Part II

- Caram noia, a qui has convidat avui? –va dir la carnissera-.
-Hauria de convidar algú per fer una cuixa de be al forn?

-No, però, és tan grossa...

- Sempre en dono als gossos, pobrets...

-No insultis aquests animalons, prou els agradaria fer un mos d’aquesta categoria.

- M’ha sortit així, però ja m’entens, oi?
- Sobradament.

Un cop feta tota la compra va anar al cafè a esmorzar. “Què devia fer la Míriam sense seu escarràs? Omplir de Miquels la resta d’empleats”. Aquella dona la portava ben endintre de l’ànima. En recordava tota la mala llet que li vessava pels llavis. “Era un escurçó bufador o una cobra, d’aquelles que es posen dretes, plantant cara, sí, una cobra reial!”. Va assaborir una delikatessen asquenasita provinent d’un Kibbutz al nord de Netanya i per acabar un suc de fruita car en aquella hora avançada del matí, ja no servien cafès amb llet.

Acabat l’àpat se’n va tornar decididament cap a casa.

Sa mare encara dormia. O això semblava. No s’havia mogut del llit. Estava tan plàcida però va notar un detall que no havia estat pas així. Una bava tenyida de sang li regalimava per la comissura del llavi inferior li feia pensar una altra cosa. 

-Mare, mare? –va fer sacsejant-la suaument-.
-No hi ha res a fer! Fa estona que no hi és tota. De la manera com es movia semblava un possés enmig d’una orgia carnal. Deu trobar a faltar el seu manso... No el vas conèixer, oi? –va dir una veu inoportuna al llindar de la porta.
-No tens feina a casa teva perquè ens molestis d’aquesta manera?

- Jo només volia ajudar...

-Des de que et conec només ens has ajudat a caure. I ara esfuma’t!

-  Ai, Nurith, no tens corda...

-Si vols en vaig a comprar...no tindràs pas una biga per fer-la-hi passar? I no em dic Nurith, pesada!

Aquell dia Jehudith es notava cansada com si hagués estat traginant, tota sola, càrregues pesades. Tenia son –qui no en tindria amb tantes despertades?-.

Va deixar les coses a la cuina i va engegar el forn. Sort que la Margalid li havia preparat bé la cuixa ja que només hauria d’afegir l’oli, sal i les herbes aromàtiques. Sa mare no li agradaven els plats gaire condimentats. La ceba i l’all no se li posaven bé. Un cop tot en dansa, va quedar-se a fer companyia a sa mare inconscient al seu jaç.

La motxilla ja estava llesta. Quatre coses, res, les necessàries per abandonar tot aquell suplici. Si no hagués tingut aquell pis de segona mà que en Daniel els va regalar, ara estarien vivint sota un pont. Volia oblidar aquell malson, aquells veïns que robaven. També volia oblidar la mare. Li feia pena que ella s’abandonés d’aquella manera.  Quan en David o en Daniel corrien per casa, la vida era molt diferent. “Au va, nena, que avui ha vingut...”. Amb en Daniel encara es feien. Anava molt sovint a Jerusalem quan sortia de treballar i xerraven hores i hores. Un dia, sa mare va trucar a la policia perquè la nena havia desaparegut. L’endemà, va aparèixer més fresca que mai. “Se’m va fer tard”, recordava amb un somriure. 

-El cap, nena...el cap em fa mal!

-Ja ho sé, mare. Sempre te’n fa de mal...vejam la llengua.

-La llengua rai...és el cap...els sorolls, sembla com si a dintre hi tingués una campana. De debò que no hi havia ningú a casa, abans?

-Quan jo he entrat, ha tret el cap la xafardera de la Gueula.

-On has anat?

-A comprar.

-Tota l’estona?

-Estaves desperta, quan he marxat?

-T’he sentit que endreçaves... Has fet més soroll del normal.

- Impossible, faig el de sempre, ja ho saps... tret que...

-La Gueula hagi entrat a fer la ronda matinal com un voltor.

-Au vine, que t’ajudaré a banyar-te.

-No cal. Vaig neta.

Jehudith no li va permetre que la contradigués. La va aixecar amb molt de compte i la feu entrar a la banyera. Sa mare no podia estar sola ja que podia prendre mal en les feines més quotidianes.

Un cop refrescada i curada, la va asseure a una cadira prop de la taula. 

-Per què et molestes tan...! Al final em faran un descompte de la poca aigua que gasto per higiene!

-Poca aigua? Si sabessis com puja el rebut!

-Impossible. Per posar una rentadora a la setmana i rentar quatre plats...

-GUEULA havia de ser! Això s’ha d’acabar! Ara fins i tot ens punxa l’aigua! Mare has de fer un pensament. Posa una denúncia quan més aviat millor. Al final ens faran fora de casa nostra!

Jehudith estava desfeta. No en tenien prou que el pòtol i borratxo de la Gueula agredís  a la seva mare quan anava ebri o els robés el poc que els restava. Ara, els punxaven l’aigua i l’electricitat. Això no es podia consentir. I just se n’assabentava quan havia fet un pensament per anar-se’n de casa. Sempre sortien coses que entrebancaven els seus plans.

La Jehudith, va assegurar-se que la gana quedés ben saciada per moltes hores. No sabria fins quan tornaria a posar-se un plat a la boca.

Abans d’anar a dormir, la Jehudith, va fer-li el llit mentre estava al lavabo. Sa mare no volia posar llençols nous perquè corrien el risc de desaparèixer, però per aquella vegada, en va posar uns de nets i bons, de cotó d’abans. De les vores estaven estripats per fer semblar vells i que ningú tingués l’ocurrència de revendre’ls, com tants cops els havia passat. 

- No calia. Ja hi dormia bé amb els altres....

-Feien pudor i s’han de rentar. Fa més d’un mes que són els mateixos!

-Com vulguis...

-Parla amb la Milly, ella coneix el Dimitri, té un historial...!

-A la llarga ja cauran. Ells mateixos es portaran a la ruïna.

-I mentrestant, què? –va dir la Jehudith tot fent-la estirar al llit-.

-No tinc son...

-Quan tastis els llençols, aviat te’n vindrà.

Va aprofitar per rentar els plats i desar la cuixa que havia sobrat, a la nevera.  Prou que desapareixeria en un tres i no res, amb una veïna tan viva...!

Ara ja se’n podria anar al llit. Provaria de dormir una mica si els nervis li ho permetien. Demà, si no hi havia res de nou, la llibertat seria el seu oxigen.