Mig amagat entre uns matolls alts, Hagai esguardava el moment bo per col·locar el radiotransmissor al vehicle del papagai. Li va semblar divertit els adhesius de fauna que hi va trobar enganxats a la superfície de l’autocaravana. Un ase. I se n’havia de ser, d’ase per emprendre una lluita que no t’hi anava res. Un gos, com el del Tintín amb un rètol tot innocent: “Els gossos no t’abandonen mai”, ell sí, va pensar per dintre seu, l’estat d’abandonament que li va infringir a la Jehudith quan estava a les seves mans. I un lloro. Ara entenia perquè van anomenar operació papagai coix, els del Mossad. Un breu somriure va distreure’l de la feina però al cap de poc va continuar. Va ajupir-se sota del vehicle i, amb un imant va enganxar-li-ho. Ara, si es movia, el podrien seguir i aturar-lo quan calgués. Però en Hagai tenia molta pressa, no es podien passar dues setmanes esperant que l’ocell canviés de niu per tant li van deixar una nota dintre la casa mòbil perquè s’espantés i fugís...
L’endemà, ja no van trobar l’autocaravana estacionada. No hi havia cap problema. Ells, a distància el podrien trobar-lo. L’ocell va anar a parar dintre d’un caminoi poc transitat i ple de vegetació. Naomí va atansar-s’hi per saber què li passava car a ella no l’havia coneguda mai; semblava com si amb les presses de no ser descobert, el vehicle havia quedat atrapat en un esvoranc del terra. El vehicle intentava sortir-ne una vegada i una altra, sense èxit.
-Perdona, et puc ajudar? –Va cridar Naomí des de fora de l’autocaravana, tot tustant-li la porta-.
-No, gràcies, ja me’n sortiré tot sol –va dir l’ocell des de dintre-.
-Doncs podria ser que t’hi quedessis per sempre perquè cada vegada el fas més gran, l’esvoranc. Au surt, que t’ajudarem a falcar el vehicle...
-He dit que no necessito ningú. Marxa!
Naomí no es va moure d’allà fins que l’home més calmat va sortir del seu amagatall.
Era baixet, vestit de manera informal: una samarreta de color gris, uns pantalons curts i unes sandàlies. Era molt blanc de pell; tenia els ulls castanys i duia barba i el cabell llarg també blanc, amb una cua darrera l’esquena. Semblava un perdut. El rostre se li va enfosquir quan els seus ulls van trobar-se amb els de la Naomí... Un llampec fugaç li va il·luminar sinistrament el rostre i, sense pensar-ho dues vegades va empènyer a la dona que se’l mirava immòbil, amb els braços plegats. Va tenir tant mala estrella que al caure es va desnucar. Ell se la va quedar mirant. La va analitzar amb ulls clínics. Va comprovar si respirava. Només hi va veure un fil de sang que li regalimava per la comissura dels llavis. Allò no tenia gaire bon aspecte. Va inspeccionar una banda i una altra per saber si hi havia algun cotxe que l’estigués a l’aguait dels seus passos. Ara sí que començava a no tenir-les totes. Sempre fent la viuviu i ara les coses se li torçaven com una tija d’una flor pansida. Va intentar amagar el cadàver de la Naomí, aquella dona que el volia ajudar a sortir d’aquell entrebanc al mig del camí. Com que no va saber veure-hi ningú, la va llençar entre arbusts i la cobrir de fullaraca seca. Va anar directe dins la casa mòbil i en va treure una motxilla plena. Va sortir del camí deixant empantanegada l’autocaravana. Potser més endavant s’hi tornaria a deixar caure i faria allò que fa tothom, demanar ajuda sense esmentar l’incident fortuït passat a primera hora del matí: Qui no ajudaria a un pobre home vell?.
Va desaparèixer sense fer gaire soroll. Anava més aviat a poc a poc. Hagai, tot desesperat va sortir de darrera d’uns arbres i va anar directe cap allà on es trobava sense vida, sa germana. Evidentment no calia ser metge -ni biòleg- per comprendre que el seu cos ja no tenia vida. Després de plorar-la una bona estona, la va deixar allà mateix i s’encaminà a trobar aquell mala bèstia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada