XXXIII

Hagai estava molt nerviós com si es tractés de la seva primera cita. La seva germana en canvi estava feta una roca de glaç.

Les salutacions van ser molt breus. Jehudith s’hi podria estar molt poca estona. Tenia feina.

-Aquesta també és feina –li va dir en Hagai sense cap més preàmbul-.

-Ho sé. Hagai t’agraeixo el fet d’obligar-me a fer el servei militar. Ara em sento molt més alliberada. A més, tu estàs investigant un assumpte pel teu compte mentre que jo, estic al servei de l’estat.

-M’hauria de disculpar, Jehudith, però jo no en sé res d’aquesta conspiració. Però tu tens una informació privilegiada ja que li vas fer tot el seguiment. Jo no puc posar-m’hi en contacte perquè em coneix. Igual que tu, mentre que la meva germana és l’única que podria acostar-s’hi una mica, indirectament i, només tu, sabries com fer-ho. M’entens?

-D’això, Jehudith, em sap molt greu com et vaig tractar aquell dia. Estava destrossada. Vaig estar moltes setmanes malament...ja saps que això de mentir no està fet per a mi...

-Del tot, Naomí, no cal que ho diguis.  Mireu, aquí us ensenyo tot el perible d’aquesta persona. Li varem fer una fotografia i l’hem ensenyat a tots els llocs on és permès estacionar autocaravanes i el tenim vigilat. És molt caut ja que per Internet tampoc dóna la cara, ho fa tot a través de Proxy...I cada dia en fa servir una IP nova. Hem avisat als portals d’aquestes IP fantasma que estiguin atentes perquè l’ocellet no vola de manera convencional.

-Ens agradaria saber la teva opinió...

-No farà res, almenys amb la seva tecnologia. I la Naomí tampoc podria fer-hi res. No es deixa enredar...

-Com el podem enxampar o fer-nos dir què sap d’aquesta gent?

-Això serà cosa vostra! Té Naomí, aquesta és la seva posició. Sapigueu que mai no s’està al mateix lloc dues setmanes seguides. Aquí, només fa que hi és uns tres o quatre dies. Aneu per feina.

-Jehudith, aquest home surt a estirar les cames o comprar queviures?

-Els queviures els compra abans d’estacionar la seva autocaravana en un lloc semi fixa. Ara ja en té, teòricament, per tant hauria de passar alguna cosa greu, per fer-lo sortir d’allà.

-Una amenaça de bomba, per exemple? Estacionar un cotxe “robat” i demanar-li que sortís...

-Fugiria amb l’autocaravana... Un moment! Algú de nit li podria posar un aparell per tenir-lo localitzat i poder-lo seguir arreu. En el moment que vagi a comprar, se’l podria aturar o distreure segons us convingui. Bé, me’n vaig. Molta sort als dos.

Va acomiadar-se molt formalment dels dos germans i va enfilar cap a la sortida de l’hospital seguida per les mirades d’admiració de la Naomí, Hagai i els doctors Misgueret i Hilel.

-Ha canviat molt, la Jehudith. Els metges del Xabak, la mimen molt...-va dir tot orgullós Hilel amb l’assentiment mut de Misgueret-.

-Millor, així la pobra s’estalvia aquells atacs tan virulents –va sentenciar Hagai-.

- Anem Hagai, se’ns fa tard –va dir-li Naomí veient-lo massa animat xerrant amb els doctors-.

-Ho sento. Au, anem doncs.