Desert de ciment...

Solitari.
La zona obrera, mentre la gent treballa, si hi ha feina, no s'està en contemplacions de fixar-se que en una entrada abandonada hi ha algú que fa música.
Hi ha silenci, excepte toros que entre i surten; màquines que perturben els locals soroll impertinent; pulidores, telers (quina cosa tan estranya a Sabadell), però al carrer només esfalt i ombra dels edificis.
Només les notes porugues s'elevaran al cel com el fum de l'encens que ho perfuma tot.
Potser es tornaran més civilitzats. Recordeu "Cadena Perètua"? Què deia Morgan Freeman? No sabíem què deien aquelles noies tampoc ens importava, però aquella música ens va recordar que tornàvem a ser persones.

"Deixeu que els nens vinguin a mi..."

Les ments primitives estan fetes de silencis. Només escolten el soroll que fan els ramats quan pasturen, si la màquina de cosir li fa falta oli, si l'agulla es rovella....
Quan Julián Gayarre va escoltar un so diferent als de la muntanya i els ramats els va voler seguir perquè era el so veritable: La Música. 
Els homes no necessitem cap religió ni cap Déu fet Home, la Música és l'únic que ens manca. Nietzsche ja ho deia i tenia tota la raó: La vida sense Música és un error.
No deia res sobre Déu...
Els desafortunats, els exiliats de l'art hem d'anar per camins solitaris a cercar la Bellesa. Però hi ha moments que no estem sols i la canalla ens ve a nosaltres com atrets com un imant, com un vent diferent entre els arbres. "Aquests nens no sabran mai com és un violí i jo estic encantat de mostrar-los-hi. Deixeu que els nens vinguin a mi....".

Cor trencat

Didó acull-me entre els braços.

La terra no em serà pesada,

flotarà com un llenç fi, a l'aire

El meu cor se m'ha omplert d'agulles

que me'l trinxen com les espines d'un roser.

Tot ell tallat pel fred del congelador.

T'estimo tant que ja no sento com la vida passa arran.

Les llàgrimes talment com un brollador

no romanen en un Llac imaginari,

sinó que es filtren a la terra xopa de molsa

del nostre santuari de Pau....