Vist i no vist....

Enmig dels laments taciturns i rítmics del Cant del Destí de Johannes Brahms, una dolça nota ha ressaltat més que les altres.

Una resposta viva, després d'un silenci aclaparador, m'ha sorprès....

Curt. Per què dir més? Senzill. De paraules efímeres, volàtils com un sospir, com un alè en la nit freda.

Una alegria fugaç com l'Aurora Boreal, acolorida per un somriure juganer.

He tastat la tristesa i l'emoció d'estar al mateix fus horari, a la mateixa òrbita...dos estels allunyats però units pel mateix Amor: La Música! -aquí tan incompresa....

I ahir, sense adonar-me on em ficava, descobria el seu rostre captivador, endolcit per aquella mirada còmplice d'Eterna Joventut. Com un pecat, sense voler.....Un acalorament, en què avui s'ha convertit en un miracle enlluernador.

El Destí ens juga males passades. Vist i no vist. Però la Música sempre resta!

https://www.youtube.com/watch?v=yC8CNpFu_7Q

Poques paraules....

Robar-me el cor amb la mà.... així de senzill.
Un instant.
Cap mirada, cap paraula...
Només la mà calenta, en una fugaç encaixada.

Com el "Reietó"...

L’absència de música enterboleix el Pensament.

Uns sons agradables que van directament al teu cervell donen vida, una vida plena d’emocions i distreu de mals pensaments o te’ls renova.

L’Abstinència de música  capfica, et porta a l’angoixa i sobretot i molt perillós, et condueix cap a una introspecció malaltissa. Obsessió. Un reclam que convida a llençar-te al pou, des d’un pont, al buit.

Penses amb la petitesa que ets i la immensitat del món; de la teva insignificança que no condueix enlloc i de la grandesa dels altres que t’envolten.

No necessites cap droga dura per què et tregui fora del sistema solar i t’hi torni a portar en qüestió de pocs segons; fas una volta per tot d’estels lluminosos, plens d’espurnes que passen prop teu, sense gravetat, suspesos a l’aire sense so de l’Univers. Tornes a la Terra agafada d’una mà immensa, una salutació formal que es converteix en una obsessió per tornar-la a posseir novament, per tornar-te a sentir petita com el Reietó*, un ocell tan petit que us cabria amagadet dintre la mà i encara us sobraria espai....

*[ZOO] Ocell de la família dels muscicàpids, de 10 centímetres de llargada, de forma arrodonida, amb plomatge verd groguenc i amb el plomall de color taronja al cap, molt semblant al bruel, que habita els boscos (Regulus regulus).

Hahahahahhahahaha

Quin mal nom podria tenir un Neurocirurgià?

                                                                  Trencanous.

Tränen des Himmel

PluJa

"D'estraperlo"

Clandestina.
La música entre el fred, l'aire, sol i serena.
Notes que se les emporta el vent....
Galls, al vespre ennuvolat, es lamenten.
Dits congelats.
Misèria.
Joia.

Tots hi eren presents...

L'alè de Beethoven, va ser el primer en aparèixer: tenia forma de cant dels ocells mentre acomiadaven el dia, de lluna gairebé plena, d'arbres i molsa seca.

El Romanticisme de Schubert, amb el lied i posteriorment, Quintet "La Truita", va ser el primer que va assaltar als dits. Moltes notes van brollar, escales amb legatos, blanques i negres, greus i agudes. Papers voleiant al vent, airet del capvespre morent.

Les notes penjaven de les branques seques dels xiprers...

Una Revolució....

Bach, Peer Gynt i Mahler, amb el Frêre Jacques modificat, de la Tità, en menor.

La memòria va passar llista, fins i tot, les notes tristes del clarinet de la Serenade Melancolique de Txaikovsky, aquell lament ple d'Esperança, de retrobament, de nostàlgia.

Mentres Tu, vas esperar-te cordial, amb aquell somriure que no puc suportar, contagiós de Música i Serenor, a l'altra banda de la tanca. Un somni de plenitud, de llibertat que no puc abastar.

Pobres de Música

Quan ens hagin robat els diners i la dignitat -que ara ja passa, desgraciadament- ens robaran l'art.
Jo m'imagino, pobres de misèria però rics de Música, furgant entre els contenidors d'escombraries, a recerca d'un so, d'una melodia.
Perquè desenganyem-nos, per a molts dels nostres vells, la Música és per a desgraciats. Per a ganduls, gent de poca pena que no sap on caure mort.
La Música per a mi -i Wagner em donaria la raó i Brahms em mataria-, el sentiment més noble i pur que l'Evolució ha donat a l'Home.
Els miserables, els desgraciats en definitiva, són qui destrueixen la Música.

Desert de ciment...

Solitari.
La zona obrera, mentre la gent treballa, si hi ha feina, no s'està en contemplacions de fixar-se que en una entrada abandonada hi ha algú que fa música.
Hi ha silenci, excepte toros que entre i surten; màquines que perturben els locals soroll impertinent; pulidores, telers (quina cosa tan estranya a Sabadell), però al carrer només esfalt i ombra dels edificis.
Només les notes porugues s'elevaran al cel com el fum de l'encens que ho perfuma tot.
Potser es tornaran més civilitzats. Recordeu "Cadena Perètua"? Què deia Morgan Freeman? No sabíem què deien aquelles noies tampoc ens importava, però aquella música ens va recordar que tornàvem a ser persones.

"Deixeu que els nens vinguin a mi..."

Les ments primitives estan fetes de silencis. Només escolten el soroll que fan els ramats quan pasturen, si la màquina de cosir li fa falta oli, si l'agulla es rovella....
Quan Julián Gayarre va escoltar un so diferent als de la muntanya i els ramats els va voler seguir perquè era el so veritable: La Música. 
Els homes no necessitem cap religió ni cap Déu fet Home, la Música és l'únic que ens manca. Nietzsche ja ho deia i tenia tota la raó: La vida sense Música és un error.
No deia res sobre Déu...
Els desafortunats, els exiliats de l'art hem d'anar per camins solitaris a cercar la Bellesa. Però hi ha moments que no estem sols i la canalla ens ve a nosaltres com atrets com un imant, com un vent diferent entre els arbres. "Aquests nens no sabran mai com és un violí i jo estic encantat de mostrar-los-hi. Deixeu que els nens vinguin a mi....".

Cor trencat

Didó acull-me entre els braços.

La terra no em serà pesada,

flotarà com un llenç fi, a l'aire

El meu cor se m'ha omplert d'agulles

que me'l trinxen com les espines d'un roser.

Tot ell tallat pel fred del congelador.

T'estimo tant que ja no sento com la vida passa arran.

Les llàgrimes talment com un brollador

no romanen en un Llac imaginari,

sinó que es filtren a la terra xopa de molsa

del nostre santuari de Pau....

Sona bé

En un país on la cultura està mal vista, els somniadors d’un món millor s’escapen al bosc per gaudir de l’art.

Sobretot els músics que amb la melodia poden  ofendre i perjudicar les orelles mal acostumades....

En un país de somni, a l’hora que dormen les ànimes, els homes fugen amb l’instrument sota el braç: Violins, violes i clarinets... Van a retrobar-se amb la natura que mai els farà fora. Els ocellets s’hi acosten, tímids en escoltar notes que els són conegudes. Qui les haurà piulades?

Tothom al seu racó particular; llocs amagats, clarianes ombrívoles o al costat d’una font trencadissa.

Escales amunt i avall; quintes, terceres, arpegis.

Els ocells es miren i els arbres enlairen les branques per fer lloc.

Ara arriben.

Desenfunden els instruments,  posen resina als arquets, afinen nota per nota –a oïda i diapasó o afinador electrònic-. Cadascú amb el seu compositor i els seus anhels.

Caminants anònims s’hi aturen per agafar aire i música, l’únic consol per aquesta vida aspra. Saluden i se’n van de puntetes per tal de no molestar.

Són estudis, melodies, cants d’esperança, de llibertat.

Sona bé, potser ho copiaré. Me n’aniré bosc o muntanya enllà, en un trencall d’un camí amagat, em convertiré en nota i fluiré lliure per la Floresta atapeïda de matolls, esbarzers que punxen però seran carícies i algun arbre caducifoli. Canviaran a la propera estació i allà restaran. Com la Música.

Aigua...

מים

Aigua.

Vesi.

Quantes llàgrimes calen per esbandir els meus ulls?

Tänan

El vaig veure d'esquitllada.

Va ser fugisser com un gat espantat.

Ulls blaus, clars i lluminosos

que em va sorprendre el cor.

Des d'aleshores, l'espero a  la finestra.

L'obro de tant en tant, a la nit.

Hores de quietud i de Paau...

TÄNAN

Renaixement

De les cendres més obscures

la flama de l'impossible

ha il·luminat l'Esperança:

El Passat ha retornat

revifat com l'Au Fènix...

La vida ha renascut.

Tan sols un sospir per alleujar

la solitud més pregona.

"Sendra"

.... això és el que voldria molta gent.

Jo fins i tot m'ho he cregut.

Llençar-me al mar o al bosc, 

evaporar-me com un encens pudent....

Generalitat de Catalunya.

Buida

Llum i foscor en un mateix instant.

Dia i nit en un sol compàs.

Blanc i negre en un sol batec.

Només el Sublim fa niu al teu somriure.

L’au Fènix, la que abraça tot renaixement,

Apaga la meva Música.

Junts per separat, marciràs

La meva Esperança.

Tornarà la Primavera...

al meu carrer.

El sol s'apropa a l'eix de la perpendicularitat.

El Migdia, serà la Tarda.

El sol obrirà en canal la calçada negra.

Sol groguenc tardoral; els millors records.

Tornarà la Primavera

quan me n'hagi anat...

Sense Títol III

Estic freda, pansida, trista, angoixada (frustrada) que ni la bona música pot encendre'm l'alegria.

Ni el clarinet, el meu amic, que xiula com el vent, amb aquells galls que esborronen.

I el cansament d'Esperar (-te), em fa la vida cada vegada més feixuga!
PenJada.