Part V

 Naomí Amir –o Kinneret per a l’ocasió- estava allà per un requeriment especial de la seva amiga Emily Stein. Eren de la mateixa edat i van preparar-se a consciència a l’acadèmia per esdevenir les millors agents de la seva promoció. I així va ser. Van poder triar  destinació a la carta. Emily a Netanya i Kinneret a Haifa. Kinneret no tenia gaire per mà posar-se a la pell dels altres: l’empatia l’havia de treballar de valent, encara. Per això, la seva amiga li va demanar aquest favor. Si se’n sortia airosament, ho lluiria al seu expedient personal. Com una mena de curs. D’instrucció.

De moment, començava malament. Milly va haver de fer la feina d’allunyar la Jehudith de la seva mare i procurar-li una coartada –mentida pietosa- perquè no es fes gaires preguntes. La va dur a casa seva mentre la resta de personal policial feia la seva feina. Hi va anar amb un metge forense per tal d’assegurar-se una bona dormida: prou quantitat de sedants intravenosos per tal que no despertés durant unes 8 hores. Hores suficients per poder dictaminar la mort de la seva mare. No seria ni emmetzinament ni estrangulació. Ni cap cop al cap a traïció. Simplement una mort accidental causada per un simple atac epilèptic, d’una epilèpsia secundària no controlada.

Part IV

En aquells moments hauria desitjat tenir a prop, un telèfon. De fet n’havien tingut un, però com solia passar els veïns se’n feien amos. Tot el dia estaven amorrats a l’auricular i quan la Jehudith havia de telefonar per una urgència, li sortien amb potes de gall. Per tant, morta la cuca mort el verí.

Després de les sacsejades, saliva i cops, la casa va quedar silenciosa. Només se sentia el plor ofegat per la respiració de la Jehudith. “Quan tot sembla que hauria de sortir bé, ens ve una onada de desastres. És cíclica. Cada sis anys. És el temps que triga la mala sort a tornar-te a visitar”.

Al cap d’una mitja hora o més, un cop esbravada de plorar, va anar a veure com estava la seva mare. Aquesta vegada, la cianosi l’havia visitat. No respirava i feia, potser massa estona. Es va espantar. Va intentar reanimar-la contradient els consells pràctics del que s’ha de fer i del que no, en un atac epilèptic. Estava sola i no podia confiar en ningú. No podia esperar un miracle i va sortir a fora. A l’altre costat de la porta hi havia espiant la Gueula.

-         Què li has fet a la teva mare, que estiguis plorant?

Jehudith anava a respondre-li però es va aturar. Com menys conversa amb una busca-raons, millor.

-         Haurem de fer venir la policia perquè et tanqui a la presó per assassinat...

I més silencis...

-   De fet, ens anirà molt bé. Subhastaran les vostres possessions i nosaltres, ens les quedarem... Espera’t ara vaig telefonar....-tot tornant endarrere i fent un gest com parlar “a part” va continuar-.  No haurem de venir-les a sostreure d’amagat.

-      Bravo! –va fer l’inspectora Milly Stein, que en aquell moment treia el cap per la porta acompanyada d’una altra dona- Una bona declaració...

-        No et servirà. Hi hauria d’haver un advocat.

-      Amb tu no cal. Tots et coneixen...M’hi jugo doble contra senzill que no en trobaràs cap que et vulgui treure les castanyes del foc. Pensa que els advocats volen tocar-ne de calents i, sobretot, guanyar els casos.  Vosaltres sou un cas perdut des d’un bon començament. Fes via cap al teu cau! –I tot suavitzant el to, va continuar-. Kinneret, vés i acompanya a la Jehudith. Necessita ajuda.

L’altra dona que acompanyava a l’inspectora va entrar al pis de la Jehudith i la seva mare. Aquesta encara jeia inconscient a terra, de costat. Se la veia rígida.

-         Què li ha passat? –li preguntà a la Jehudith-.

-         Ha tingut un atac epilèptic.

-         Epilèptica. En té gaire, d’atacs?

-         Sí. Aquest és que li està durant més. Estic espantada.

-         De quin tipus? Dels que convulsen?

-    Sí, en diuen tònico-clònics, anomenats “Gran Mal”. Perden la consciència, el cos es contrau –fase tònica- i li segueix la convulsió –clònica-. Hi ha qui pot patir cianosi, que és la falta d’oxigen. Sembla que ma mare n’hagi tingut... A més, si li veiessis la llengua, la té tota mossegada. Si haguessin de fer-li una autòpsia, sabrien de seguida que és epilèptica...

-        Fa gaire temps que en té?

-       Sí. Em van explicar que de jove va tenir un traumatisme cranial i no se li va curar bé. Va prendre medicació però...al final la va deixar, pels efectes secundaris.

-         I tu no en tens?

-       Ui, no m’espantis, només em faltaria això! Diria que no.... I per cert, tu també ets policia com la Milly?

-         Sí. Em dic Kinneret Amir i sóc de Haifa.

-         Ma mare també se’n diu de Kinneret.

-    Això m’ha dit la Milly. Au, mirem a veure si s’ha despertat... –va dir-li amb molta calidesa-.

Kinneret Amir va donar-li una excusa per tal que la Jehudith no s’acostés a la seva mare perquè sospitava que hi havia alguna cosa que no funcionava.

-     D’això Jehudith li podries dir a la Milly que vingui un moment...  deu haver sortit a fora...

L’inspectora vinguda de Haifa va aprofitar per fer un cop d’ull a la malalta. Amb la noia fora de l’escena, va enviar un missatge flaix a la Milly: “La mare és morta. Truca perquè se l’emportin. Allunya a Jehudith”.

Mentre llegia el missatge de la seva col·lega, Jehudith se li atansà per dir-li que la seva companya la reclamava.

-       Ah, molt bé, un moment. Xomer, fes el favor de demanar una ambulància, hem de dur la mare d’aquesta noia a l’hospital, és urgent –va acabar l’ordre amb gest inhabitual (una picada d’ullet) però els agents que esguardaven a fora, van entendre que la dona era morta-.

No haurien d’haver demanat una ambulància sinó un cotxe fúnebre de la medicina legal però, amb l’estat psicològic que presentava la Jehudith, no volien arriscar-se. Tal com els va suggerir la Kinneret, l’havien d’allunyar d’allà tant com fos possible ja que veure de prop la mare morta –i d’aquella manera, amb l’espasme cadavèric visible- encara s’hauria espantat més. Li van dir que durien a l’hospital –però no a quin-; que ella necessitava dormir, havia tingut una nit massa moguda –per culpa d’un grapat d’inútils-, recobrar forces perquè li esperava haver de fer molts tràmits per tal de poder recobrar la honorabilitat tacada.

Part III

Mentre els gossos bordaven a la lluna i els estels clivellaven el cel, un ensurt les va treure del llit.

La policia entrava esbotzant la porta oberta.

Jehudith no s’ho podia creure. Com podia la policia haver fet una cosa tan espantosa!

Els van demanar els papers, el carnet d’identitat, l’assegurança de salut, els papers que acreditessin que la casa era seva. Tot.

Jehudith va demanar permís per acreditar, amb papers signats per un jutge, la seva majoria d’edat per parlar en nom de la seva mare.

Buscaven en Dimitri. Un confident els havia informat malament. Van escorcollar tot el piset a recerca d’objectes robats mentre, els veritables culpables intentaven esmunyir-se escala avall. Sort que un agent de policia feia guàrdia a la porta i no permetia que ningú sortís al carrer.

-Viuen al pis de dalt! –va dir-los Jehudith amb cara de son-. 
- No pot ser... 
-Ah no, per què no pot ser? Nosaltres hi hem viscut durant molts anys i encara no sabrem qui viu aquí?! El pis havia estat propietat de Daniel ben Ezra. Actualment és professor de llengües Romàniques a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Té, aquests són els papers els quals ens cedeix el pis. Ho podeu comprovar, ell en té una còpia! 
-El nostre confident ens ha confirmat que aquí on viviu vosaltres hi viuen també els Karpov. 
- Sí, de fet, en viuen de nosaltres. Un moment.

Jehudith va anar a cercar les factures de l’aigua i de l’electricitat.

-Dues persones que gasten poc de tot, és impossible que hagin de pagar aquests preus astronòmics. No trobes? 
- Ah, els ho pagueu? Si que sou generoses! 
-Nosaltres no paguem res a ningú. D’una manera o d’una altra ens punxen l’aigua i l’electricitat. El vostre confident no va gaire ben informat. Si ens coneix tan bé, encara serà amic dels Karpov aquests. Massa coincidències, no creus?

L’interlocutor de la Jehudith la va deixar mig penjada mentre un altre agent li cridava l’atenció. Les bústies havien estat manipulades. S’havien ficat de peus a la galleda i, aquesta galleda era molt fonda i l’aigua els arribava al coll. Aprofitant que eren allà, van comprovar la hipòtesi de la Jehudith.  I la hipòtesi era una realitat.

-Maleïts gàngsters! –va dir la Jehudith totalment abatuda-. 
-Ho sentim de debò... Arriba’t a la comissaria i posa una denúncia, tindràs dret de rebre una indemnització per danys... –va intentar d’acaronar-la- 
-No em toquis, gamarús! –va apartar-se esporuguida, la Jehudith-.

Els agents van esfumar-se en la nit. Ara tindrien feina doble. Investigar al confident i donar raons al jutge per què acceptés, aquesta vegada sí, tramitar-los una altra ordre judicial. I per postres, indemnitzar a les dues dones.

A la Jehudith se li girava tot en contra. Ja no podia més.

La casa estava feta un desori després de passar tot aquell femer uniformat.

Després d’hores de peu dret va encendre el llum per tal d’endreçar el paperam.

Ara no podia anar-se’n. Havia d’acabar el que aquells desgraciats havien començat.

A primera hora del matí van tornar dos agents i un jutge. Jehudith els va rebre molt malament.
-Què voleu més, ara? 
-Parlar amb tu. 
- No en teniu prou? –va contestar-los de manera molt agra-. 
-Volem saber més coses dels veïns de dalt... 
-I el vostre confident, no en sap res més? 
-El varem fer desaparèixer per por de represàlies i al lloc on el varem deixar, no hi és. 
-Vaja, que bé. Us ha pres el pèl i a més ha aconseguit que els culpables estiguin en alerta. 
-Volem rescabalar els danys que us hem ocasionat. –“I un be negre”-. 
-Ah si? Doncs m’agradaria poder recuperar tota la roba que ha desaparegut de casa nostra. Roba valuosa, herència familiar que guardàvem com un tresor, brodada a mà. Una col·lecció de plats de porcellana pintada, parament de la llar, pots, cassoles. Un gerro de vidre tornejat, un llit antic que teníem en un guarda-roba i que ja fa molt que va desaparèixer. Molt menjar i el plaer de viure en pau. Això no es pot tornar perquè el temps s’ho ha endut. Au va, digueu-me com m’ho tornareu, això? 
-Tens fotos d’aquests objectes? –va dir sense immutar-se, el jutge-. 
- Les hauria de tenir, excepte que els vostres amics, els Karpov no les hagin robades... Entren a casa com si res. 
-Per cert, com és que teniu la porta oberta? 
-Ordre judicial. Així ho va establir una jutge civil a demanda de la Gueula Karpov. Amb l’excusa que ma mare no hi toca, ella volia ocupar-se’n... 
-I què li passa a ta mare, té alguna demència? 
-Els únics dements sou vosaltres! Vosaltres que us vau creure sense comprovar res, les mentides del vostre confident desaparegut. Ma mare només té epilèpsia. No pren cap medicament perquè per molt que prengués de tot, no li treia l’anormalitat epileptògena en els EEG. Se’n va cansar. Es va cansar dels efectes secundaris -que eren molts. Ara cada vegada en té més, d’atacs... i a més estrès, pitjor. 
-Vols dir que si es prengués medicació que li aturés els atacs, podria fer vida completament normal? –va dir el jutge fent veure que hi posava interès, res més lluny de la realitat-. 
-Sí. Com a tot medicament té els seus efectes secundaris i d’això no te’n pots escapar. Està presonera dins el seu destí. 
-Ets molt pessimista, noia! Quina jutge va dictaminar que la porta hauria d’estar sempre oberta? 
-La jutge Loresh. 
-Què? Impossible! –va dir un dels policies-.

Jehudith va anar al seu amagatall secret. Allà hi va treure una carpeta amb documents importants. L’emancipació als 16 anys, els resguards dels títols acadèmics, experiència laboral i el dictamen de Loresh. El jutge i els dos policies no s’ho podien creure.
-Ho volem verificar. 
-Porta el segell judicial... 
-Massa ben posat. 
-Voleu dir que és fals!? Només faltava això! 
-A Netanya no existeix cap jutge civil amb aquest cognom. Lorech, sí, Ruth Lorech i molt bona fent la seva feina; però Loresh, no. La vas veure mai aquesta jutgessa? 
-No, però ma mare sí. Mare...? 
-Em trobo malament.... el cap em roda, estic marejada... no... 
-Un atac? 
-L’aura. D’aquí una estona convulsarà. M’ajudareu a estirar-la a terra, de costat? El llit és massa tou i es podria fer mal a l’esquena. 
-Cap problema, dona... –van dir de mala gana-.

Els dos policies la van treure del llit sense que ella no hi posés resistència.

-Mare no passa res. D’aquí una horeta ja et trobaràs millor. Escolta, escolta’m! –agafant-li la cara amb la mirada mig perduda, llunyana-. La vas veure mai, la Jutge Loresh? 
-Qui és...? 
-La de la porta oberta.... sempre en parlaves, fent broma... La recordes? 
-La russa? Allò més aviat semblava una meuca i no pas una jutge! 
-Com era? 
-Portava uns cabells de ros poll, altíssima, seca com un clau i ulls blaus. Quan parlava, escopia saliva. Devia tenir un problema a la boca: potser epilèpsia...i una llengua...! 
-Quan es trobi millor portarem un dibuixant perquè en faci un retrat robot i així la podrem identificar. –va dir un dels policies que semblava tenir cert interès-. 
-Us hi podeu quedar una estona mentre jo vaig a fer la denúncia a Comissaria per tramitar una indemnització per culpa de la vostra ineptitud? 
-Nosaltres no fem de mainaderes. –va ventar el jutge-. 
-Ja ho sabia que podia comptar amb vosaltres, gràcies. –Tot agafant el braç del jutge. I finalment va dir-los-: Fora de casa meva! –assenyalant-los la porta mig oberta-.

Aquella gent, el jutge el primer i els dos policies seguint-lo al seu darrere, van obeir amb rapidesa l’ordre de la Jehudith que no sabien com treure-se-la de sobre sense que se’ls notés. A ells poc els interessava les desgràcies d’aquelles dues dones. Van intentar apedaçar el bunyol però no se’n van sortir per manca d’interès personal. Eren massa pobres, potser uns de més rics, els hauria quedat bé el Cuento.

Com un rellotge, la mare de la Jehudith va convulsar.

Va tancar la porta posant una cadira al darrera. Mentrestant va desar la carpeta a un lloc segur. “Quins males bèsties, no s’han dignat a mirar-se les fotos que vaig fer dels objectes desapareguts. Els importem un rave!”.

Elefants al Cel

No costava de pujar, aquella escala dreta, de marbre blanc i barana lliscant com un tobogan. Com hauria dit Màrius Torres en aquell seu Paradís promès, una escala que “es puja amb delit”.  Esglaó a esglaó.  Amb por, al principi; batecs amatents, després.

Els elefants agafats a les faldilles pujaven obedients. Hi ha un túnel clar que guia perquè ningú no es perdi pel camí tapiat, a la banda dreta, per un vidre opac i una calor sufocant.

 No era cap Rapte de Proserpina, en la qual, per tal de deixar tothom content, havia de conviure mig any a l’infern i, l’altre mig, a la Terra.

Aquell estiu, aquella vegada... en que la primavera blavejava entre el blanc i més blau. “Blanc entre blau, els núvols”; no s’havia pujat gaire amunt per considerar un cel proper als Déus.

La Nessy només va haver de pujar un parell de pisos per trobar el cel, aquella altra vegada. Aquell despatx era d’un blanc lluminós brillant; només una taca de color blau hi destacava. Si l’haguessin tancat per a l’eternitat, hauria acceptat la mort. L’olor, era esterilitzada. Els Hospitals fan pudor de gent i de productes de la neteja que les dones gasten sense miraments.

Només en aquell racó entaforat de llibres, més semblant a una biblioteca desordenada, era allò que més s’assemblava a l’esterilització de la poesia en estat pur. Era El Cel dels Elefants.

(Amb aquest bombonet de prosa poètica que tan èxit va tenir Aigua de flog.cat , voldria posar el meu gra de sorra en la meva protesta contra els Borbons. Els bascos cantaven allò de l'elefant, la Moritz treia la samarreta que brindava i jo, rescato "Elefants al cel" escrit fa quatre anys...)

30 anys

Jo en tenia 9.

No fa gaire, vaig llegir que l’atropina que s’utilitza en oftalmologia –per dilatar pupil·les- només es pot fer servir en nens menors de 5 anys. Jo n’hauria quedat fora. Però l’equip de la Dra. Solans de l’Hospital de Sant Pau, ho van voler provar. Va ser aleshores que van descobrir que les meves eren anisocòriques.

Com deia, fa 30 anys, quan jo només en tenia 9, l’equip de la Dra. Solans em van operar d’estrabisme. S’hi van mirar molt. Proves i més proves. I estudis.

Al final, un dia plegant de classe vaig veure el meu pare parlant amb el director (un membre actiu de Fuerza Nueva) i mestre del col·legi “Amadeu Vives” on anava. Vaig percebre que alguna cosa passava.

Un cop a casa, les notícies fresques. Havien trucat i ingressava un 18 de maig de 1982. Aquell mateix dia. Tot va ser molt ràpid. Hauria d’estar allunyada del meu Bonic, un periquito blau que vaig heretar de l’antiga escola on havia fet pàrvuls, primer i segon.

Hi havíem de ser a les quatre. Un cop allà ens van explicar com aniria tot.

Jo estaria acompanyada d’un nen de la meva edat. Estàvem separats i gairebé no ens veuríem. De fet no recordo que haguéssim parlat gens. Cadascú al seu rotllo. Ells eren xarnegos.

Com que la tarda era llarga, ens van donar permís per anar a donar una volta.

Jo volia arribar-me fins a la Sagrada Família. No hi havia estat mai, però ja m’agradava. A mig camí, em vaig voler comprar un gelat de pal. En aquella època estava de moda el Tiburón de Frigo. Crec que ni me’l vaig acabar ja que a les 6 havíem de ser altre cop a l’Hospital

No recordo què vaig sopar. En aquests casos la memòria és selectiva. Ma mare, crec, es va quedar fins a les vuit.

Va ser una tarda horrorosa. Cada 10 minuts anava al lavabo de nervis que tenia. Els lavabos no estaven a les habitacions. Havies de sortir cada vegada. Un pal.

La mare estava un pèl intranquil·la. Va avisar a les monges que es feien càrrec de la mainada que s’havia d’operar, “que tinguessin cura perquè jo encara m’ho feia al llit”. Tots els nervis i totes les anades i vingudes al lavabo van servir. A la nit vaig dormir d’una tirada i no va passar res. Ja ho havia fet tot, el dipòsit estava buit.

A les vuit del matí ma mare ja estava al meu costat.

Va ser bonic, el despertar. No va ser traumàtic com la mort del petit Jaume al Mirall Trencat, on una alosa estava a la finestra.

Un petit sol va aparèixer acaronant un arbre al fons d’una finestra petita. I un Rossinyol va treure el cap, fent un refilet. Era tan bucòlic!

Cap a dos de nou, suposo, va venir un infermer que ens va dur a la sala d’operacions. Hi vaig anar amb cadira de rodes. Jo portava un mocadoret de quadres blancs i grocs amarat de colònia. La colònia –abans i ara- em relaxa.

Una de les infermeres em digué: “Ara sentiràs com un mosquitet que et punxa a la mà”....Allò devia ser un tigre!

Vaig despertar amb els ulls embenats. No veia  res. Només sentia el meu company d’habitació demanant aigua. Tenia al·lèrgia a l’acetona –dec suposar que l’anestèsic en duia-. A mi m’ho van demanar: “Vols que et mulli els llavis amb aigua?”. No cal. Jo no ho necessitava.

Un cop despertada em van portar de la sala de reanimació a la meva habitació. Allà hi havia els pares. Els metges de l’equip de la Dra. Solans els van dir que tot havia anat bé.  Aquell dia va ser llarg i avorrit. M’havia d’estar tota l’estona estirada de panxa enlaire. A la tarda, el meu pare em va portar 1916, un colònia perfum que m’acompanyaria tota la vida. És de les que no mai passen de moda. És tan refrescant... Cap al vespre, van decidir portar-me quelcom per saciar la gana. Galetes amb confitura. M’hauria menjat un bou sencer! I no galetetes.

L’endemà, em van desembenar els ulls. Tenia les pestanyes enganxades i a més, hi veia doble. Els van dir que cada 8 hores m’havien de posar unes gotes als ulls.

El dia 20, el cel estava núvol fins i tot, van caure quatre gotes sortint de l’estació de la Renfe...

30 anys i la memòria encara em regala com era el bar on anàvem a prendre un got de llet. Era ben estrany. Les taules estaven situades en forma piramidal, volent emular una gran aula. S’havia de pagar abans de consumir. Quan hi anàvem ben d’hora al matí, el vèiem ple de bates blanques. Eren joves, estudiants de medicina. Me’ls mirava amb admiració i curiositat –no com ara que els engegaria a pastar fang!-.

Fa 30 anys hauria preferit no haver-me hagut d’operar. No hauria patit els danys col·laterals: ull gandul i astigmatisme. I encara menys saber el què m’esperava al cap de 26 anys. Però això ja és una altra història...

Part II

- Caram noia, a qui has convidat avui? –va dir la carnissera-.
-Hauria de convidar algú per fer una cuixa de be al forn?

-No, però, és tan grossa...

- Sempre en dono als gossos, pobrets...

-No insultis aquests animalons, prou els agradaria fer un mos d’aquesta categoria.

- M’ha sortit així, però ja m’entens, oi?
- Sobradament.

Un cop feta tota la compra va anar al cafè a esmorzar. “Què devia fer la Míriam sense seu escarràs? Omplir de Miquels la resta d’empleats”. Aquella dona la portava ben endintre de l’ànima. En recordava tota la mala llet que li vessava pels llavis. “Era un escurçó bufador o una cobra, d’aquelles que es posen dretes, plantant cara, sí, una cobra reial!”. Va assaborir una delikatessen asquenasita provinent d’un Kibbutz al nord de Netanya i per acabar un suc de fruita car en aquella hora avançada del matí, ja no servien cafès amb llet.

Acabat l’àpat se’n va tornar decididament cap a casa.

Sa mare encara dormia. O això semblava. No s’havia mogut del llit. Estava tan plàcida però va notar un detall que no havia estat pas així. Una bava tenyida de sang li regalimava per la comissura del llavi inferior li feia pensar una altra cosa. 

-Mare, mare? –va fer sacsejant-la suaument-.
-No hi ha res a fer! Fa estona que no hi és tota. De la manera com es movia semblava un possés enmig d’una orgia carnal. Deu trobar a faltar el seu manso... No el vas conèixer, oi? –va dir una veu inoportuna al llindar de la porta.
-No tens feina a casa teva perquè ens molestis d’aquesta manera?

- Jo només volia ajudar...

-Des de que et conec només ens has ajudat a caure. I ara esfuma’t!

-  Ai, Nurith, no tens corda...

-Si vols en vaig a comprar...no tindràs pas una biga per fer-la-hi passar? I no em dic Nurith, pesada!

Aquell dia Jehudith es notava cansada com si hagués estat traginant, tota sola, càrregues pesades. Tenia son –qui no en tindria amb tantes despertades?-.

Va deixar les coses a la cuina i va engegar el forn. Sort que la Margalid li havia preparat bé la cuixa ja que només hauria d’afegir l’oli, sal i les herbes aromàtiques. Sa mare no li agradaven els plats gaire condimentats. La ceba i l’all no se li posaven bé. Un cop tot en dansa, va quedar-se a fer companyia a sa mare inconscient al seu jaç.

La motxilla ja estava llesta. Quatre coses, res, les necessàries per abandonar tot aquell suplici. Si no hagués tingut aquell pis de segona mà que en Daniel els va regalar, ara estarien vivint sota un pont. Volia oblidar aquell malson, aquells veïns que robaven. També volia oblidar la mare. Li feia pena que ella s’abandonés d’aquella manera.  Quan en David o en Daniel corrien per casa, la vida era molt diferent. “Au va, nena, que avui ha vingut...”. Amb en Daniel encara es feien. Anava molt sovint a Jerusalem quan sortia de treballar i xerraven hores i hores. Un dia, sa mare va trucar a la policia perquè la nena havia desaparegut. L’endemà, va aparèixer més fresca que mai. “Se’m va fer tard”, recordava amb un somriure. 

-El cap, nena...el cap em fa mal!

-Ja ho sé, mare. Sempre te’n fa de mal...vejam la llengua.

-La llengua rai...és el cap...els sorolls, sembla com si a dintre hi tingués una campana. De debò que no hi havia ningú a casa, abans?

-Quan jo he entrat, ha tret el cap la xafardera de la Gueula.

-On has anat?

-A comprar.

-Tota l’estona?

-Estaves desperta, quan he marxat?

-T’he sentit que endreçaves... Has fet més soroll del normal.

- Impossible, faig el de sempre, ja ho saps... tret que...

-La Gueula hagi entrat a fer la ronda matinal com un voltor.

-Au vine, que t’ajudaré a banyar-te.

-No cal. Vaig neta.

Jehudith no li va permetre que la contradigués. La va aixecar amb molt de compte i la feu entrar a la banyera. Sa mare no podia estar sola ja que podia prendre mal en les feines més quotidianes.

Un cop refrescada i curada, la va asseure a una cadira prop de la taula. 

-Per què et molestes tan...! Al final em faran un descompte de la poca aigua que gasto per higiene!

-Poca aigua? Si sabessis com puja el rebut!

-Impossible. Per posar una rentadora a la setmana i rentar quatre plats...

-GUEULA havia de ser! Això s’ha d’acabar! Ara fins i tot ens punxa l’aigua! Mare has de fer un pensament. Posa una denúncia quan més aviat millor. Al final ens faran fora de casa nostra!

Jehudith estava desfeta. No en tenien prou que el pòtol i borratxo de la Gueula agredís  a la seva mare quan anava ebri o els robés el poc que els restava. Ara, els punxaven l’aigua i l’electricitat. Això no es podia consentir. I just se n’assabentava quan havia fet un pensament per anar-se’n de casa. Sempre sortien coses que entrebancaven els seus plans.

La Jehudith, va assegurar-se que la gana quedés ben saciada per moltes hores. No sabria fins quan tornaria a posar-se un plat a la boca.

Abans d’anar a dormir, la Jehudith, va fer-li el llit mentre estava al lavabo. Sa mare no volia posar llençols nous perquè corrien el risc de desaparèixer, però per aquella vegada, en va posar uns de nets i bons, de cotó d’abans. De les vores estaven estripats per fer semblar vells i que ningú tingués l’ocurrència de revendre’ls, com tants cops els havia passat. 

- No calia. Ja hi dormia bé amb els altres....

-Feien pudor i s’han de rentar. Fa més d’un mes que són els mateixos!

-Com vulguis...

-Parla amb la Milly, ella coneix el Dimitri, té un historial...!

-A la llarga ja cauran. Ells mateixos es portaran a la ruïna.

-I mentrestant, què? –va dir la Jehudith tot fent-la estirar al llit-.

-No tinc son...

-Quan tastis els llençols, aviat te’n vindrà.

Va aprofitar per rentar els plats i desar la cuixa que havia sobrat, a la nevera.  Prou que desapareixeria en un tres i no res, amb una veïna tan viva...!

Ara ja se’n podria anar al llit. Provaria de dormir una mica si els nervis li ho permetien. Demà, si no hi havia res de nou, la llibertat seria el seu oxigen.

Un iogurt caducat dins d'una nevera. Part I

Aquelles paraules dites sense miraments li havien provocat un esvoranc a l’ànima.

Quin dret tenia la Míriam ben Zayit dir-li que “amb aquella cara que feia donava la sensació de no voler treballar!”. Arribava traient el fetge per la boca abans que la resta de personal i encara gosava ficar-se amb la seva cara. De cara, en tenia la seva, com tothom, “només faltaria!”, de la mateixa manera que la Míriam donava la impressió que portés una escombra de palma cada vegada que retreia algú la falta d’energia.

La Míriam era la típica empresària que volia que tots i cadascun dels seus empleats donessin el màxim en la seva feina. Com podien donar el màxim si cada vegada tenien menys clients; i no era per culpa de les poques ganes de treballar de la Jehudith sinó perquè els interessava poc la mercaderia que sortia del magatzem.

Feia setmanes que malvivia despertant-se cada 3 hores. No es caracteritzava per un despertar suau d’obrir els ulls i ja està. No. Cada dia la mateixa cançó. Dintre la foscor més tenebrosa, un espant la treia de la son. Després de dues o tres sessions, quan era hora de llevar-se cap a la rutina, els ulls se li tancaven. Feia les operacions quotidianes com un autòmat, amb cara de no haver-se despertat encara. Portava ulleres tan profundes com l’odi que sentia per la vida miserable. Tantes vegades havia somniat en deixar-ho tot i enviar a la merda la Míriam aquella!

Fins i tot havia fet un racó.  Uns estalvis dedicats a començar de nou, una vida allunyada de les obligacions familiars. Havia deixat els estudis a mig ja que als 16 anys va haver-se d’espavilar per tenir cura de la seva mare impossibilitada –“perquè volia”-.

Però ja s’havia acabat. Amb dos anys deixant-se la salut pel camí havia arribat l’hora de tancar aquell llibre i començar-ne un de nou.

Des del dia que la Míriam li ventà aquell desafortunat estirabot, va començar a planificar la fugida. Una motxilla prou àmplia, un sac de dormir, tovalloletes, roba còmoda i sobretot diners per poder sobreviure una temporada merescuda sense treballar.

Volia recórrer el país aturant-se allà on li donessin feina. Dos anys d’experiència com a cap de magatzem i altres feinetes esporàdiques durant les vacances d’estiu, era l’únic Currículum que tenia.

Abans de deixar-ho tot, va decidir fer un bon dinar de comiat a la seva mare. L’excusa seria, haver trobat una feina molt ben remunerada a Eilat, però que se n’hauria d’anar a viure-hi.

El rellotge biològic el tenia espatllat. Això volia dir que les despertades tumultuoses continuaven al mateix lloc Va llevar-se com sempre, a l’hora fresca de la matinada, una hora agraïda de solitud i recolliment i absència de calor que, a tombants de primavera, ja es deixava sentir.

Va endreçar la casa tal com feia abans d’anar-se’n a treballar a Jerusalem sense descuidar-se la dutxa alliberadora i tonificant. Un cop acomplerta l’obligació diària, va regalar-se un bon passeig prop del mar.

Despertaria a la platja mullada i la brisa li onejaria els cabells prims. I un suau Bon dia a cau d’orella la submergiria en un nou matí radiant. Carregada d’energia natural s’encaminaria cap al futur.

Benvinguts

Benvinguts sigueu al bloc.
M'agradaria exposar les raons per les quals he decidit crear aquest bloc.
Hom podria dir, simplement, per què sí. Però llavors seria dictatorial i per dictadors ja ho són els castellans ergo espanyols.
Sempre s'ha de tenir un objectiu. I aquest objectiu és escriure en català en un món, el nostre cada vegada més contaminat de la llengua forana, passant per un text literari per divertir-se a poemes destinats a causar rebuig o admiració -segons el gust de cada u-. 
Però sobretot, mostrar curiositats dels nostres enemics dels quals ens fan cada cop una vida més insuportable. Potser, coneixent-los, ens ajudarà a prevenir-los ...són tan previsibles...
Anècdotes diverses, un calaix de sastre, tot amanit amb la nostra llengua, la Catalana!
Com a bloc Català i escrit en Català, només permetré comentaris en aquesta llengua, els que vulguin deixar constància del seu pas, amb la seva opinió.
Ç.