Malgrat saber què li tocava la setmana vinent, ella va fer mans i mànigues per esbrinar coses d’aquell desgraciat a qui li portava ben botades: Katzmann. Volia estar ocupada per no haver de pensar què li esperava. No podria ser que tot d’una aparegués del no res algú així.
Internet seria qui desvelaria l’enigma. Va desfer tot el seu Currículum. Quan no hi podia arribar per mitjans convencionals, intentava parlar amb gent que el conegués bé. En una ocasió fins i tot va fer una telefonada a Teruel –Espanya-. Volia saber què se li havia perdut en un lloc tan allunyat de la civilització. Va quedar parada en descobrir que no va durar ni un any. El van expulsar per irregularitats. Abans de Teruel, va estar a l’Hospital de Figueres; un hospitalet comarcal del nord est d’Espanya –Catalunya, segons la recepcionista- i d’allà en va fugir escuat. Encara era ara que el cercaven... Va saber que no tenia la carrera de medicina. Era biòleg però amb el temps va començar a convalidar assignatures i va treure’s la carrera. Potser per això no sabia tractar amb persones...I la seva tesi eren les mosques. “Ja deia jo, potser em va confondre amb un dels seus espècimens d’investigació...Les mosques necessiten algú que les investigui i per això deia allò de la dependència...”.
Amb tota la informació obtinguda es presentà a files. Amb les hores mortes, que potser en tindria moltes, acabaria d’enllestir la feina.
Va ser curiós, doncs, que tot el temps que va estar ficada en la investigació com a un repte personal, no va tenir cap més problema neurològic destacable. Això la va animar molt. Necessitava estar ocupada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada