30 anys

Jo en tenia 9.

No fa gaire, vaig llegir que l’atropina que s’utilitza en oftalmologia –per dilatar pupil·les- només es pot fer servir en nens menors de 5 anys. Jo n’hauria quedat fora. Però l’equip de la Dra. Solans de l’Hospital de Sant Pau, ho van voler provar. Va ser aleshores que van descobrir que les meves eren anisocòriques.

Com deia, fa 30 anys, quan jo només en tenia 9, l’equip de la Dra. Solans em van operar d’estrabisme. S’hi van mirar molt. Proves i més proves. I estudis.

Al final, un dia plegant de classe vaig veure el meu pare parlant amb el director (un membre actiu de Fuerza Nueva) i mestre del col·legi “Amadeu Vives” on anava. Vaig percebre que alguna cosa passava.

Un cop a casa, les notícies fresques. Havien trucat i ingressava un 18 de maig de 1982. Aquell mateix dia. Tot va ser molt ràpid. Hauria d’estar allunyada del meu Bonic, un periquito blau que vaig heretar de l’antiga escola on havia fet pàrvuls, primer i segon.

Hi havíem de ser a les quatre. Un cop allà ens van explicar com aniria tot.

Jo estaria acompanyada d’un nen de la meva edat. Estàvem separats i gairebé no ens veuríem. De fet no recordo que haguéssim parlat gens. Cadascú al seu rotllo. Ells eren xarnegos.

Com que la tarda era llarga, ens van donar permís per anar a donar una volta.

Jo volia arribar-me fins a la Sagrada Família. No hi havia estat mai, però ja m’agradava. A mig camí, em vaig voler comprar un gelat de pal. En aquella època estava de moda el Tiburón de Frigo. Crec que ni me’l vaig acabar ja que a les 6 havíem de ser altre cop a l’Hospital

No recordo què vaig sopar. En aquests casos la memòria és selectiva. Ma mare, crec, es va quedar fins a les vuit.

Va ser una tarda horrorosa. Cada 10 minuts anava al lavabo de nervis que tenia. Els lavabos no estaven a les habitacions. Havies de sortir cada vegada. Un pal.

La mare estava un pèl intranquil·la. Va avisar a les monges que es feien càrrec de la mainada que s’havia d’operar, “que tinguessin cura perquè jo encara m’ho feia al llit”. Tots els nervis i totes les anades i vingudes al lavabo van servir. A la nit vaig dormir d’una tirada i no va passar res. Ja ho havia fet tot, el dipòsit estava buit.

A les vuit del matí ma mare ja estava al meu costat.

Va ser bonic, el despertar. No va ser traumàtic com la mort del petit Jaume al Mirall Trencat, on una alosa estava a la finestra.

Un petit sol va aparèixer acaronant un arbre al fons d’una finestra petita. I un Rossinyol va treure el cap, fent un refilet. Era tan bucòlic!

Cap a dos de nou, suposo, va venir un infermer que ens va dur a la sala d’operacions. Hi vaig anar amb cadira de rodes. Jo portava un mocadoret de quadres blancs i grocs amarat de colònia. La colònia –abans i ara- em relaxa.

Una de les infermeres em digué: “Ara sentiràs com un mosquitet que et punxa a la mà”....Allò devia ser un tigre!

Vaig despertar amb els ulls embenats. No veia  res. Només sentia el meu company d’habitació demanant aigua. Tenia al·lèrgia a l’acetona –dec suposar que l’anestèsic en duia-. A mi m’ho van demanar: “Vols que et mulli els llavis amb aigua?”. No cal. Jo no ho necessitava.

Un cop despertada em van portar de la sala de reanimació a la meva habitació. Allà hi havia els pares. Els metges de l’equip de la Dra. Solans els van dir que tot havia anat bé.  Aquell dia va ser llarg i avorrit. M’havia d’estar tota l’estona estirada de panxa enlaire. A la tarda, el meu pare em va portar 1916, un colònia perfum que m’acompanyaria tota la vida. És de les que no mai passen de moda. És tan refrescant... Cap al vespre, van decidir portar-me quelcom per saciar la gana. Galetes amb confitura. M’hauria menjat un bou sencer! I no galetetes.

L’endemà, em van desembenar els ulls. Tenia les pestanyes enganxades i a més, hi veia doble. Els van dir que cada 8 hores m’havien de posar unes gotes als ulls.

El dia 20, el cel estava núvol fins i tot, van caure quatre gotes sortint de l’estació de la Renfe...

30 anys i la memòria encara em regala com era el bar on anàvem a prendre un got de llet. Era ben estrany. Les taules estaven situades en forma piramidal, volent emular una gran aula. S’havia de pagar abans de consumir. Quan hi anàvem ben d’hora al matí, el vèiem ple de bates blanques. Eren joves, estudiants de medicina. Me’ls mirava amb admiració i curiositat –no com ara que els engegaria a pastar fang!-.

Fa 30 anys hauria preferit no haver-me hagut d’operar. No hauria patit els danys col·laterals: ull gandul i astigmatisme. I encara menys saber el què m’esperava al cap de 26 anys. Però això ja és una altra història...