Hagai va estar-se tot sol al lloc on havia desaparegut el darrer alè de la seva germana.
Va restar pensatiu una bona estona. Ben bé no sabia què pensar ja que tot havia transcorregut massa de pressa. Només pensava amb la inutilitat de la vida. De com es podia perdre tot amb coses ben fútils. Una pèrdua d’equilibri en un lloc ben pla, sense pedres que s’interposessin al mig del camí.
Li va fer gràcia allò que li havien endossat a Katzmann encara estirat a terra i amb el bigoti ensangonat: “Aixeca’t i camina”. Tal com va dir aquell jueu hel·lenitzat que els romans van executar a la creu... Camina. La Jehudith prou èmfasi havia fet en aquest aspecte. No caminava per a res. Tot el dia assegut davant l’ordinador personal, jugant... Encara tenia dubtes, si quan en Hagai va marxar-ne, Katzmann ja s’havia evaporat! Segur que va anar-se’n al mateix moment, però per mar. Es triga molt més, una barbaritat, gairebé 20 dies. Però té la gràcia que et deixa a Haifa mateix. Potser va fer això.
Una mà damunt de l’espatlla el va treure dels seus pensaments. Havien d’anar-se’n, allà no hi feien res. Prepararien els funerals de forma discreta. Només amics i familiars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada