El comissari li va saber molt greu la mort accidental de la Naomí. “No hauria hagut de fer cas a les amenaces. Vaig ser curt. Això la va destrossar. Els seus companys la van veure molt enfonsada...”.
-Ella preferia morir abans de veure’s expulsada de la policia on tants mèrits havia obtingut –va dir el comissari abatut-.
-D’on ho has tret això?
-Ho va dir ella quan va venir a recollir i endreçar el despatx.
-Però tu no hi eres, estaves a Jerusalem, ella m’ho va dir...
-Cert, però una de les seves companyes li ho va sentir quan se n’anava: Fins sempre, va dir Naomí...
-Però això no vol dir que preferís morir, simplement va ser un comiat.
-Quan hagis reflexionat després de fer tot el dol, ja m’ho vindràs a dir! De debò, em sap molt de greu, la policia estarem en deute permanent amb la seva pèrdua.
Però ara no valien les disculpes, era massa tard.
Als funerals només hi van assistir els familiars prou extensos i, amics comptats: La Milly, la Jehudith i la Misgueret.
Un cop a fora, després de les condolences i presentacions obligades, Misgueret i Jehudith van quedar aïllades del grup principal, els veritables amics de la Naomí.
-Tu havies arribat a pensar que acabaria d’aquesta manera? –va dir Misgueret trencant el gel-.
-No va ser bona idea això d’espantar-lo. Quan la gent com ell es veuen acorralats poden ser molt perillosos.
-Si que el vas a arribar a conèixer bé, malgrat tot?
-A la llarga són molt previsibles...
-Encara no has descobert qui et va fer anar a l’exèrcit?
-Hagai m’ha dit que no. De la Naomí diria que tampoc. Ella es va portar molt bé amb mi...però sospito d’una altra persona.
-Hilel? A ell li va fer molta il·lusió que anessis a l’exèrcit...
-Això et va dir? Homes... Tranquil·la, estic pensant amb una altra persona. Al principi em va semblar molt agradable, una persona molt integra i admirable però, amb el transcurs d’haver de tractar-la, hi van haver molts punts foscos. M’ha decebut molt. Mira, la Naomí li costava dir mentides i empatitzar amb la gent que patia del seu voltant però no era una hipòcrita. De la Milly, no t’ho sabria dir, és molt falsa...
-Què feu tan solitàries? –va exclamar Milly, amb tacte-.
-Parlar de la mal parida que em va enviar a l’exèrcit.
-Ja ho saps, doncs, qui va ser?
-I tant! M’ha costat, però al final ja la tinc. Actualment no estic gens enfadada, més aviat, molt agraïda.
Milly estava a punt de comentar-li quelcom relacionat amb la conversa anterior però va ser en Hagai que va tallar pel mig...
-Jehudith, tens un moment... –va demanar-li Hagai-. Hi ha una cosa que t’hauria de comentar.
-Digues Hagai.
-El lloro s’ha penjat....
-Ah si? Devia ser que el seu PC no duia enlloc. Me n’alegro, així no molestarà més.
-Ets molt cruel, Jehudith.
-A més no era jueu.
-Ah no?
-Aquí hi ha molta gent que sembla que sigui d’alguna cosa però en realitat és molt falsa. Per cert, Misgueret, la Qadoshah...?
-Cadena perpètua.
-Vols dir que serà la neuròloga de la presó?
-Sí i, en Vroderov li han prohibit exercir la medicina a Israel. La Raquel està preparant el divorci. La pobra ha tingut molts mals de caps per culpa del calçasses del marit.
-No em va caure mai bé. Sempre tan cregut...com si fos déu. Es retallava la barba com si fos Ramon i Cajal, aquell neuròleg espanyol que va guanyar un Nobel. Ho vaig llegir, sabeu? -va en clau d'aclariment veient la cara d'estranyesa dels seus col·legues-. I a més era un pedant sense substància...
-Grisa o blanca? –va voler fer riure en Hagai, amb raó veient tanta seriositat-.
-Saps què vaig sentir a dir-li una vegada? Que les epilèptiques eren unes desgraciades... Fixa’t, jo una desgraciada! No en volia sentir una altra, tan feliç com em sento! Hi ha gent que no sap què se’n pesca. I la meva veïna?
-Aquella té més cadenes perpètues que el pitjor terrorista palestí.
La riallada va arribar un temps després, com el tro després del llamp.
Els Pinus Alepensis que esguardaven aquell indret, van ser testimonis de com la comitiva s’allunyava una altra vegada cap el món rutinari.
La vida tornava a ser com els cavallets de cartró d’una fira, que sempre volten i, ningú no pot anar enlloc, no es mouen del temps, esclaus del seu eix. Com un rellotge de sorra: quan acaba una hora en comença una altra i, així fins a l’infinit.
Res no tornaria a ser igual, tot i que en un poema i en la vida mateixa, el record sempre perdura.FI.
molt bé!!!ets una gran escriptora.felicitats
ResponEliminaMoltes gràcies!!!
Eliminatens alguna cosa preparada?
EliminaM'hi hauria de posar aviat, però no trobo el moment. Per ara estic cercant informació a Internet.
Eliminad´acord,cal esperar
Elimina