En Marià Fuster era un joveníssim i brillant doctor acabat de llicenciar-se en medicina per la Universitat de Barcelona. Va decidir no fer el MIR i provar altres camins de coneixement abans de no triar l’especialitat que el tingués ocupat tota la vida. Entre substitucions intermitents, va aconseguir estalviar una bona suma. Amb aquests diners guanyats a base de guàrdies a diferents hospitals, va cursar un Màster Universitari en Urgències, Emergències i Catàstrofes, patrocinat per un organisme internacional. Un cop acabades totes les pràctiques, va presentar-se a un concurs que des del principi va donar per perdut “perquè allà hi anaven els fills de les famílies benestants o amb influències. Qui era ell per merèixer un premi?”. Es va equivocar. No tots aquells que tenen més possibilitats de merèixer quelcom per sol fet de ser el fill de tal poden tenir èxit a la vida sinó, que un candidat entès en una disciplina, també.
El tema obligat del concurs estava relacionat amb l’atenció a les minories en un país en conflicte. Ell havia entrat de retaló, i a darrera hora, com qui no vol. Però va valer la pena. A la sala d’espera d’una de les secretaries de les Nacions Unides on havien d’entregar els treballs estava plena d’estudiants de màxima categoria. Tots amb els seus Ròlex d’or; cotxes amb xofer, papàs elegants, alts, encorbatats i perfumats. “Quin tuf, tot plegat”, va pensar mentre s’obria pas entre aquella gentada. I d’un dia per l’altre, el seu destí va canviar. De fet, va ser una trucada telefònica –abans en deien conferències- que l’avisaven que havia d’anar personalment a cercar el premi a Nova York “vaja, quina incomoditat, anar a cercar un premi –en metàl·lic- quan te’l poden enviar per correu certificat!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada