L'alè de Beethoven, va ser el primer en aparèixer: tenia forma de cant dels ocells mentre acomiadaven el dia, de lluna gairebé plena, d'arbres i molsa seca.
El Romanticisme de Schubert, amb el lied i posteriorment, Quintet "La Truita", va ser el primer que va assaltar als dits. Moltes notes van brollar, escales amb legatos, blanques i negres, greus i agudes. Papers voleiant al vent, airet del capvespre morent.
Les notes penjaven de les branques seques dels xiprers...
Una Revolució....
Bach, Peer Gynt i Mahler, amb el Frêre Jacques modificat, de la Tità, en menor.
La memòria va passar llista, fins i tot, les notes tristes del clarinet de la Serenade Melancolique de Txaikovsky, aquell lament ple d'Esperança, de retrobament, de nostàlgia.
Mentres Tu, vas esperar-te cordial, amb aquell somriure que no puc suportar, contagiós de Música i Serenor, a l'altra banda de la tanca. Un somni de plenitud, de llibertat que no puc abastar.
