahir vaig posar fi a 34 anys de la meva vida.
Uns 34 anys plens d'esperança...
Un lloc: Calais. Una botiga a punt de tancar-se, feien descomptes i em vaig enamorar de 2 faldilles. Una d'un verdós amb animals exòtics -que va durar menys perquè mai me la treia- i una de blau clar. Aquesta m'agradava menys però a falta de la meva preferida, la vaig estimar també. Vaporoses.
Jo no entenia el francès i la presumpta padrina em va fer de traductora. Noemí es deia. Es deia perquè jo era l'excusa i em treia a passejar pels seus interessos patrimonials. A l'any 96 em va deixar plantada. Per interessos.
Vam entrar a la botiga i ens va atendre un home gran i quan va saber que el nom predominant era NOEMÍ, el seu interès es va desbordar.
-Sou jueves?
-No.
-Jo sóc jueu. Vaig sobreviure al nazisme. Vaig anar a Anglaterra i després aquí. I estic a punt de jubilar-me; per això els preus són més baixos.
D'allò ja fa 34 anys.
La faldilla blava feia temps que estava destrossada, impossible refer i com que no tenia cap tipus d'utilitat, vaig determinar llençar-la. La seva vaporositat estava tan tova que no s'hi podia fer res.
El vapor es va apagar.
El record encara fumeja.
