(4)

D’altra banda, en Marià Fuster no sabia quina era la força secreta que podia mantenir ferm aquell poble que tant havia patit. Un altre lloc, només en escaldar-se la pell ja hauria cedit a mans del suposadament més fort. I encara se’n feia creus, malgrat no fos creient, com la seva estimada Catalunya resistia tant, amb una gent –polítics inclosos- que no es mereixia ser catalans per la manera com llepaven les mans dels seus amos espanyols. Els catalans de debò, pensava el Doctor Fuster, d’alguna manera, eren com els jueus. A poc a poc, es va fent seu, aquell país desconegut fins no feia gaires dies.

Fuster va arribar amb tres setmanes abans per poder-se instal·lar tranquil·lament, sense presses. Aquestes ja vindrien soles quan fos a l’Hospital!

A Catalunya mateix va planificar el viatge i va triar el  lloc on viuria. Sempre li havien parlat bé dels Kibbutz i va voler fer fortuna en un d’ells. Nir Etzion. Estava en un trencall d’una de les carreteres que van a Haifa, paral·leles al mar. Va triar una habitació en que de lluny, podia somniar amb la seva Catalunya: Allà, no hi havia les vinyes verdes, però, el mar, sí.

Tot i que el Kibbutz s’hagués privatitzat, la gent que hi vivia de manera permanent estava d’allò més contenta tenir, en el seu poblet, un metge. Ell hauria de fer força hores a Urgències al Centre de Salut Rambam però, si hi hagués algú que necessités la seva ajuda, estaria encantat de ser útil.

Hi va anar amb prou temps també, per regalar-se unes vacances. Les necessitava amb tants nervis i mal de caps! Un cop instal·lat on seria el seu habitatge, va dedicar-se a visitar el país. Volia anar a llocs on pogués preguntar i parlar amb la gent del país. Volia estrenar in situ, la llengua que anys enrere havia après amb tanta voluntat. Ell ja sabia per endavant que “una cosa són els exercicis a l’aula, amb el professor parlant-me molt a poc a poc i l’altra, el dia a dia de la gent del carrer”. Cada persona era una llengua i un origen diferent. Volia copsar-ho, viure-ho. Impregnar-se de l’aire i de l’escalfor del sol, en definitiva ser jueu.