XXXIV

Misgueret va tenir la boca tancada. No volia que amb el parlar se li notés un tic nerviós. Ara estaven jutjant a Qadoshah per l’assassinat de la Tatiana i la seva brutal agressió. El Xabak prou va guardar-se de fer declarar una de les seves millors agents al judici. Només hi sortiria en forma d’informe mèdic. Per fi, la Dra. Qadoshah podria exercir en una plaça fixa, com a neuròloga de la presó ja que de ben segur la sentenciarien a perpetuïtat. Pel que feia al Dr. Vroderov, el fiscal va demanar al Col·legi de Metges d’Israel que li retirés el permís d’exercir d’una manera permanent, per qualsevol especialitat. Seria un judici ràpid perquè tenien moltes proves. Només que la Naomí Amir hauria de declarar-hi ja que ella va ser qui va dur tota la investigació. Seria la darrera aparició pública.

XXXIII

Hagai estava molt nerviós com si es tractés de la seva primera cita. La seva germana en canvi estava feta una roca de glaç.

Les salutacions van ser molt breus. Jehudith s’hi podria estar molt poca estona. Tenia feina.

-Aquesta també és feina –li va dir en Hagai sense cap més preàmbul-.

-Ho sé. Hagai t’agraeixo el fet d’obligar-me a fer el servei militar. Ara em sento molt més alliberada. A més, tu estàs investigant un assumpte pel teu compte mentre que jo, estic al servei de l’estat.

-M’hauria de disculpar, Jehudith, però jo no en sé res d’aquesta conspiració. Però tu tens una informació privilegiada ja que li vas fer tot el seguiment. Jo no puc posar-m’hi en contacte perquè em coneix. Igual que tu, mentre que la meva germana és l’única que podria acostar-s’hi una mica, indirectament i, només tu, sabries com fer-ho. M’entens?

-D’això, Jehudith, em sap molt greu com et vaig tractar aquell dia. Estava destrossada. Vaig estar moltes setmanes malament...ja saps que això de mentir no està fet per a mi...

-Del tot, Naomí, no cal que ho diguis.  Mireu, aquí us ensenyo tot el perible d’aquesta persona. Li varem fer una fotografia i l’hem ensenyat a tots els llocs on és permès estacionar autocaravanes i el tenim vigilat. És molt caut ja que per Internet tampoc dóna la cara, ho fa tot a través de Proxy...I cada dia en fa servir una IP nova. Hem avisat als portals d’aquestes IP fantasma que estiguin atentes perquè l’ocellet no vola de manera convencional.

-Ens agradaria saber la teva opinió...

-No farà res, almenys amb la seva tecnologia. I la Naomí tampoc podria fer-hi res. No es deixa enredar...

-Com el podem enxampar o fer-nos dir què sap d’aquesta gent?

-Això serà cosa vostra! Té Naomí, aquesta és la seva posició. Sapigueu que mai no s’està al mateix lloc dues setmanes seguides. Aquí, només fa que hi és uns tres o quatre dies. Aneu per feina.

-Jehudith, aquest home surt a estirar les cames o comprar queviures?

-Els queviures els compra abans d’estacionar la seva autocaravana en un lloc semi fixa. Ara ja en té, teòricament, per tant hauria de passar alguna cosa greu, per fer-lo sortir d’allà.

-Una amenaça de bomba, per exemple? Estacionar un cotxe “robat” i demanar-li que sortís...

-Fugiria amb l’autocaravana... Un moment! Algú de nit li podria posar un aparell per tenir-lo localitzat i poder-lo seguir arreu. En el moment que vagi a comprar, se’l podria aturar o distreure segons us convingui. Bé, me’n vaig. Molta sort als dos.

Va acomiadar-se molt formalment dels dos germans i va enfilar cap a la sortida de l’hospital seguida per les mirades d’admiració de la Naomí, Hagai i els doctors Misgueret i Hilel.

-Ha canviat molt, la Jehudith. Els metges del Xabak, la mimen molt...-va dir tot orgullós Hilel amb l’assentiment mut de Misgueret-.

-Millor, així la pobra s’estalvia aquells atacs tan virulents –va sentenciar Hagai-.

- Anem Hagai, se’ns fa tard –va dir-li Naomí veient-lo massa animat xerrant amb els doctors-.

-Ho sento. Au, anem doncs.

Part XXXII

La investigació de Hagai i la seva germana s’allargava massa en el temps. Encara no podien saber de què anaven els negocis bruts dintre la construcció cubico-metàl·lica de Haifa. Cap dels dos germans tenia ganes de posar-se en contacte amb aquell desgraciat que tan malament es va portar amb la Jehudith quan es va fer passar per neuròleg, al Rambam. Misgueret li va arribar tota la informació a través de la Jehudith un dia que va sortir de permís. Quan Hagai va presentar-se un dia al despatx de Misgueret, la doctora li explicà el seu Currículum.

Va quedar de pedra.

Era una persona molt rancorosa i malfiada amb tothom. Li agradava furgar contra qui li feia mal o es creia que li podria fer mal: si et fan mal tu t’hi rebotes, mai al revés. Era esperit de contradicció, egoista, narcisista, egocèntric, dominant, manipulador, tossut, meticulós i calculador.

No donava mai la seva adreça ni telèfon. Se solia comunicar a través de l’anonimat que li proporcionava Internet. Si havia de viatjar a l’estranger, no agafava cap avió perquè a la llarga, les seves dades podrien quedar registrades.

Aleshores a Hagai només li quedava una carta: Intentar posar-se en contacte amb la Jehudith. Com que no les tenia totes va demanar que Misgueret o Hilel els fes d’intermediaris. Poder quedar en una habitació discreta del mateix hospital, supervisada pel mateix Hagai a fi de detectar mosques imprevistes. Misgueret hi accedí.

Part XXXI

Jehudith es considerava òrfena. No tenia casa pròpia, ni familiars directes. Ella era segons la terminologia militar haielet bodedà una soldat sola. A més d’aprendre moltes coses rebia un sou i això encara la va motivar més tant en l’aprenentatge general com en l’específic.

A l’exèrcit la van derivar a una unitat de rereguarda, tal com està previst en malalts epilèptics. Ella se’n feia farts de dir que no era epilèptica, que tot allò li va sorgir a causa d’una agressió criminal, però tothom sap, que la seva malaltia pot aparèixer per una causa i llavors, malauradament sí que es considera Epilèpsia, Epilèpsia secundària o simptomàtica. El perfil mèdic on estava “reclosa” era el 35, el mateix per a diabètics i sords. No suportava haver de fer de mainadera d’altres persones amb disminució molt acusada. El voluntariat es fa solidàriament i no per obligació.

Després de passar-se una temporada sabent com funciona l’exèrcit, els graus militars i les armes de foc, la van destinar a un grup especialitzat de seguiments. A més a més, li van ensenyar més coses que no sabia. La van remodelar segons els usos i costums militars.

Va passar per moltes proves, sobretot de veu i so, per tal de poder identificar veus a través d’auriculars. Era una noia que tenia un do i no la volien deixar perdre. També van quedar parats en descobrir que sabia percebre molt bé totes les olors o pudors. No calia utilitzar-la per trobar morts com si fos un gos de rastreig però els podia funcionar per saber si en ix lloc hi havia entrat algú diferent. La van entrenar a consciència...

Quan va ser l’hora de plegar i situar-se com a soldat a la reserva, ella va continuar dintre l’exèrcit. Allà s’hi trobava bé però, sempre amb els peròs, els seus superiors no volien per res del món que prengués mal, era massa valuosa i la van destinar a seguretat interior, al Xabak –Xin Bet, inicials de com es coneix col·loquialment el aquest cos d’elit-.

Part XXX

De sobte li va sonar el telèfon. El missatge era xifrat. Hagai havia de posar-se en contacte amb els seus superiors. Era urgent.

La investigació que duia a terme amb la seva germana s’hauria d’aturar uns quants dies o setmanes. Els seus superiors havien de parlar amb ell de forma immediata.

-Hagai, hi ha moltes novetats. El paio de Grècia és un fantasma.

-Què voleu dir?

-El vas veure mai de cara?

-De fet, mai. Només d’esquena. Li havíem intervingut el telèfon, això ja ho sabeu. No ens perdíem ni un sol correu i, les seves recerques, totes, les teníem arxivades al nostre disc dur. Per què?

-Fa molt temps que en aquella casa no hi viu... Ell maniobra des d’un altre lloc. Es veu que és un crack informàtic... De la mateixa manera que trucava des d’un número i després feia desviar la trucada perquè semblés un altra cosa, ja es veu quins coneixements té.

-Vaja, que ens ha estat enredant des d’un principi?

-Es veu que sí... Però tenim unes noves increïbles! L’han estat investigant i...

-Sí? I què?

-El vas tenir davant.

-Impossible. Ja us vaig dir que no el vaig veure mai de cara...

-Evidentment. Per això no el coneixes, no saps qui és. Però hem sabut que l’has tingut al davant.

-He tingut molta gent davant meu... Com tots, no?

-I tant! Li vas dir que era un boig... Et sona?

-Impossible!

-Ets una persona molt hàbil, Hagai. Et felicitem perquè ens has proporcionat algú molt ben preparat i eficient.

-Jo no us he proporcionat ningú. Aneu amb el fanal apagat, però me n’alegro molt que hàgiu trobat algú millor que jo. Així, ja me’n puc anar? La meva germana m’espera. Fa molt que no teníem una relació entre germans i ho vull aprofitar. No sé què em prepara el futur...

-Ja ho crec que pots continuar investigant. Si et serveix, aquell a qui tu ja coneixes, els va al darrere, també. Us podríeu ajuntar...-van dir amb un somriure-.

-Ni parlar-ne! Per cert, ara de quin costat esteu?

Hagai va girar cua i va desaparèixer de la trobada. No els va donar temps a respondre.

Un cop a casa va entendre la telefonada que li va fer feia mesos la Jehudith. Ara entenia el to crispat que va utilitzar quan li va comunicar que anava a l’exèrcit....

Part XXIX

Malgrat saber què li tocava la setmana vinent, ella va fer mans i mànigues per esbrinar coses d’aquell desgraciat a qui li portava ben botades: Katzmann. Volia estar ocupada per no haver de pensar què li esperava. No podria ser que tot d’una aparegués del no res algú així.

Internet seria qui desvelaria l’enigma. Va desfer tot el seu Currículum. Quan no hi podia arribar per mitjans convencionals, intentava parlar amb gent que el conegués bé. En una ocasió fins i tot va fer una telefonada a Teruel –Espanya-. Volia saber què se li havia perdut en un lloc tan allunyat de la civilització. Va quedar parada en descobrir que no va durar ni un any. El van expulsar per irregularitats. Abans de Teruel, va estar a l’Hospital de Figueres; un hospitalet comarcal del nord est d’Espanya –Catalunya, segons la recepcionista-  i d’allà en va fugir escuat. Encara era ara que el cercaven... Va saber que no tenia la carrera de medicina. Era biòleg però amb el temps va començar a convalidar assignatures i va treure’s la carrera. Potser per això no sabia tractar amb persones...I la seva tesi eren les mosques. “Ja deia jo, potser em va confondre amb un dels seus espècimens d’investigació...Les mosques necessiten algú que les investigui i per això deia allò de la dependència...”.

Amb tota la informació obtinguda es presentà a files. Amb les hores mortes, que potser en tindria moltes, acabaria d’enllestir la feina.

Va ser curiós, doncs, que tot el temps que va estar ficada en la investigació com a un repte personal, no va tenir cap més problema neurològic destacable. Això la va animar molt. Necessitava estar ocupada...

Part XXVIII

Era el dia D.

Hilel va acompanyar a Jehudith a la revisió mèdica.

A la sala d’espera hi havia molts joves xerrant animadament.

Intercanviaven opinions sobre en quins perfils mèdics els inclourien. Molts d’ells no semblaven que patir cap malaltia important. Molts fins i tot exageraven patir-ne alguna. Sort que els metges militars no se’ls havia d’ensenyar res.

Anaven endarrerits. Se’ls havia menjat molta estona amb una sola visita.

Jehudith amb la seva cara de por i el seu brillant neuròleg van arribar una hora abans de la revisió i en van sortir, tres hores més tard.

Hilel va quedar sorprès en veure que no li demanaven cap informe mèdic. La visita era només un tràmit. Ja sabien què tenia i quines limitacions li trobarien quan l’acceptessin. S’hauria d’incorporar a files la setmana següent a la visita.

Va ser un dia demolidor. Hilel no se’n sabia venir d’aquest revés inesperat. Qui podia saber tantes coses de la Jehudith?

Ella sí que ho sabia qui podria ser la mala bèstia que li volia mal de veritat, com una venjança premeditada. Al vespre van anar a l’hospital desinflats. Ningú creia que Jehudith hauria de fer cap servei a l’Estat...

-Tzipora, no tindràs algun Currículum d’aquell desgraciat que vas acomiadar? Em penso que ja sé qui hi ha darrera de la meva inclusió a l’exèrcit!

-Vols dir que seria capaç de fer-te una cosa així? Jo diria que ni tan sols ha fet el servei militar...

-Tothom té el deure de fer-lo. I si ets metge encara més... –va puntualitzar Hilel-.

-Qui ho podria saber això? –va dir en veu alta tot formulant una pregunta retòrica-. En Hagai, segur. Ell és Comandant!

-Li ho podries preguntar. Truca’l! –va suggerir Hilel-.

Una Jehudith molt desinflada teclejà el número de Hagai.

Per sort el va trobar online.

-Quina sorpresa, Jehudith, com estàs?

-La sorpresa és meva. Saps, la setmana que ve vaig a l’exèrcit. M’han cridat a files. No saps el què s’esperen...

-Què dius? No vas fer el servei quan tocava?

-I ara, jo estava treballant per tirar endavant ma mare... Potser si l’hagués fet quan tocava, ara no tindria epilèpsia ni hauria hagut de suportar aquell mal parit que tu saps.

-Dona estigues tranquil·la. Amb tot el que saben de la teva salut dubto que et posin a unitats de combat...

-Saps, els informes mèdics ni se’ls han llegit. No ho trobes estrany? Com és que ho sabien...Qui pot ser el cabró que els ho hauria dit?

-No t’ho podries ni imaginar...

Jehudith va penjar. Ara ja sabia qui era el cabró que se n’havia anat de la llengua. Tothom va quedar paradíssim.

-Impossible, Jehudith, vols dir que en Hagai els ho hauria dit? Quina necessitat té ell per fer una cosa així?

-Fer-me fora de casa seva.

-Però si ell no hi és mai! Jehudith, no té cap sentit. Abans deies que sospitaves de Katzmann i de cop i volta, és Hagai.

-Amb el to que ha fet servir ja n’he tingut prou...

-Potser sí que va ser ell, però hauries de ser molt bona que només pel to, puguis saber qui ha estat. Ves a saber quines qualitats tens amagades... –va dir Hilel tot animant-la-.

Si la Jehudith era bona en alguna cosa, l’exèrcit d’Israel se’n voldria beneficiar. El Mossad del segle XXI no era ni de bon tros tan bo com els dels anys 70.