Vist i no vist....

Enmig dels laments taciturns i rítmics del Cant del Destí de Johannes Brahms, una dolça nota ha ressaltat més que les altres.

Una resposta viva, després d'un silenci aclaparador, m'ha sorprès....

Curt. Per què dir més? Senzill. De paraules efímeres, volàtils com un sospir, com un alè en la nit freda.

Una alegria fugaç com l'Aurora Boreal, acolorida per un somriure juganer.

He tastat la tristesa i l'emoció d'estar al mateix fus horari, a la mateixa òrbita...dos estels allunyats però units pel mateix Amor: La Música! -aquí tan incompresa....

I ahir, sense adonar-me on em ficava, descobria el seu rostre captivador, endolcit per aquella mirada còmplice d'Eterna Joventut. Com un pecat, sense voler.....Un acalorament, en què avui s'ha convertit en un miracle enlluernador.

El Destí ens juga males passades. Vist i no vist. Però la Música sempre resta!

https://www.youtube.com/watch?v=yC8CNpFu_7Q

Poques paraules....

Robar-me el cor amb la mà.... així de senzill.
Un instant.
Cap mirada, cap paraula...
Només la mà calenta, en una fugaç encaixada.

Com el "Reietó"...

L’absència de música enterboleix el Pensament.

Uns sons agradables que van directament al teu cervell donen vida, una vida plena d’emocions i distreu de mals pensaments o te’ls renova.

L’Abstinència de música  capfica, et porta a l’angoixa i sobretot i molt perillós, et condueix cap a una introspecció malaltissa. Obsessió. Un reclam que convida a llençar-te al pou, des d’un pont, al buit.

Penses amb la petitesa que ets i la immensitat del món; de la teva insignificança que no condueix enlloc i de la grandesa dels altres que t’envolten.

No necessites cap droga dura per què et tregui fora del sistema solar i t’hi torni a portar en qüestió de pocs segons; fas una volta per tot d’estels lluminosos, plens d’espurnes que passen prop teu, sense gravetat, suspesos a l’aire sense so de l’Univers. Tornes a la Terra agafada d’una mà immensa, una salutació formal que es converteix en una obsessió per tornar-la a posseir novament, per tornar-te a sentir petita com el Reietó*, un ocell tan petit que us cabria amagadet dintre la mà i encara us sobraria espai....

*[ZOO] Ocell de la família dels muscicàpids, de 10 centímetres de llargada, de forma arrodonida, amb plomatge verd groguenc i amb el plomall de color taronja al cap, molt semblant al bruel, que habita els boscos (Regulus regulus).