(9)

Un cop dinats, van anar a urgències i, amb aquestes els va arribar un cas d’un esfondrament d’una casa. Les víctimes com sempre, els nens. Hi havia fractures obertes a les extremitats. Si hagués estat un polític o un espia, només hauria mirat com feien la seva feina, però no va poder aguantar-se: va demanar permís al director i ell, com que volia veure el doctor operant, va deixar fer al seu col·lega. Aquella operació requeria hores, la trencadissa dels ossos de les cames era de mides colossals per un noiet que no superava els 12 anys. Una cosa que no encaixava era el per què tenia sang a les mans i talls a la cara. Un enfonsament no ho provoca tret, que hi hagués algú manipulant explosius. No entenia perquè exposaven la canalla a perills com aquells. El noi perdia molta sang perquè tenia moltes hemorràgies. Va demanar més personal perquè arrangessin les parts tocades. Gairebé tot eren talls i carn arrencada.

En va sortir escaldat. Entendre’s amb els àrabs era missió impossible. El traumatòleg volia amputar les cames al noi i, en Fuster, amb mitjans precaris com hi havia en aquell hospital, salvar-les-hi. Es van barallar de valent fins que el Director va posar-se a disposició de Fuster. "Si a un hospital de campanya al Congo que hi havia menys de tot, va funcionar una operació de neurocirurgia, per què no podia funcionar una operació de traumatologia amb fractures múltiples?" Ningú es creia les explicacions de Fuster, fins que no van veure els resultats. Aquell noi conservaria les dues cames; potser li quedarien més curtes, però podria caminar com tothom. Això sí, patiria molt. Seria una recuperació molt dolorosa.

-Però al final, què li ha passat al noi? –va dir en Marià Fuster sense creure’s gaire allò de

 l’esfondrament.

-Li ha caigut el sostre de casa seva. Hi ha cases que estan en molt estat. –va argumentar el

 director-.

“Només ho ha patit ell, molt estrany, devia estar sol a casa...!?”.

El permís li caducaria aviat. Tan sols tenia 48 hores. Va aprofitar per anar a comprar-se roba ja que la que duia posada estava bruta de sang. La volia rentar però no duia una muda. Alguns infermers van voler guiar-lo pels carrerons caòtics fins al mercat. “Allà hi ha de tot”, li van dir. I era cert. Menjar en abundància, roba, electrodomèstics, aparells informàtics, etc. Ningú no hauria dit mai que la gent patia un bloqueig de ferro.

Al tornar a la civilització no se’n va poder estar d’anar al Ministeri on havia obtingut el permís, per explicar tot allò que havia vist, des del punt de vista mèdic. Van recollir la informació com qui tant els fa però a les notícies del vespre, van confirmar els seus temors: Un nen havia estat víctima d’una explosió produïda en un taller clandestí de muntatge de coets. 

En Fuster va fer la seva feina. Com a metge i com a ciutadà d’honest.

(8)

Estava amb un col·lega seu inventariant el material de donacions –no seran d’armes, oi?- internacionals. Estava content que un metge estranger hagués tingut l’amabilitat –i la paciència- de fer una visita al seu humil Hospital. N’hi arribaven molts de metges sense fronteres per col·laborar-hi però mai algú que tingués un especial interès per a la cirurgia. Ell, també amb molta humilitat, va dir que estava becat per un organisme internacional vinculat a la ONU, a un hospital israelià. Que si no tenia feina un cop acabada la beca hauria tornar-se’n a casa. Quan va saber que era català –que de catalans llepapalestins n’hi havia molts...- va reconsiderar la indirecta oferta de feina de Fuster. Si era tan bo com s’imaginava no tindria problemes de trobar un bon espònsor que li pagués els honoraris que li corresponien.

Com que l’hora de dinar feia estona que havia arribat, el director va decidir convidar-lo a dinar i si després no hi havia cap imprevist o urgència, li ensenyaria les instal·lacions del departament de cirurgia.

Ambdós col·legues, director i Dr. Fuster, es van caure molt bé; van quedar entesos que si acabava l’estada a Israel i no tenia continuïtat, ells els faria molta il·lusió tenir algú tan bo al seu departament de cirurgia.

(7)

Quan va arribar Fuster a l’Hospital va demanar una entrevista amb el seu director Khaled Hassan. Pel fet de no tenir hora concertada i que el director estava molt ocupat els era del tot impossible que d’un dia per l’altre, concedir-li un moment. Fuster no es va desanimar. Li va fer saber a la secretària, tapada de cap a peus, que s’esperaria a fora, en una cadira i si es donava la possibilitat que el director tingués un moment, ell hi parlaria. Hi va estar hores allà assegut fins que els remordiments de la dona, en veure que havia mantingut la seva paraula de no moure’s fins a ser atès, va decidir deixar-lo passar. El despatx era ampli i buit alhora. La bandera tricolor dels “palestins”, la mateixa que els sahrauís però sense l’estel i la mitja lluna, estava palplantada al fons, darrera la butaca. “Quanta feina que té aquest home, deu està fent política amb els Hamas”, va dir-se amb la pensa. “Hores i hores esperant a fora i ara, una estona més a dintre”. Va aixecar-se i va començar a deambular, intentant absorbir tots els detalls d’aquella habitació. No hi havia miralls transparents com els de les comissaries. Algun quadre, fotos de col·legues, la del president de la Franja i el títol de medicina. Allà no s’hi sentia segur. Era un estranger sense militància política, amb un permís especial del Ministeri de Defensa d’Israel. Podria ser un espia... Havia llegit que en l’operació israeliana del 2008-09 Plom fos, que l’Hospital Al-Xifa Hamas l’utilitzava com a amagatall durant les ràtzies militars israelianes. Fins i tot, el mateix director havia afirmat que “era veritablement impossible controlar qui entrava i qui en sortia de l’Hospital”. Mentre passava revista a la memòria d’aquell incident, va entrar el director.

(6)

Com a bon cirurgià que era, va Tornar a Tel Aviv a demanar un permís especial per veure amb els seus propis ulls, –sense filtrar pels interessos polítics- la realitat quotidiana a Gaza. En ser català i –oficialment espanyol- li van dir que tornés a la setmana dels tres dijous però com que hi mostrava un interès totalment diferent, hi van accedir. Era cirurgià i no polític!. Li van permetre veure l’Hospital més antic de la Franja de Gaza: Al-Xifa Hospital fundat el 1920. Els seus inicis comencen a l’època del Mandat Britànic i s’amplien departaments amb l’ocupació d’Egipte després de la Crisi per Canal de Suez a l’any 1956. Inicialment estava dedicat a la medicina interna però amb el temps hi han afegit altres especialitats: Cirurgia, ginecologia, pediatria i oftalmologia. Cal afegir que, un cop Israel recuperar Gaza de mans egípcies durant la Guerra dels Sis dies, va aprofitar per renovar tots els departaments per tal de millorar les condicions de vida als seus residents.

(5)

Va començar per la ciutat cultural i més activa del país: Tel Aviv. Va visitar Iafo, el barri marítim de Tel Aviv. Tel Aviv és la nova ciutat aixecada a 1948 per donar sostre als jueus que tornaven a casa després de molts segles de Diàspora forçosa escampats arreu del món. Un exemple d’això és la ciutat de naixement del violista i director d’orquestra Pinchas Zukermann. Una part de Tel Aviv és coneguda per la “Ciutat Blanca” per la seva col·lecció  de 4.000 edificis de l’estil Bauhaus, reconegut per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. A més, compta amb un museu per mostrar objectes i mobles relacionats amb aquest estil, des del 2008.

Tel Aviv a més a més, és una ciutat amb molta vida teatral. Fuster va triar el teatre per poder copsar la llengua amb major intensitat. Monòlegs. Només són paraules i calia posar tots els sentits per entendre-ho tot. Va ser divertit. Va sadollar-se plenament en establiments amb vida social, amb jovent de totes les edats per tal de posar en pràctica allò que li havien ensenyat a classe. Calia fer eclosionar tots els registres lingüístics per tal de poder ser totalment independent i no haver de necessitar mitjancers  que fessin entrebancar el dia a dia.

Cansat de la Bohèmia va anar a retirar-se a Jerusalem. La ciutat occidental i més nova, també s’hi podia copsar la modernitat de la societat israeliana però la que dóna personalitat al món judaic és la seva part vella, la part que els israelians van recuperar a la Guerra dels 6 dies. Ni fet expressament. El setè dia, Déu va descansar.

Tret del bullit dels mercats àrabs o els turistes estrangers presumptament religiosos, Jerusalem s’hi respira un altre temps. Molta pau, joia i molta claror a causa del material en què estan recoberts els edificis. Durant la posta de sol, Jerusalem és daurada.

Va deixar-se perdre pels carrers de centre antic del barri jueu, allà hi va trobar una relíquia: una llibreria atapeïda de llibres. Allà hi va trobar deixant-se endur per l’olor que desprenien tots aquells tresors de pàgines esgrogueïdes, un vocabulari mèdic actualitzat amb les seves equivalències en anglès, editat feia poc, per l’associació Maguen David –la creu roja israeliana-. Segons el llibreter, era un llibre adreçat a metges i infermers no jueus i “creia que no era gaire usual que un dels seus, en volgués un”... Li va fer gràcia perquè l’hebreu que parlava i que havia après en una aula de Barcelona, era tan perfecte com el que podien aprendre els alumnes jueus a Israel.

-El Vull per regalar... -va al·legar al llibreter per allunyar-li els dubtes sobre la seva procedència real.

Un cop va haver aconseguit aquella adquisició tan important, va dirigir-se al Mur Occidental del Temple per banyar-se de joia contagiosa de les pregàries dels Haredim.  A la vigília d’un Xabbat, es va deixar portar per l’eufòria de la gent i, va inserir un paperet en una escletxa amagada. Era un desig, un desig d’esperança perquè l’estada a Israel fos un èxit. A partir d’aleshores, la seva llengua de cada dia seria l’hebreu i, aparcaria el català i la seva cultura, fins a la tornada –si és que es produïa algun dia.

(4)

D’altra banda, en Marià Fuster no sabia quina era la força secreta que podia mantenir ferm aquell poble que tant havia patit. Un altre lloc, només en escaldar-se la pell ja hauria cedit a mans del suposadament més fort. I encara se’n feia creus, malgrat no fos creient, com la seva estimada Catalunya resistia tant, amb una gent –polítics inclosos- que no es mereixia ser catalans per la manera com llepaven les mans dels seus amos espanyols. Els catalans de debò, pensava el Doctor Fuster, d’alguna manera, eren com els jueus. A poc a poc, es va fent seu, aquell país desconegut fins no feia gaires dies.

Fuster va arribar amb tres setmanes abans per poder-se instal·lar tranquil·lament, sense presses. Aquestes ja vindrien soles quan fos a l’Hospital!

A Catalunya mateix va planificar el viatge i va triar el  lloc on viuria. Sempre li havien parlat bé dels Kibbutz i va voler fer fortuna en un d’ells. Nir Etzion. Estava en un trencall d’una de les carreteres que van a Haifa, paral·leles al mar. Va triar una habitació en que de lluny, podia somniar amb la seva Catalunya: Allà, no hi havia les vinyes verdes, però, el mar, sí.

Tot i que el Kibbutz s’hagués privatitzat, la gent que hi vivia de manera permanent estava d’allò més contenta tenir, en el seu poblet, un metge. Ell hauria de fer força hores a Urgències al Centre de Salut Rambam però, si hi hagués algú que necessités la seva ajuda, estaria encantat de ser útil.

Hi va anar amb prou temps també, per regalar-se unes vacances. Les necessitava amb tants nervis i mal de caps! Un cop instal·lat on seria el seu habitatge, va dedicar-se a visitar el país. Volia anar a llocs on pogués preguntar i parlar amb la gent del país. Volia estrenar in situ, la llengua que anys enrere havia après amb tanta voluntat. Ell ja sabia per endavant que “una cosa són els exercicis a l’aula, amb el professor parlant-me molt a poc a poc i l’altra, el dia a dia de la gent del carrer”. Cada persona era una llengua i un origen diferent. Volia copsar-ho, viure-ho. Impregnar-se de l’aire i de l’escalfor del sol, en definitiva ser jueu.

(3)

Aquell premi que el va fer suar i incomodar de valent, durant molt temps, era un pack. Allà hi havia l’allotjament pagat i la destinació: Israel. Va quedar petrificat com la dona de Lod quan va llegir la totalitat de la parrafada retòrica. Ell, amb aquells malsons s’esperava un lloc amb conflictes seriosos, el bressol de la Humanitat, però de cap manera Israel. “Allà no n’hi havia pas de conflictes i, menys a Haifa!”, pensava. Si bé, no era una part amb atemptats greus, sí que hi havia força malestar entre cultures: Àrabo-muslmana i jueva. Eren bons veïns però per poca cosa, s’encenien les espurnes de la revolta. Per ser el nord del país, estava més obert a les infiltracions de comandos sirians de Hamas, malgrat els esforços de tots els serveis d’intel·ligència d’Israel. Fins i tot, els mateixos àrabs havien dit que els Acords d’Oslo era com un cavall de Troia per dinamitar la força d’Israel a través de la mentida diplomàtica. Després, van seguir molts atemptats, els més sagnants de tota la història, més i tot que no pas quan els “palestins” estaven engabiats a la franja de Gaza a mans de les autoritats Egípcies des del 49, en la Primera Guerra d’Independència. Els egipcis i la resta de governs àrabs de la regió van atiar el foc de l’odi i de les mentides combinades amb molta repressió contra la societat civil. Quan Israel, a l’any 67, va recuperar el mur Occidental del Temple hebreu amb la resta de zones ocupades de facto per la Monarquia Haiximita sense haver estat reconeguda internacionalment i  –que havien de ser “estat palestí” després de la resolució número 181 que ells mateixos no van acceptar- li van sorgir com bolets, tots els combatents amb set de venjança. I era cert, els Acords d’Oslo no havien servit per a res. Només per passejar-se internacionalment fent el ploricó de les presumptes atrocitats israelianes. Anys més tard, hi van haver el llançament de coets contra ciutats israelianes –Sderot, Aixdod i Beer Xeba- des de la Franja de Gaza. Els mateixos “palestins” van posar com a condició que Israel havia de sortir de la Franja de Gaza, on tenien algunes granges agrícoles amb rendiment de producció òptim –fet que quan van estar a mans dels “desocupats palestins” els mosquits se’ls menjaven les collites i l’atur va augmentar un 75 % ja que els mateixos paisans no els contractaven-. Israel va acceptar i els coets van continuar caient. Després d’aquesta mala experiència van decidir fer-los orelles de paret. Israel havia de fer de sentinella diàriament, vigilant que no s’infiltrés cap terrorista per cap via possible d’entrada. Des del nord, fent frontera amb el perillós Líban; des dels mals anomenats “camps de refugiats” que no eren res més que camps de desplaçats ja que un camp de refugiat mai s’ha de trobar en el teu territori nacional; i de dintre Israel mateix ja que entre els seus paisans àrabs també s’hi amagaven simpaties adormides, moltes vegades emparades per organitzacions teòricament pacifistes israelianes. I ara, a més, de fora de les seves fronteres. Vaixells pretesament humanitaris, plens de pamflets de propaganda antisemita, noliejats per ONG on el seu objectiu era provocar Israel. Un any abans d’haver aterrat a Israel, un vaixell turc acompanyat d’altres vaixells, va intentar arribar a Gaza a portar, segons la seva versió, ajuda humanitària. Contràriament al que se’ns vol fer creure, a Gaza no s’hi viu malament; als mercats s'hi troba de tot i en abundància. La pobresa la fomenten els mateixos “palestins”.