Part XXVII

Igal bar Hilel era un noi molt especial tal com havia detectat la mateixa Jehudith. Molt delicat. Quan la Jehudith es va presentar tota nerviosa a la cita amb el seu neuròleg particular, va comprendre que no n’hi hauria d’haver per tant. Ell va fer el servei obligatori tard; hi va entrar com a professional mèdic per tant sabia perfectament tot el que demanaven. Estava molt tranquil perquè amb els problemes de salut que tenia la seva pacient era del tot impossible que li obliguessin a fer. Però sempre hi havia el dubte... venien temps que l’exèrcit fins i tot aprofitava persones amb disminució cognitiva important o malalts mentals greus, això sí, ben pautats i amb ordres molt concretes i rígides.

Abans que la Jehudith aparegués per la porta va fer algunes trucades als professionals militars que havia deixat a l’exèrcit. Ningú no sabia res del requeriment que la noia havia rebut però presentant-s’hi sempre podrien aclarir alguna cosa.

Hilel la va visitar i n’elaborà un bon informe. Com que ell no era imparcial, va demanar a un altre col·lega de l’Hospital de Tel Aviv que li revisés la pacient. Entre els dos van emplenar un informe ben complet i detallat.

Part XXVI

La vida de la Jehudith era molt tranquil·la. Sortia a comprar, feia la feina de la casa, passejava però de tant en tant no sabia què li passava. S’ofuscava, perdia els nervis i tot tornava a començar. Cefalea, vòmits i trastorns de la conducta símptomes clars d’un augment de la pressió intracranial subjecta a les seqüeles del TCE.

El braçalet que li havia endossat el doctor Katzmann era una enganyifa de les grosses. Simplement era per tenir-la entretinguda en moments crítics.

El Dr. Hilel no va tenir inconvenient de donar-li el número de mòbil en casos d’emergència i en casos que necessitava parlar-hi per qualsevol dubte eventual, al cap i a la fi, ell estava contractat per fer-li un seguiment  exhaustiu!

Era un noi molt comprensiu, agradable i de tracte molt humà. A més tenia una de les qualitats que s’intentava inculcar als residents i altres doctors que passaven per etapes formatives: Explicar als pacients els dubtes relacionats a les seves afeccions.

Qui també li havia deixat el número de mòbil era en Hagai, no per seguir fil per randa tot el procés curatiu sinó per deferència a aquella noia, però com sempre passava, el duia apagat i no era fins al vespre que l’encenia. Llavors sempre es trobava que la Jehudith l’havia trucat per explicar-li com li havia anat el dia ja que se sentia sola...

La soledat, l’avorriment i l’apatia a més de tots els altres problemes de salut derivats, eren el pa de cada dia, fins que li va arribar una carta...

“Presentació immediata per a la Revisió Mèdica com a pas previ per a la reincorporació a files”. Des que tenia 14 o 15 anys que havia de treballar per mantenir a sa mare, però ara, segons el reglament militar, ja no.

Es va espantar molt i de seguida va trucar a Misgueret.

-Jehudith, l’assumpte ha de ser molt greu perquè em truquis a mitja visita!

-Sí que ho és. No sé què fer... Avui he rebut una carta certificada on em diu que m’haig de presentar a fer-me una revisió mèdica per la incorporació al servei militar...!

-Però que no el vas fer?

-No!. Me’l van perdonar ja que m’havia de fer càrrec de ma mare.

-Sí, ara ho recordo, et van emancipar als 14 anys... És una revisió mèdica potser encara et descobriran coses que nosaltres no hem vist. Quan tens la tens?

-La setmana que ve com a molt tard... No m’espantis, eh...!

-Passa’t per l’hospital, et facilitarem la Història Clínica i uns quants informes. Telefona a l’Igal i comenta-li i que et comenci a preparar la paperassa. Ell és un home molt més jove que jo i potser ho sap millor ja que les coses han canviat molt. Quan jo el vaig fer, no tenien tantes punyetes. Bé, ara t’haig de deixar. Ja ens veurem.

Part XXV

Igal bar Hilel encara no havia abandonat el seu lloc. L’esperava al despatx del doctor Ibrahim. Va tenir la gran paciència de no fer el fum tal com ho hauria fet qualsevol altre col·lega.

Havia deixat una nota a admissions per quan aparegués la Jehudith. Per sort tot el personal la coneixia bé i només entrar, l’administrativa ja li va dir que el Dr. Hilel l’esperava al seu despatx.

La porta estava oberta i no va caldre trucar ja que només en veure-la davant, la convidà a passar.

Va ser una xerrada breu. La va examinar, van parlar sobre el viatge a Netanya, del seu passat en aquella casa i li va tornar a repetir que aquestes coses ella no les podia fer. Allò que havia tingut era un augment temporal de la Pressió Intracranial.

-Puc entendre que em trobés malament a l’antiga casa, que hiperventilava molt però no em cap al cap que em sortís sang després d’haver vomitat. Crec que hi ha coses que no m’expliques. Tinc entès que això de sortir sang del nas no és gaire corrent...

-I tu, m’ho expliques tot? No has tingut cap més caiguda, per exemple?

-Ajuda’m Hilel.

El doctor la va encertar. Jehudith amagava informació, també.

Des de la darrera estada a l’hospital per haver-se tallat les venes, havia plogut molt. No sabia per què, però perdia molt l’equilibri, queia sense fer res: en ajupir-se a agafar coses del terra, obrir els armaris i fins i tot, baixant les escales. Deia que s’havia de concentrar per fer les accions que abans les feia sense pensar. Era com si els objectes estiguessin a tocar seu i els hagués d’esquivar per no donar-se cap cop. I els cops eren senyors cops, d’aquells que sortien blaus i que el dolor durava dies.

-Doncs sabent tot això, agafa’t la vida amb més calma. Fes les coses més a poc a poc, sense presses. Respira... Jehudith, no és gens bo haver-te de radiar contínuament. El TAC és com una mena de radiografia... Com que n’has tingut molts, de cops, tal com m’has explicat, et suggeriria que fessis llit uns quants dies. En Hagai, hi és?

-No. Està resolent un cas amb la seva germana. Seran fora unes setmanes. La casa és buida.

-No tens cap familiar que et pugui vigilar?

-De familiars no en tinc. Tinc un amic a Jerusalem però dubto que s’hi quedi gaire a casa, el passa tot el dia en biblioteques. Deixa-ho Igal. Si en un dels cops m’hi quedo, tot això que us estalviareu.

Li va donar la mà en agraïment d’haver-la atès i se’n va anar.

Part XXIV

Jehudith, després de penjar es va quedar una estona, però petita, pensativa. Qui entre els seus coneguts, no suportava el seu nom? Ah sí, en Hagai. Havia aclarit que no es deia  Hagai Amir, sinó Baraq, també. "Com són els homes...".

-Jehudith, et trobes, millor? –va preguntar Milly veient-la despenjada-

-Sí, sí, estic millor. Després m’arribaràs a l’Hospital de Haifa, oi?

-Per descomptat. Au va, comencem. Vols prendre alguna cosa, abans?

-No, res. Comencem.

Totes aquelles narracions de ciència ficció, tal com les anomenava Jehudith amb un títol ben cridaner, no eren res més que vivències en primera persona. Les havia camuflat per si les hi descobrien.

Dataven de feia força anys. Des de quan van començar viure a Netanya. Algunes eren només malsons. Es veia dibuixant boles dintre una massa abonyegada, sense forma aparent. Unes boles que després pintava de colors vius: vermell, blau, verd, rosa, groc, violeta... Descrivia llocs de Jerusalem, llocs de la seva infantesa més entranyable. Després es veia petita, molt petita. Una bola més dins d’un laberint sense forma, empesa per altres boles més grans. Se la volien menjar o transformar-la en energia.

-No havies pas vist un documental sobre els globus vermells, oi? –va interpretar Milly, tota sorpresa-.

-Doncs sí. Quan era petita, m’interessaven molt aquests temes... Quan hi havia una cosa que m’impressionava molt, l’acabava somniant.  Aquest data de quan tenia uns 12 anys. Veus la data a l’extrem de la pàgina?

-I quan la vivies?

-Ja ho estàs llegint, no?

La lletra era ambigua, uns caràcters imprecisos i d’altres ben traçats, els d’una nena que començava tenir el seu caràcter ben marcat. Tota la lletra era quadrada, feta a mà. Escrivia fort, deixant marca darrere el paper.

Darrere d’un tros de paper escrit en llapis i sense data, va poder veure una anotació interessant: “La geperuda ha caigut per l’escala: molt estrany si aquesta viu davant per davant de casa nostra”. Allò començava a tenir cert interès criminològic. Pel traç de lletra semblava més recent.

-13 anys?

-Podria ser. La pobra dona no se’n va sortir de la caiguda. Va morir a l’Hospital... Llavors va ser quan va venir la Margalid, aquella que feia jerseis en negre.

-I la meva mare?

-Tu sabràs quan van venir a viure-hi. Crec que ja hi era al pis de dalt.

Van continuar llegint. Una lletra horrorosa va espantar a Milly...

-Caram, això és teu?

-Doncs sí. Vaig intentar escriure en cursiva. Ja ho veus, no faig parella amb la rodonesa...No sabia que fos un text tan extens... “M’agraden els caires vius! Com en Hagai”.

Era un text sense gaires pretensions narratives. No importava el relat en sí, sinó tot allò que es podia llegir entre línies. Semblava un comiat. Era trist. Una noia que escrivia com s’emporten un mort embolicat dintre un estora de grans dimensions. Martha Stein?

-Dins d’aquest text expliques que algú va endur-se un cadàver dintre una estora gran. Què és el que no expliques?

-No m’ho facis explicar, només recordo trossos desconnectats entre sí. Crec que va més endavant. –va mentir Jehudith-.

Evidentment. Allò ja començava a quadrar. Un personatge inventat explica tot el que va veure i sentir d’amagat. “Van entabanar a la Martha perquè anés a l’estació a buscar la seva filla. Era tard, a la nit. La dona semblava no creure-s’ho perquè si la filla –és a dir la Milly- hagués de venir, li hauria enviat un telegrama al portador i no l'hauria telefonada. La Gueula li havia dit que era un imprevist, que havia de parlar amb ella. Aquella dona, tractant-se de la seva filla, feia el qualsevol cosa. Una mare abnegada. A partir d’aquell dia, ja no la van veure mai més. La seva mare, la Kinneret, preguntant a la Gueula sobre la Martha, havia dit que la seva filla se l’havia emportat fora del país ja que allà no hi estava bé...amb tantes manies de pudors...”.

-Vaig veure com entraven un embalum. Per res vaig pensar que es tractés de la teva mare... –va dir amb llàgrimes als ulls-. Jo tenia 14 anys. Temps després, ma mare se’m queixava que sentia olors rares per tot el pis.

-Per què ho dius això?

-La Gueula va dir que li havien regalat una estora gran i que pesava com un mort –mort. Recordo que feia una pudor estranya. Com si li haguessin afegit perfum per sobre. El més curiós de tot, era veure un mosquer al voltant de l’estora. Això em va sorprendre molt. La traginava el Dimitri. “Com és que hi ha tot de mosques? –vaig preguntar-. La gent que ens l’ha donat no és gaire neta, ara la rentarem”. Vaig quedar clavada. On la rentaran? Que es pensen, que el seu pis és una bugaderia?

-La bugaderia era la cambra postissa on ventilaven les pudors que desprenia el cadàver. Horrorós, noia.

-A mi tampoc m’agradava la pota de pollastre escalivada...

-Deixem-ho així. Ara et portaré a Haifa. És tard. No sé si l’Igal  hi serà, encara... –va dir amb un petit somriure-.

Amb el seu ordinador portàtil va redactar tot allò que en va treure dels relats i després ho va imprimir. Només quedava que la Jehudith ho signés, com a testimoni d’aquells fets espantosos.

-Hauré de declarar al judici?

-Miraré que això no passi. Seria un cop molt dur. I no et convé. Anem?

Part XXIII

Milly es va quedar dreta tot l’estona, llegint detingudament una narració innocent.

Un cop finalitzada la lectura i havent absorbit tota la informació s’adonà que la Jehudith estava a terra. Es va espantar. Per dintre seu, maleïa a la seva amiga Naomí que s’havia negat a acompanyar-la a una casa on hi va perdre la seva mare i a més, havia perdut la infantesa.

Però de seguida va adonar-se que la noia es trobava més o menys bé. Feia un exercici de relaxació que consistia en respirar amb la panxa i, que li havia ensenyat el psicòleg de l’hospital. Tenia els nervis de punta i molt mal de cap. Estrès post traumàtic.

-Jehudith, això mateix ho hauries de tornar a redactar cronològicament...donant les dates més o menys exactes per utilitzar-ho com a prova –va dir la Milly amb molta suavitat per tal de no turmentar-la més-.

-Ho pots fer tu mateixa....-va dir-li amb una veu com ofegada-.

-No hi són les dates.

-Dalt del full, sí.

-Jehudith, ens ho endurem tot, d’acord. Amb més calma i en un altre indret més tranquil, ens ho tornarem a mirar. Ja sé que t’ho passes malament, tots ens ho passem malament, no ets l’única. Aixeca’t, aquí ja no hi fem res...

Les dues dones van anar-se’n d’allà tan ràpid com les seves cames van poder. Jehudith encara no estava al cent per cent. Un cop a casa de la Milly va demanar anar al lavabo. Va vomitar. L’estómac se’l sentia buit, una buidor estranya, com si cremés. A la gola se la notava rara. Es va tocar el nas i en va sortir un fluït vermell. Alarma! Allà mateix volia trucar al seu doctor exclusiu però no hi havia cobertura. “Merda!”.

Un cop al menjador, allà sí va poder marcar el número d’emergències. “Aquest paio no el sent o està ocupadíssim”. Just a punt de penjar bar Hilel va despenjar.

-Digues Jehudith, què passa?

-Tinc un problema i no és de psicòleg.

-Endavant.

-Em surt sang del nas i no m’hi he donat cap cop. Em sento estranya: sembla com si l’estómac em cremés, un buit que puja fins a la gola...

-Has vomitat?

-Sí.

-Et fa mal el cap?

-També em fa mal i em costa respirar, tinc palpitacions i el pols és ràpid...

-Estàs orientada?

-Sí. Estic a casa de la Milly, una policia de Netanya. A Netanya mateix...

-Hi veus bé? Vull dir, les coses del teu voltant, les perceps?

-Regular...veig com si estigués dintre d’un calidoscopi... Tot d’aurèoles de colors, sobretot vermells i verds...

-Estàs tenint un parcial. Però pensa que vas voler anar-te’n massa ràpid. Això de la sang al nas...Abans o després de vomitar?

-Després. He notat el gust a la gola.

-Quan tornis a Haifa, passa’t per l’Hospital. T’hi estaré esperant.

-Gràcies. Per cert, com et dius de nom de pila?

-Em dic Igal, però prefereixo que em diguis Hilel.

Part XXII

No era un diari, però llegint-ho entre línies, hi hauria prou material com per empaperar la Gueula i tots els còmplices que la van ajudar, entre ells, la Peninah Qadoshah.

-Una pregunta Milly, la teva mare a partir de quan va començar a viure al bloc? –va preguntar la Jehudith per situar-se-.

-Uns quatre anys partint des del dia que varem detenir a la Gueula.

-Jo encara anava a l’Institut. Vaig començar a treballar als 15 anys... Jo la vaig conèixer. Era molt agradable. Era una maniàtica de les pudors i potser amb raó. Abans que vingués a viure la Margalid, hi vivia una dona gran, molt geperuda que la Gueula no li queia bé. Sempre se’n reia a la cara.

-Això no m’ho havies dit.

-Té, llegeix tu mateixa aquest escrit, hi ha tota la informació que busques.

-Ara ho entenc perquè volies venir a casa teva. Aquí hi guardes un tresor de records....

Part XXI

Homes de palla.

Una cortina de fum molt espessa dificultava percebre l’entramat mafiós.

Eren persones que tenien molta influència. Mullaven a qui fos perquè aturés el curs normal de les coses: denúncies, investigacions, processos judicials, etc. I si així no se’n sortien, pagaven algú altre perquè provoqués un tràgic accident...

Estaven davant d’un immens iceberg. Només sobresortia aquell edifici sinistre, de forma compacta com un búnquer platejat, infranquejable.

Com que allò no era ni de bon tros una investigació amb tota regla van empescar-se una identitat legal. En Hagai trauria la seva infanteria  i enginys de seguiment. La investigació seria llarga...

Tan llarga com la que duia la Milly sobre el terreny.

El judici contra la carnissera de l’abocador havia començat i havia esdevingut un gran circ mediàtic a la manera i semblança del que es va produir fa molts anys enrere contra el presumpte assassí de Rabin. Però en aquest hi havia la morbositat pel mig. Veure una dona que tallava les víctimes com si fossin xais, les deixava en un podridor provisional i n’amagava els ossos en un dels congeladors, no es veia sempre. Es va presentar altiva i indiferent davant dels jutges i fiscals.

Al final van quedar Milly i Jehudith ja recuperada a la casa on havia viscut feia dos anys. Gairebé tot tornava a estar al mateix lloc.

La casa feia pudor de tancat i sobretot, d’haver-hi passat molta gent.

No van parlar gaire. Jehudith volia situar-se per poder recordar...

A la cuina no li venia res fins que se li va acudir una idea que la tenia soterrada entre escrits escolars. Allà hi trobaria la clau.