Ha quedat el dubte....

M'ho ha arreglat amb poca estona.
Jo creia que hi hauria de tornar a cercar les peces.
He arribat que tocaven les 16:00 en punt al Passeig Comte d'Ègara. Fins i tot he fet el ronsa per tal de no esperar-me a fora. No.
La Dolors i l'Àngels ja estaven al peu del canó i, qui no havia arribat era l'Home. D'entrada, el Jordi, es veu que els dijous no ve, i qui he hagut de tractar ha estat amb el Roger. Cap problema!!!!
Després de canviar-se de roba de carrer a bata blanca, ha aparegut somrient.
-Au va, vine...
Després de explicar-li els problemes ha baixat al mini taller i a 16:30 jo sortia direcció cap a l'Estació del Nord, tal com diuen els terrassencs, de l'estació de la Renfe, al capdamunt del carrer de Mas Adei, passant primer pel Carrer de Sant Antoni -que fa cantonada amb la Plaça Dr. Robert, allà on hi ha la Mútua de Terrassa.
Com sempre em sol passar els comiats se'm fan de difícil triar. Sempre hi ha el dubte d'encaixar la mà o de fer un petó. En Roger ha preferit un petó a cada galta, d'una manera ben normal. Ha valgut la pena ja que m'ha deixat un bon regust que he anat assaborint fins al final del carrer de Sant Antoni....
Allà m'ha passat un fet que ha canviat la resta del trajecte.
Un noi vestit de manera elegant que girava pel carreró on hi ha les esglesioles pre-romàniques, amb americana i pantalons grisos, camisa blanca i corbata rosa m'ha passat arran meu. L'ARNA? El cabell, la barba, els llavis molsuts i les ulleres -amb muntura negra i no grisa- eren clavats al que jo vaig veure feia 2 setmanes. Anava mudat, sense disfresses afegides ni complements de comèdia més adients a les visites mèdiques per tal de treure ferro i fer-se més informal, més proper.
Aquesta vegada portava una cartera negra i anava a la seva bola com jo, habitants de dos mons totalment allunyats. Anava de pressa. Anàvem de pressa...
M'he quedat garratibada. M'he aturat per fitar-lo d'esquena, per saber on anava, on girava - el Carrer de Joaquim de Paz, diria que hi ha quelcom relacionat amb la Mútua (?)-. Se'l veia més ample d'espatlles, més gros, més gran, més alt i ell és més aviat menudet, escanyolit....
En un moment determinat, m'ha sortit la possibilitat de cridar-lo des de la lluny -i si no era ell, un préssec immens hauria caigut sobre meu...- Un Ca*******  lleu m'ha sortit de boca però la timidesa me l'ha ofegat.
El dubte hi era igualment. I sempre hi serà perquè desconec si mai no el tornaré a veure. Era ell?
D'una alegria de galtes Histamíniques he passat a una tristesa punyent. Si en realitat era ell, m'havia decebut. Aquell noi proper, alegre i desenfadat era en realitat, tibat i antipàtic. Malgrat el préssec que hagués pogut fer, una dona que esperava l'autobús de la Línia 1 que va a l'Hospital (de Terrassa), ha presenciat la meva sorpresa...ell hauria pogut girar-se i mirar-me de dalt a baix per si em reconeixia, tal com hauria fet jo si hagués disposat de més temps. I llavors li hauria preguntat: Tu ets qui em penso que ets?
Però no. Tenia pressa....
El destí, aquesta vegada sí, que m'ha passat arran i no s'ha aturat.

Goig de Febrer

Tinc el parlar trastocat, paraules que no encaixen, però en olorar la mimosa

que s'aboca com una cabellera trenada d'una senyora, cap al carrer, 

penso en tu. Un tu ombrívol i trist -acollidor.

Aquesta mimosa florida

plena de goig, a les acaballes d'un febrer ventós,

escampa alenades del teu record.

Per sempre meu...

ECG

El temps, dintre els dits

d'una mà calenta,

es dilata.

I la Música

arrodonida, s'allarga

cap a l'Infinit...

Mi, Do, Sol*

Només a MI

em DOl el teu Silenci.

Sentiments

expulsats

per explosions

sincopades

que amb dibuixos d'ones

tu reculls;

un mar ple de vida

per estimar-te des del vaixell...

* Acord de DO amb primera inversió.

Vist i no vist....

Enmig dels laments taciturns i rítmics del Cant del Destí de Johannes Brahms, una dolça nota ha ressaltat més que les altres.

Una resposta viva, després d'un silenci aclaparador, m'ha sorprès....

Curt. Per què dir més? Senzill. De paraules efímeres, volàtils com un sospir, com un alè en la nit freda.

Una alegria fugaç com l'Aurora Boreal, acolorida per un somriure juganer.

He tastat la tristesa i l'emoció d'estar al mateix fus horari, a la mateixa òrbita...dos estels allunyats però units pel mateix Amor: La Música! -aquí tan incompresa....

I ahir, sense adonar-me on em ficava, descobria el seu rostre captivador, endolcit per aquella mirada còmplice d'Eterna Joventut. Com un pecat, sense voler.....Un acalorament, en què avui s'ha convertit en un miracle enlluernador.

El Destí ens juga males passades. Vist i no vist. Però la Música sempre resta!

https://www.youtube.com/watch?v=yC8CNpFu_7Q

Poques paraules....

Robar-me el cor amb la mà.... així de senzill.
Un instant.
Cap mirada, cap paraula...
Només la mà calenta, en una fugaç encaixada.

Com el "Reietó"...

L’absència de música enterboleix el Pensament.

Uns sons agradables que van directament al teu cervell donen vida, una vida plena d’emocions i distreu de mals pensaments o te’ls renova.

L’Abstinència de música  capfica, et porta a l’angoixa i sobretot i molt perillós, et condueix cap a una introspecció malaltissa. Obsessió. Un reclam que convida a llençar-te al pou, des d’un pont, al buit.

Penses amb la petitesa que ets i la immensitat del món; de la teva insignificança que no condueix enlloc i de la grandesa dels altres que t’envolten.

No necessites cap droga dura per què et tregui fora del sistema solar i t’hi torni a portar en qüestió de pocs segons; fas una volta per tot d’estels lluminosos, plens d’espurnes que passen prop teu, sense gravetat, suspesos a l’aire sense so de l’Univers. Tornes a la Terra agafada d’una mà immensa, una salutació formal que es converteix en una obsessió per tornar-la a posseir novament, per tornar-te a sentir petita com el Reietó*, un ocell tan petit que us cabria amagadet dintre la mà i encara us sobraria espai....

*[ZOO] Ocell de la família dels muscicàpids, de 10 centímetres de llargada, de forma arrodonida, amb plomatge verd groguenc i amb el plomall de color taronja al cap, molt semblant al bruel, que habita els boscos (Regulus regulus).

Hahahahahhahahaha

Quin mal nom podria tenir un Neurocirurgià?

                                                                  Trencanous.