(3)

Aquell premi que el va fer suar i incomodar de valent, durant molt temps, era un pack. Allà hi havia l’allotjament pagat i la destinació: Israel. Va quedar petrificat com la dona de Lod quan va llegir la totalitat de la parrafada retòrica. Ell, amb aquells malsons s’esperava un lloc amb conflictes seriosos, el bressol de la Humanitat, però de cap manera Israel. “Allà no n’hi havia pas de conflictes i, menys a Haifa!”, pensava. Si bé, no era una part amb atemptats greus, sí que hi havia força malestar entre cultures: Àrabo-muslmana i jueva. Eren bons veïns però per poca cosa, s’encenien les espurnes de la revolta. Per ser el nord del país, estava més obert a les infiltracions de comandos sirians de Hamas, malgrat els esforços de tots els serveis d’intel·ligència d’Israel. Fins i tot, els mateixos àrabs havien dit que els Acords d’Oslo era com un cavall de Troia per dinamitar la força d’Israel a través de la mentida diplomàtica. Després, van seguir molts atemptats, els més sagnants de tota la història, més i tot que no pas quan els “palestins” estaven engabiats a la franja de Gaza a mans de les autoritats Egípcies des del 49, en la Primera Guerra d’Independència. Els egipcis i la resta de governs àrabs de la regió van atiar el foc de l’odi i de les mentides combinades amb molta repressió contra la societat civil. Quan Israel, a l’any 67, va recuperar el mur Occidental del Temple hebreu amb la resta de zones ocupades de facto per la Monarquia Haiximita sense haver estat reconeguda internacionalment i  –que havien de ser “estat palestí” després de la resolució número 181 que ells mateixos no van acceptar- li van sorgir com bolets, tots els combatents amb set de venjança. I era cert, els Acords d’Oslo no havien servit per a res. Només per passejar-se internacionalment fent el ploricó de les presumptes atrocitats israelianes. Anys més tard, hi van haver el llançament de coets contra ciutats israelianes –Sderot, Aixdod i Beer Xeba- des de la Franja de Gaza. Els mateixos “palestins” van posar com a condició que Israel havia de sortir de la Franja de Gaza, on tenien algunes granges agrícoles amb rendiment de producció òptim –fet que quan van estar a mans dels “desocupats palestins” els mosquits se’ls menjaven les collites i l’atur va augmentar un 75 % ja que els mateixos paisans no els contractaven-. Israel va acceptar i els coets van continuar caient. Després d’aquesta mala experiència van decidir fer-los orelles de paret. Israel havia de fer de sentinella diàriament, vigilant que no s’infiltrés cap terrorista per cap via possible d’entrada. Des del nord, fent frontera amb el perillós Líban; des dels mals anomenats “camps de refugiats” que no eren res més que camps de desplaçats ja que un camp de refugiat mai s’ha de trobar en el teu territori nacional; i de dintre Israel mateix ja que entre els seus paisans àrabs també s’hi amagaven simpaties adormides, moltes vegades emparades per organitzacions teòricament pacifistes israelianes. I ara, a més, de fora de les seves fronteres. Vaixells pretesament humanitaris, plens de pamflets de propaganda antisemita, noliejats per ONG on el seu objectiu era provocar Israel. Un any abans d’haver aterrat a Israel, un vaixell turc acompanyat d’altres vaixells, va intentar arribar a Gaza a portar, segons la seva versió, ajuda humanitària. Contràriament al que se’ns vol fer creure, a Gaza no s’hi viu malament; als mercats s'hi troba de tot i en abundància. La pobresa la fomenten els mateixos “palestins”.