Elefants al Cel

No costava de pujar, aquella escala dreta, de marbre blanc i barana lliscant com un tobogan. Com hauria dit Màrius Torres en aquell seu Paradís promès, una escala que “es puja amb delit”.  Esglaó a esglaó.  Amb por, al principi; batecs amatents, després.

Els elefants agafats a les faldilles pujaven obedients. Hi ha un túnel clar que guia perquè ningú no es perdi pel camí tapiat, a la banda dreta, per un vidre opac i una calor sufocant.

 No era cap Rapte de Proserpina, en la qual, per tal de deixar tothom content, havia de conviure mig any a l’infern i, l’altre mig, a la Terra.

Aquell estiu, aquella vegada... en que la primavera blavejava entre el blanc i més blau. “Blanc entre blau, els núvols”; no s’havia pujat gaire amunt per considerar un cel proper als Déus.

La Nessy només va haver de pujar un parell de pisos per trobar el cel, aquella altra vegada. Aquell despatx era d’un blanc lluminós brillant; només una taca de color blau hi destacava. Si l’haguessin tancat per a l’eternitat, hauria acceptat la mort. L’olor, era esterilitzada. Els Hospitals fan pudor de gent i de productes de la neteja que les dones gasten sense miraments.

Només en aquell racó entaforat de llibres, més semblant a una biblioteca desordenada, era allò que més s’assemblava a l’esterilització de la poesia en estat pur. Era El Cel dels Elefants.

(Amb aquest bombonet de prosa poètica que tan èxit va tenir Aigua de flog.cat , voldria posar el meu gra de sorra en la meva protesta contra els Borbons. Els bascos cantaven allò de l'elefant, la Moritz treia la samarreta que brindava i jo, rescato "Elefants al cel" escrit fa quatre anys...)