Estava amb un col·lega seu inventariant el material de donacions –no seran d’armes, oi?- internacionals. Estava content que un metge estranger hagués tingut l’amabilitat –i la paciència- de fer una visita al seu humil Hospital. N’hi arribaven molts de metges sense fronteres per col·laborar-hi però mai algú que tingués un especial interès per a la cirurgia. Ell, també amb molta humilitat, va dir que estava becat per un organisme internacional vinculat a la ONU, a un hospital israelià. Que si no tenia feina un cop acabada la beca hauria tornar-se’n a casa. Quan va saber que era català –que de catalans llepapalestins n’hi havia molts...- va reconsiderar la indirecta oferta de feina de Fuster. Si era tan bo com s’imaginava no tindria problemes de trobar un bon espònsor que li pagués els honoraris que li corresponien.
Com que l’hora de dinar feia estona que havia arribat, el director va decidir convidar-lo a dinar i si després no hi havia cap imprevist o urgència, li ensenyaria les instal·lacions del departament de cirurgia.
Ambdós col·legues, director i Dr. Fuster, es van caure molt bé; van quedar entesos que si acabava l’estada a Israel i no tenia continuïtat, ells els faria molta il·lusió tenir algú tan bo al seu departament de cirurgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada