Era el dia D.
Hilel va acompanyar a Jehudith a la revisió mèdica.
A la sala d’espera hi havia molts joves xerrant animadament.
Intercanviaven opinions sobre en quins perfils mèdics els inclourien. Molts d’ells no semblaven que patir cap malaltia important. Molts fins i tot exageraven patir-ne alguna. Sort que els metges militars no se’ls havia d’ensenyar res.
Anaven endarrerits. Se’ls havia menjat molta estona amb una sola visita.
Jehudith amb la seva cara de por i el seu brillant neuròleg van arribar una hora abans de la revisió i en van sortir, tres hores més tard.
Hilel va quedar sorprès en veure que no li demanaven cap informe mèdic. La visita era només un tràmit. Ja sabien què tenia i quines limitacions li trobarien quan l’acceptessin. S’hauria d’incorporar a files la setmana següent a la visita.
Va ser un dia demolidor. Hilel no se’n sabia venir d’aquest revés inesperat. Qui podia saber tantes coses de la Jehudith?
Ella sí que ho sabia qui podria ser la mala bèstia que li volia mal de veritat, com una venjança premeditada. Al vespre van anar a l’hospital desinflats. Ningú creia que Jehudith hauria de fer cap servei a l’Estat...
-Tzipora, no tindràs algun Currículum d’aquell desgraciat que vas acomiadar? Em penso que ja sé qui hi ha darrera de la meva inclusió a l’exèrcit!
-Vols dir que seria capaç de fer-te una cosa així? Jo diria que ni tan sols ha fet el servei militar...
-Tothom té el deure de fer-lo. I si ets metge encara més... –va puntualitzar Hilel-.
-Qui ho podria saber això? –va dir en veu alta tot formulant una pregunta retòrica-. En Hagai, segur. Ell és Comandant!
-Li ho podries preguntar. Truca’l! –va suggerir Hilel-.
Una Jehudith molt desinflada teclejà el número de Hagai.
Per sort el va trobar online.
-Quina sorpresa, Jehudith, com estàs?
-La sorpresa és meva. Saps, la setmana que ve vaig a l’exèrcit. M’han cridat a files. No saps el què s’esperen...
-Què dius? No vas fer el servei quan tocava?
-I ara, jo estava treballant per tirar endavant ma mare... Potser si l’hagués fet quan tocava, ara no tindria epilèpsia ni hauria hagut de suportar aquell mal parit que tu saps.
-Dona estigues tranquil·la. Amb tot el que saben de la teva salut dubto que et posin a unitats de combat...
-Saps, els informes mèdics ni se’ls han llegit. No ho trobes estrany? Com és que ho sabien...Qui pot ser el cabró que els ho hauria dit?
-No t’ho podries ni imaginar...
Jehudith va penjar. Ara ja sabia qui era el cabró que se n’havia anat de la llengua. Tothom va quedar paradíssim.
-Impossible, Jehudith, vols dir que en Hagai els ho hauria dit? Quina necessitat té ell per fer una cosa així?
-Fer-me fora de casa seva.
-Però si ell no hi és mai! Jehudith, no té cap sentit. Abans deies que sospitaves de Katzmann i de cop i volta, és Hagai.
-Amb el to que ha fet servir ja n’he tingut prou...
-Potser sí que va ser ell, però hauries de ser molt bona que només pel to, puguis saber qui ha estat. Ves a saber quines qualitats tens amagades... –va dir Hilel tot animant-la-.
Si la Jehudith era bona en alguna cosa, l’exèrcit d’Israel se’n voldria beneficiar. El Mossad del segle XXI no era ni de bon tros tan bo com els dels anys 70.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada