(7)

Quan va arribar Fuster a l’Hospital va demanar una entrevista amb el seu director Khaled Hassan. Pel fet de no tenir hora concertada i que el director estava molt ocupat els era del tot impossible que d’un dia per l’altre, concedir-li un moment. Fuster no es va desanimar. Li va fer saber a la secretària, tapada de cap a peus, que s’esperaria a fora, en una cadira i si es donava la possibilitat que el director tingués un moment, ell hi parlaria. Hi va estar hores allà assegut fins que els remordiments de la dona, en veure que havia mantingut la seva paraula de no moure’s fins a ser atès, va decidir deixar-lo passar. El despatx era ampli i buit alhora. La bandera tricolor dels “palestins”, la mateixa que els sahrauís però sense l’estel i la mitja lluna, estava palplantada al fons, darrera la butaca. “Quanta feina que té aquest home, deu està fent política amb els Hamas”, va dir-se amb la pensa. “Hores i hores esperant a fora i ara, una estona més a dintre”. Va aixecar-se i va començar a deambular, intentant absorbir tots els detalls d’aquella habitació. No hi havia miralls transparents com els de les comissaries. Algun quadre, fotos de col·legues, la del president de la Franja i el títol de medicina. Allà no s’hi sentia segur. Era un estranger sense militància política, amb un permís especial del Ministeri de Defensa d’Israel. Podria ser un espia... Havia llegit que en l’operació israeliana del 2008-09 Plom fos, que l’Hospital Al-Xifa Hamas l’utilitzava com a amagatall durant les ràtzies militars israelianes. Fins i tot, el mateix director havia afirmat que “era veritablement impossible controlar qui entrava i qui en sortia de l’Hospital”. Mentre passava revista a la memòria d’aquell incident, va entrar el director.