Un iogurt caducat dins d'una nevera. Part I

Aquelles paraules dites sense miraments li havien provocat un esvoranc a l’ànima.

Quin dret tenia la Míriam ben Zayit dir-li que “amb aquella cara que feia donava la sensació de no voler treballar!”. Arribava traient el fetge per la boca abans que la resta de personal i encara gosava ficar-se amb la seva cara. De cara, en tenia la seva, com tothom, “només faltaria!”, de la mateixa manera que la Míriam donava la impressió que portés una escombra de palma cada vegada que retreia algú la falta d’energia.

La Míriam era la típica empresària que volia que tots i cadascun dels seus empleats donessin el màxim en la seva feina. Com podien donar el màxim si cada vegada tenien menys clients; i no era per culpa de les poques ganes de treballar de la Jehudith sinó perquè els interessava poc la mercaderia que sortia del magatzem.

Feia setmanes que malvivia despertant-se cada 3 hores. No es caracteritzava per un despertar suau d’obrir els ulls i ja està. No. Cada dia la mateixa cançó. Dintre la foscor més tenebrosa, un espant la treia de la son. Després de dues o tres sessions, quan era hora de llevar-se cap a la rutina, els ulls se li tancaven. Feia les operacions quotidianes com un autòmat, amb cara de no haver-se despertat encara. Portava ulleres tan profundes com l’odi que sentia per la vida miserable. Tantes vegades havia somniat en deixar-ho tot i enviar a la merda la Míriam aquella!

Fins i tot havia fet un racó.  Uns estalvis dedicats a començar de nou, una vida allunyada de les obligacions familiars. Havia deixat els estudis a mig ja que als 16 anys va haver-se d’espavilar per tenir cura de la seva mare impossibilitada –“perquè volia”-.

Però ja s’havia acabat. Amb dos anys deixant-se la salut pel camí havia arribat l’hora de tancar aquell llibre i començar-ne un de nou.

Des del dia que la Míriam li ventà aquell desafortunat estirabot, va començar a planificar la fugida. Una motxilla prou àmplia, un sac de dormir, tovalloletes, roba còmoda i sobretot diners per poder sobreviure una temporada merescuda sense treballar.

Volia recórrer el país aturant-se allà on li donessin feina. Dos anys d’experiència com a cap de magatzem i altres feinetes esporàdiques durant les vacances d’estiu, era l’únic Currículum que tenia.

Abans de deixar-ho tot, va decidir fer un bon dinar de comiat a la seva mare. L’excusa seria, haver trobat una feina molt ben remunerada a Eilat, però que se n’hauria d’anar a viure-hi.

El rellotge biològic el tenia espatllat. Això volia dir que les despertades tumultuoses continuaven al mateix lloc Va llevar-se com sempre, a l’hora fresca de la matinada, una hora agraïda de solitud i recolliment i absència de calor que, a tombants de primavera, ja es deixava sentir.

Va endreçar la casa tal com feia abans d’anar-se’n a treballar a Jerusalem sense descuidar-se la dutxa alliberadora i tonificant. Un cop acomplerta l’obligació diària, va regalar-se un bon passeig prop del mar.

Despertaria a la platja mullada i la brisa li onejaria els cabells prims. I un suau Bon dia a cau d’orella la submergiria en un nou matí radiant. Carregada d’energia natural s’encaminaria cap al futur.