Un cop dinats, van anar a urgències i, amb aquestes els va arribar un cas d’un esfondrament d’una casa. Les víctimes com sempre, els nens. Hi havia fractures obertes a les extremitats. Si hagués estat un polític o un espia, només hauria mirat com feien la seva feina, però no va poder aguantar-se: va demanar permís al director i ell, com que volia veure el doctor operant, va deixar fer al seu col·lega. Aquella operació requeria hores, la trencadissa dels ossos de les cames era de mides colossals per un noiet que no superava els 12 anys. Una cosa que no encaixava era el per què tenia sang a les mans i talls a la cara. Un enfonsament no ho provoca tret, que hi hagués algú manipulant explosius. No entenia perquè exposaven la canalla a perills com aquells. El noi perdia molta sang perquè tenia moltes hemorràgies. Va demanar més personal perquè arrangessin les parts tocades. Gairebé tot eren talls i carn arrencada.
En va sortir escaldat. Entendre’s amb els àrabs era missió impossible. El traumatòleg volia amputar les cames al noi i, en Fuster, amb mitjans precaris com hi havia en aquell hospital, salvar-les-hi. Es van barallar de valent fins que el Director va posar-se a disposició de Fuster. "Si a un hospital de campanya al Congo que hi havia menys de tot, va funcionar una operació de neurocirurgia, per què no podia funcionar una operació de traumatologia amb fractures múltiples?" Ningú es creia les explicacions de Fuster, fins que no van veure els resultats. Aquell noi conservaria les dues cames; potser li quedarien més curtes, però podria caminar com tothom. Això sí, patiria molt. Seria una recuperació molt dolorosa.
-Però al final, què li ha passat al noi? –va dir en Marià Fuster sense creure’s gaire allò de
l’esfondrament.
-Li ha caigut el sostre de casa seva. Hi ha cases que estan en molt estat. –va argumentar el
director-.
“Només ho ha patit ell, molt estrany, devia estar sol a casa...!?”.
El permís li caducaria aviat. Tan sols tenia 48 hores. Va aprofitar per anar a comprar-se roba ja que la que duia posada estava bruta de sang. La volia rentar però no duia una muda. Alguns infermers van voler guiar-lo pels carrerons caòtics fins al mercat. “Allà hi ha de tot”, li van dir. I era cert. Menjar en abundància, roba, electrodomèstics, aparells informàtics, etc. Ningú no hauria dit mai que la gent patia un bloqueig de ferro.
Al tornar a la civilització no se’n va poder estar d’anar al Ministeri on havia obtingut el permís, per explicar tot allò que havia vist, des del punt de vista mèdic. Van recollir la informació com qui tant els fa però a les notícies del vespre, van confirmar els seus temors: Un nen havia estat víctima d’una explosió produïda en un taller clandestí de muntatge de coets.
En Fuster va fer la seva feina. Com a metge i com a ciutadà d’honest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada