(2)

Des que va entregar aquell treball tenia malsons. Es veia si mateix al Congo, lloc on va estar-hi varis estius com a cooperant, envoltat de confusió, crits i nervis. Gent que l’escridassava per no fer bé la feina. Per ser intolerant i racista. Bromes de mal gust com fer-li operar un orangutan...”Orangutan? Però si a Àfrica no n’hi ha, d’aquests!”. Cada nit era un malson. Fins i tot, un dia, al servei d’urgències d’un hospital comarcal, va engaltar a un senegalès “que millor anés al veterinari perquè ell no el sabia curar” i, acte seguit es va desplomar pàl·lid, a terra. Per sort, no va ser res greu. Va estar unes setmanes de baixa ja que segons el parer del psiquiatre que el va atendre allà mateix, el seu cos estava en estat de xoc psíquic...

Un cop va saber els resultats del veredicte, va tornar a ser ell mateix, aquell jove brillant a qui tan pocs hospitals el contractaven. Aquell premi li obriria moltes oportunitats, seria com una bandera acolorida onejant al seu Currículum.

Papers solts (1)

En Marià Fuster era un joveníssim i brillant doctor acabat de llicenciar-se en medicina per la Universitat de Barcelona. Va decidir no fer el MIR i provar altres camins de coneixement abans de no triar l’especialitat que el tingués ocupat tota la vida. Entre substitucions intermitents, va aconseguir estalviar una bona suma. Amb aquests diners guanyats a base de guàrdies a diferents hospitals, va cursar un Màster Universitari en Urgències, Emergències i Catàstrofes, patrocinat per un organisme internacional. Un cop acabades totes les pràctiques, va presentar-se a un concurs que des del principi va donar per perdut “perquè allà hi anaven els fills de les famílies benestants o amb influències. Qui era ell per merèixer un premi?”. Es va equivocar. No tots aquells que tenen més possibilitats de merèixer quelcom per sol fet de ser el fill de tal poden tenir èxit a la vida sinó, que un candidat entès en una disciplina, també.

El tema obligat del concurs estava relacionat amb l’atenció a les minories en un país en conflicte. Ell havia entrat de retaló, i a darrera hora, com qui no vol. Però va valer la pena. A la sala d’espera d’una de les secretaries de les Nacions Unides on havien d’entregar els treballs estava plena d’estudiants de màxima categoria. Tots amb els seus Ròlex d’or; cotxes amb xofer, papàs elegants, alts, encorbatats i perfumats. “Quin tuf, tot plegat”, va pensar mentre s’obria pas entre aquella gentada. I d’un dia per l’altre, el seu destí va canviar. De fet, va ser una trucada telefònica –abans en deien conferències- que l’avisaven que havia d’anar personalment a cercar el premi a Nova York “vaja, quina incomoditat, anar a cercar un premi –en metàl·lic- quan te’l poden enviar per correu certificat!”.

Part XXXIX

El comissari li va saber molt greu la mort accidental de la Naomí.  “No hauria hagut de fer cas a les amenaces. Vaig ser curt. Això la va destrossar. Els seus companys la van veure molt enfonsada...”.

-Ella preferia morir abans de veure’s expulsada de la policia on tants mèrits havia obtingut –va dir el comissari abatut-.

-D’on ho has tret això?

-Ho va dir ella quan va venir a recollir i endreçar el despatx.

-Però tu no hi eres, estaves a Jerusalem, ella m’ho va dir...

-Cert, però una de les seves companyes li ho va sentir quan se n’anava: Fins sempre, va dir Naomí...

-Però això no vol dir que preferís morir, simplement va ser un comiat.

-Quan hagis reflexionat després de fer tot el dol, ja m’ho vindràs a dir! De debò, em sap molt de greu, la policia estarem en deute permanent amb la seva pèrdua.

Però ara no valien les disculpes, era massa tard.

Als funerals només hi van assistir els familiars prou extensos i, amics comptats: La Milly, la Jehudith i la Misgueret.

Un cop a fora, després de les condolences i presentacions obligades, Misgueret i Jehudith van quedar aïllades del grup principal, els veritables amics de la Naomí.

-Tu havies arribat a pensar que acabaria d’aquesta manera? –va dir Misgueret trencant el gel-.

-No va ser bona idea això d’espantar-lo. Quan la gent com ell es veuen acorralats poden ser molt perillosos.

-Si que el vas a arribar a conèixer bé, malgrat tot?

-A la llarga són molt previsibles...

-Encara no has descobert qui et va fer anar a l’exèrcit?

-Hagai m’ha dit que no. De la Naomí diria que tampoc. Ella es va portar molt bé amb mi...però sospito d’una altra persona.

-Hilel? A ell li va fer molta il·lusió que anessis a l’exèrcit...

-Això et va dir? Homes... Tranquil·la, estic pensant amb una altra persona. Al principi em va semblar molt agradable, una persona molt integra i admirable però, amb el transcurs d’haver de tractar-la, hi van haver molts punts foscos. M’ha decebut molt. Mira, la Naomí li costava dir mentides i empatitzar amb la gent que patia del seu voltant però no era una hipòcrita. De la Milly, no t’ho sabria dir, és molt falsa...

-Què feu tan solitàries? –va exclamar Milly, amb tacte-.

-Parlar de la mal parida que em va enviar a l’exèrcit.

-Ja  ho saps, doncs, qui va ser?

-I tant! M’ha costat, però al final ja la tinc. Actualment no estic gens enfadada, més aviat, molt agraïda.

Milly estava a  punt de comentar-li quelcom relacionat amb la conversa anterior però va ser en Hagai que va tallar pel mig...

-Jehudith, tens un moment... –va demanar-li Hagai-. Hi ha una cosa que t’hauria de comentar.

-Digues Hagai.

-El lloro s’ha penjat....

-Ah si? Devia ser que el seu PC no duia enlloc. Me n’alegro, així no molestarà més.

-Ets molt cruel, Jehudith.

-A més no era jueu.

-Ah no?

-Aquí hi ha molta gent que sembla que sigui d’alguna cosa però en realitat és molt falsa. Per cert, Misgueret, la Qadoshah...?

-Cadena perpètua.

-Vols dir que serà la neuròloga de la presó?

-Sí i, en Vroderov li han prohibit exercir la medicina a Israel. La Raquel està preparant el divorci. La pobra ha tingut molts mals de caps per culpa del calçasses del marit.

-No em va caure mai bé. Sempre tan cregut...com si fos déu. Es retallava la barba com si fos Ramon i Cajal, aquell neuròleg espanyol que va guanyar un Nobel. Ho vaig llegir, sabeu? -va en clau d'aclariment veient la cara d'estranyesa dels seus col·legues-.  I a més era un pedant sense substància...

-Grisa o blanca? –va voler fer riure en Hagai, amb raó veient tanta seriositat-.

-Saps què vaig sentir a dir-li una vegada? Que les epilèptiques eren unes desgraciades... Fixa’t, jo una desgraciada! No en volia sentir una altra, tan feliç com em sento! Hi ha gent que no sap què se’n pesca. I la meva veïna?

-Aquella té més cadenes perpètues que el pitjor terrorista palestí.

La riallada va arribar un temps després, com el tro després del llamp.

Els Pinus Alepensis que esguardaven aquell indret, van ser testimonis de com la comitiva s’allunyava una altra vegada cap el món rutinari.

La vida tornava a ser com els cavallets de cartró d’una fira, que sempre volten i, ningú no pot anar enlloc, no es mouen del temps, esclaus del seu eix. Com un rellotge de sorra: quan acaba una hora en comença una altra i, així fins a l’infinit.

Res no tornaria a ser igual, tot i que en un poema i en la vida mateixa, el record sempre perdura.

                                                                      FI.

Part XXXVIII

Les coses van anar molt ràpides.

En pocs dies, el servei d’intel·ligència interior facilitava a Hagai unes declaracions d’un dels membres de la societat secreta que s’havia entregat voluntàriament a la policia i aquests ho van passar al Xabak ja que comportava un risc amb majúscula per a seguretat de les persones. Tal com Naomí havia deduït feia algun temps, es tractava de prostitució infantil, de nenes i noies joves. Ho duia una branca d’una societat secreta amb molt poder econòmic i de persuasió política. Els “bons” tenien la seu a Jerusalem i es dedicaven a l’ensenyament de llengües antigues: grec, hebreu, arameu i àrab a través del "Mètode Polis". I els de l’edifici de Haifa, era la part “dissident” més malèfica. Al tuguri del tot amagat de les mirades de la gent hi havia posat una “incubadora” condicionada perquè les nenes maduressin més ràpidament com a dones. Hom sap que les nenes dels països càlids els ve més aviat la menstruació: Van condicionar tots els ambients interiors amb una humitat i temperatura tropical. Van contractar dones amb algun desequilibri mental perquè les eduquessin perquè en un futur fossin unes nenes obedients en matèria sexual. Allò només estava en una fase poc avançada. El rendiment complet trigaria de quatre a deu anys. El sectari que havia anat a la policia, se n’havia sortit perquè allà dintre hi mancava coherència entre allò que deien i practicaven. Els de Jerusalem afirmaven  desconèixer els plans de la gent de Haifa però, es va descobrir que allò era vox populi.

Per tant, la policia de Jerusalem i la de Haifa juntament amb la fiscalia General de l’Estat d’Israel van fer una batuda als dos centres alhora. A Jerusalem, per descobrir tot l’entramat de corrupció i, a Haifa, per alliberar les nenes i detenir els sectaris pervertits.

La investigació la van donar per tancada. El fiscal obriria diligències per corrupció de menors, prostitució i associació il·lícita. I en cas de trobar-ho oportú, n’expulsaria uns quants d’Israel...

Part XXXVII

Hagai va estar-se tot sol al lloc on havia desaparegut el darrer alè de la seva germana.

Va restar pensatiu una bona estona. Ben bé no sabia què pensar ja que tot havia transcorregut massa de pressa. Només pensava amb la inutilitat de la vida. De com es podia perdre tot amb coses ben fútils. Una pèrdua d’equilibri en un lloc ben pla, sense pedres que s’interposessin  al mig del camí.

Li va fer gràcia allò que li havien endossat a Katzmann encara estirat a terra i amb el bigoti ensangonat: “Aixeca’t i camina”. Tal com va dir aquell jueu hel·lenitzat que els romans van executar a la creu... Camina. La Jehudith prou èmfasi havia fet en aquest aspecte. No caminava per a res. Tot el dia assegut davant l’ordinador personal, jugant... Encara tenia dubtes, si quan en Hagai va marxar-ne, Katzmann ja s’havia evaporat! Segur que va anar-se’n al mateix  moment, però per mar. Es triga molt més, una barbaritat, gairebé 20 dies. Però té la gràcia que et deixa a Haifa mateix. Potser va fer això.

Una mà damunt de l’espatlla el va treure dels seus pensaments. Havien d’anar-se’n, allà no hi feien res. Prepararien els funerals de forma discreta. Només amics i familiars.

Part XXXVI

-Katzmann!, covard!, torna! –cridava desesperat, Hagai- Katzmann, d’aquesta no te’n sortiràs airós, torna!

Aquell feia com si sentís ploure.

-Katzmann, no defugis les teves responsabilitats!

Mirant-se’l de reüll va comprovar que aquella veu l’havia sentida alguna vegada.  Es va aturar. “Potser si li dic qualsevol estirabot em deixarà marxar...”.

Però l’estirabot no va arribar. Un cop Hagai el va atrapar, li engaltar un cop de puny que el deixà estassat a terra. Li sortia sang del nas.

-Veus què m’has fet, ara em surt sang del nas –va dir, tot palpant-se la sang que li sortia a doll per un dels orificis-.

-El deus tenir ressentit, el nas. Ara m’explicaràs què en saps de la gent de l’edifici metàl·lic de Haifa o almenys, digues-me per què els hi busques les pessigolles, què t’han fet, ells?

-Em fa mal el nas...

-Sí, d’això mateix, el nas. Au digues, de què els coneixes, aquells?

-Ai, ara no sé de qui parles...

-Ara no em fugis d’estudi, que ho sabem tot de tu.

-Si ja ho saps tot de mi, perquè em persegueixes?

-Ets un mentider i un impostor. Però vas al darrera d’una gent, oi?

-Aaah. Dels sectaris..!

-Què t’han fet a tu? T’ha raptat, violat, robat? Digues, per què els persegueixes sense treva?

-Alguna neurosi s’ha de tenir per distreure’s i, mira els ha tocat a ells. És com si a partir d’ara em convertís amb un antisemita declarat. Crec que no s’hi pot fer res...

-I tant que s’hi pot fer...

- Ah si...què?

-Enviar-te directament a la presó...

-Són gent dolenta i als dolents se’ls ha de perseguir eternament.

-Això faig amb tu!

-Però jo aquí faig de bo...

-De debò t’ho creus? Què li vas fer a la Jehudith?

-Tenia manies! S’enamorava de tothom que li digués “quina noia més simpàtica”. No et deixava estar per res.

-Saps perfectament que no és ben bé així.  Varem descobrir que les trucades a la Dra. Misgueret les feies tu mateix des d’un altre telèfon i que desviaves cap al mòbil de la Jehudith perquè semblés que les feia ella.

-Caram, quanta inventiva...

-Sí molta inventiva, tens o tenies perquè ara se t’ha acabat.

-Era una noia que havia deixat de ser nena molt aviat i no havia evolucionat. S’ha trobat en una situació que ha hagut d’aparcar la seva innocència per entrar al món dels adults.

-Justament, parlàvem d’això! Au, va, no em facis perdre més el temps!

Aquell home havia emmudit. Ara ja no parlava de res.

-Ensenya’m la documentació.

Katzmann la hi  va mostrar sense posar-hi cap resistència, dòcil com un lloro domesticat.

-Víctor Katzmann. Natural de Krisoupoli? Hi ha algun parany més en la teva vida?

-Si al document d’identitat diu això és que serà això. Per què hauria de mentir?

-Per moltes raons. Et van fer fora de molts hospitals espanyols...

-No m’entenien.

-En quina llengua els parlaves, en grec?

-No. Depenia del lloc.

-Entesos Víctor.

Hagai va telefonar a una unitat del Xabak. Eren els únics que estaven assabentats de tota la operació. La operació era extraoficial i per tant no podien arriscar-se que la policia vinculada al món civil, se n’assabentés. Havien de procedir celeritat, amagar el per què de la mort de Naomí Amir. Davant del món es diria que hauria caigut –i era cert- però mai amb quines circumstàncies. Què passaria llavors, amb aquell passerell?  Com que en el seu cas hi havia delicte, el podien traspassar tranquil·lament a la policia judicial. Ells s’encarregarien de la resta.

-Encara no m’has explicat res del què t’he demanat abans –va dir-li novament-.

-No n’has de fer res.

-Del tot. Després que vingui la policia, t’expulsaran d’Israel per passar comptes amb altres països que et reclamen –va mentir Hagai-. Tu mateix, tindràs doble feina.

-Per què busques els mateixos paios que jo?

-La meva germana que has assassinat abans, duia una investigació contra aquesta gent. La van expulsar de la policia perquè algú no volia que hi fiqués el nas... Tu, pot ser?

-I ara! Jo no les faig aquestes coses...

-Ma germana estava convençuda allà que s’hi practicava la prostitució infantil... Què en saps, tu?

-Jo res, ja t’ho he dit adés.

Al cap de poc va arribar el seguici “policial”. Mentre uns anaven a la recerca del cos de Naomí Amir estirada entre fulles mortes en un racó del camí amb l’autocaravana embarrancada, uns altres detenien a Katzmann.

-Aixeca’t i camina –li va etzibar un home amb les credencials ben visibles, convidant a seguir-lo cap a un vehicle camuflat-.

Part XXXV

Mig amagat entre uns matolls alts, Hagai esguardava el moment bo per col·locar el radiotransmissor al vehicle del papagai. Li va semblar divertit els adhesius de fauna que hi va trobar enganxats a la superfície de l’autocaravana. Un ase. I se n’havia de ser, d’ase per emprendre  una lluita que no t’hi anava res. Un gos, com el del Tintín amb un rètol tot innocent: “Els gossos no t’abandonen mai”, ell sí, va pensar per dintre seu, l’estat d’abandonament que li va infringir a la Jehudith quan estava a les seves mans. I un lloro. Ara entenia perquè van anomenar operació papagai coix, els del Mossad. Un breu somriure va distreure’l de la feina però al cap de poc va continuar. Va ajupir-se sota del vehicle i, amb un imant va enganxar-li-ho. Ara, si es movia, el podrien seguir i aturar-lo quan calgués. Però en Hagai tenia molta pressa, no es podien passar dues setmanes esperant que l’ocell canviés de niu per tant li van deixar una nota dintre la casa mòbil perquè s’espantés i fugís...

L’endemà, ja no van trobar l’autocaravana estacionada. No hi havia cap problema. Ells, a distància el podrien trobar-lo. L’ocell va anar a parar dintre d’un caminoi poc transitat i ple de vegetació. Naomí va atansar-s’hi per saber què li passava car a ella no l’havia coneguda mai; semblava com si amb les presses de no ser descobert, el vehicle havia quedat atrapat en un esvoranc del terra. El vehicle intentava sortir-ne una vegada i una altra, sense èxit.

-Perdona, et puc ajudar? –Va cridar Naomí des de fora de l’autocaravana, tot tustant-li la porta-.

-No, gràcies, ja me’n sortiré tot sol –va dir l’ocell des de dintre-.

-Doncs podria ser que t’hi quedessis per sempre perquè cada vegada el fas més gran, l’esvoranc. Au surt, que t’ajudarem a falcar el vehicle...

-He dit que no necessito ningú. Marxa!

Naomí no es va moure d’allà fins que l’home més calmat va sortir del seu amagatall.

Era baixet, vestit de manera informal: una samarreta de color gris, uns pantalons curts i unes sandàlies. Era molt blanc de pell; tenia els ulls castanys i duia barba i el cabell llarg també blanc, amb una cua darrera l’esquena. Semblava un perdut. El rostre se li va enfosquir quan els seus ulls van trobar-se amb els de la Naomí... Un llampec fugaç li va il·luminar sinistrament el rostre i, sense pensar-ho dues vegades va empènyer a la dona que se’l mirava immòbil, amb els braços plegats. Va tenir tant mala estrella que al caure es va desnucar. Ell se la va quedar mirant. La va analitzar amb ulls clínics. Va comprovar si respirava. Només hi va veure un fil de sang que li regalimava per la comissura dels llavis. Allò no tenia gaire bon aspecte. Va inspeccionar una banda i una altra per saber si hi havia algun cotxe que l’estigués a l’aguait dels seus passos. Ara sí que començava a no tenir-les totes. Sempre fent la viuviu i ara les coses se li torçaven com una tija d’una flor pansida. Va intentar amagar el cadàver de la Naomí, aquella dona que el volia ajudar a sortir d’aquell entrebanc al mig del camí. Com que no va saber veure-hi ningú, la va llençar entre arbusts i la cobrir de fullaraca seca.  Va anar directe dins la casa mòbil i en va treure una motxilla plena. Va sortir del camí deixant empantanegada l’autocaravana. Potser més endavant s’hi tornaria a deixar caure i faria allò que fa tothom, demanar ajuda sense esmentar l’incident fortuït passat a primera hora del matí: Qui no ajudaria a un pobre home vell?.

Va desaparèixer sense fer gaire soroll. Anava més aviat a poc a poc. Hagai, tot desesperat va sortir de darrera d’uns arbres i va anar directe cap allà on es trobava sense vida, sa germana. Evidentment no calia ser metge -ni biòleg- per comprendre que el seu cos ja no tenia vida. Després de plorar-la una bona estona, la va deixar allà mateix i s’encaminà a trobar aquell mala bèstia.