Part III

Mentre els gossos bordaven a la lluna i els estels clivellaven el cel, un ensurt les va treure del llit.

La policia entrava esbotzant la porta oberta.

Jehudith no s’ho podia creure. Com podia la policia haver fet una cosa tan espantosa!

Els van demanar els papers, el carnet d’identitat, l’assegurança de salut, els papers que acreditessin que la casa era seva. Tot.

Jehudith va demanar permís per acreditar, amb papers signats per un jutge, la seva majoria d’edat per parlar en nom de la seva mare.

Buscaven en Dimitri. Un confident els havia informat malament. Van escorcollar tot el piset a recerca d’objectes robats mentre, els veritables culpables intentaven esmunyir-se escala avall. Sort que un agent de policia feia guàrdia a la porta i no permetia que ningú sortís al carrer.

-Viuen al pis de dalt! –va dir-los Jehudith amb cara de son-. 
- No pot ser... 
-Ah no, per què no pot ser? Nosaltres hi hem viscut durant molts anys i encara no sabrem qui viu aquí?! El pis havia estat propietat de Daniel ben Ezra. Actualment és professor de llengües Romàniques a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Té, aquests són els papers els quals ens cedeix el pis. Ho podeu comprovar, ell en té una còpia! 
-El nostre confident ens ha confirmat que aquí on viviu vosaltres hi viuen també els Karpov. 
- Sí, de fet, en viuen de nosaltres. Un moment.

Jehudith va anar a cercar les factures de l’aigua i de l’electricitat.

-Dues persones que gasten poc de tot, és impossible que hagin de pagar aquests preus astronòmics. No trobes? 
- Ah, els ho pagueu? Si que sou generoses! 
-Nosaltres no paguem res a ningú. D’una manera o d’una altra ens punxen l’aigua i l’electricitat. El vostre confident no va gaire ben informat. Si ens coneix tan bé, encara serà amic dels Karpov aquests. Massa coincidències, no creus?

L’interlocutor de la Jehudith la va deixar mig penjada mentre un altre agent li cridava l’atenció. Les bústies havien estat manipulades. S’havien ficat de peus a la galleda i, aquesta galleda era molt fonda i l’aigua els arribava al coll. Aprofitant que eren allà, van comprovar la hipòtesi de la Jehudith.  I la hipòtesi era una realitat.

-Maleïts gàngsters! –va dir la Jehudith totalment abatuda-. 
-Ho sentim de debò... Arriba’t a la comissaria i posa una denúncia, tindràs dret de rebre una indemnització per danys... –va intentar d’acaronar-la- 
-No em toquis, gamarús! –va apartar-se esporuguida, la Jehudith-.

Els agents van esfumar-se en la nit. Ara tindrien feina doble. Investigar al confident i donar raons al jutge per què acceptés, aquesta vegada sí, tramitar-los una altra ordre judicial. I per postres, indemnitzar a les dues dones.

A la Jehudith se li girava tot en contra. Ja no podia més.

La casa estava feta un desori després de passar tot aquell femer uniformat.

Després d’hores de peu dret va encendre el llum per tal d’endreçar el paperam.

Ara no podia anar-se’n. Havia d’acabar el que aquells desgraciats havien començat.

A primera hora del matí van tornar dos agents i un jutge. Jehudith els va rebre molt malament.
-Què voleu més, ara? 
-Parlar amb tu. 
- No en teniu prou? –va contestar-los de manera molt agra-. 
-Volem saber més coses dels veïns de dalt... 
-I el vostre confident, no en sap res més? 
-El varem fer desaparèixer per por de represàlies i al lloc on el varem deixar, no hi és. 
-Vaja, que bé. Us ha pres el pèl i a més ha aconseguit que els culpables estiguin en alerta. 
-Volem rescabalar els danys que us hem ocasionat. –“I un be negre”-. 
-Ah si? Doncs m’agradaria poder recuperar tota la roba que ha desaparegut de casa nostra. Roba valuosa, herència familiar que guardàvem com un tresor, brodada a mà. Una col·lecció de plats de porcellana pintada, parament de la llar, pots, cassoles. Un gerro de vidre tornejat, un llit antic que teníem en un guarda-roba i que ja fa molt que va desaparèixer. Molt menjar i el plaer de viure en pau. Això no es pot tornar perquè el temps s’ho ha endut. Au va, digueu-me com m’ho tornareu, això? 
-Tens fotos d’aquests objectes? –va dir sense immutar-se, el jutge-. 
- Les hauria de tenir, excepte que els vostres amics, els Karpov no les hagin robades... Entren a casa com si res. 
-Per cert, com és que teniu la porta oberta? 
-Ordre judicial. Així ho va establir una jutge civil a demanda de la Gueula Karpov. Amb l’excusa que ma mare no hi toca, ella volia ocupar-se’n... 
-I què li passa a ta mare, té alguna demència? 
-Els únics dements sou vosaltres! Vosaltres que us vau creure sense comprovar res, les mentides del vostre confident desaparegut. Ma mare només té epilèpsia. No pren cap medicament perquè per molt que prengués de tot, no li treia l’anormalitat epileptògena en els EEG. Se’n va cansar. Es va cansar dels efectes secundaris -que eren molts. Ara cada vegada en té més, d’atacs... i a més estrès, pitjor. 
-Vols dir que si es prengués medicació que li aturés els atacs, podria fer vida completament normal? –va dir el jutge fent veure que hi posava interès, res més lluny de la realitat-. 
-Sí. Com a tot medicament té els seus efectes secundaris i d’això no te’n pots escapar. Està presonera dins el seu destí. 
-Ets molt pessimista, noia! Quina jutge va dictaminar que la porta hauria d’estar sempre oberta? 
-La jutge Loresh. 
-Què? Impossible! –va dir un dels policies-.

Jehudith va anar al seu amagatall secret. Allà hi va treure una carpeta amb documents importants. L’emancipació als 16 anys, els resguards dels títols acadèmics, experiència laboral i el dictamen de Loresh. El jutge i els dos policies no s’ho podien creure.
-Ho volem verificar. 
-Porta el segell judicial... 
-Massa ben posat. 
-Voleu dir que és fals!? Només faltava això! 
-A Netanya no existeix cap jutge civil amb aquest cognom. Lorech, sí, Ruth Lorech i molt bona fent la seva feina; però Loresh, no. La vas veure mai aquesta jutgessa? 
-No, però ma mare sí. Mare...? 
-Em trobo malament.... el cap em roda, estic marejada... no... 
-Un atac? 
-L’aura. D’aquí una estona convulsarà. M’ajudareu a estirar-la a terra, de costat? El llit és massa tou i es podria fer mal a l’esquena. 
-Cap problema, dona... –van dir de mala gana-.

Els dos policies la van treure del llit sense que ella no hi posés resistència.

-Mare no passa res. D’aquí una horeta ja et trobaràs millor. Escolta, escolta’m! –agafant-li la cara amb la mirada mig perduda, llunyana-. La vas veure mai, la Jutge Loresh? 
-Qui és...? 
-La de la porta oberta.... sempre en parlaves, fent broma... La recordes? 
-La russa? Allò més aviat semblava una meuca i no pas una jutge! 
-Com era? 
-Portava uns cabells de ros poll, altíssima, seca com un clau i ulls blaus. Quan parlava, escopia saliva. Devia tenir un problema a la boca: potser epilèpsia...i una llengua...! 
-Quan es trobi millor portarem un dibuixant perquè en faci un retrat robot i així la podrem identificar. –va dir un dels policies que semblava tenir cert interès-. 
-Us hi podeu quedar una estona mentre jo vaig a fer la denúncia a Comissaria per tramitar una indemnització per culpa de la vostra ineptitud? 
-Nosaltres no fem de mainaderes. –va ventar el jutge-. 
-Ja ho sabia que podia comptar amb vosaltres, gràcies. –Tot agafant el braç del jutge. I finalment va dir-los-: Fora de casa meva! –assenyalant-los la porta mig oberta-.

Aquella gent, el jutge el primer i els dos policies seguint-lo al seu darrere, van obeir amb rapidesa l’ordre de la Jehudith que no sabien com treure-se-la de sobre sense que se’ls notés. A ells poc els interessava les desgràcies d’aquelles dues dones. Van intentar apedaçar el bunyol però no se’n van sortir per manca d’interès personal. Eren massa pobres, potser uns de més rics, els hauria quedat bé el Cuento.

Com un rellotge, la mare de la Jehudith va convulsar.

Va tancar la porta posant una cadira al darrera. Mentrestant va desar la carpeta a un lloc segur. “Quins males bèsties, no s’han dignat a mirar-se les fotos que vaig fer dels objectes desapareguts. Els importem un rave!”.