Part XXIV

Jehudith, després de penjar es va quedar una estona, però petita, pensativa. Qui entre els seus coneguts, no suportava el seu nom? Ah sí, en Hagai. Havia aclarit que no es deia  Hagai Amir, sinó Baraq, també. "Com són els homes...".

-Jehudith, et trobes, millor? –va preguntar Milly veient-la despenjada-

-Sí, sí, estic millor. Després m’arribaràs a l’Hospital de Haifa, oi?

-Per descomptat. Au va, comencem. Vols prendre alguna cosa, abans?

-No, res. Comencem.

Totes aquelles narracions de ciència ficció, tal com les anomenava Jehudith amb un títol ben cridaner, no eren res més que vivències en primera persona. Les havia camuflat per si les hi descobrien.

Dataven de feia força anys. Des de quan van començar viure a Netanya. Algunes eren només malsons. Es veia dibuixant boles dintre una massa abonyegada, sense forma aparent. Unes boles que després pintava de colors vius: vermell, blau, verd, rosa, groc, violeta... Descrivia llocs de Jerusalem, llocs de la seva infantesa més entranyable. Després es veia petita, molt petita. Una bola més dins d’un laberint sense forma, empesa per altres boles més grans. Se la volien menjar o transformar-la en energia.

-No havies pas vist un documental sobre els globus vermells, oi? –va interpretar Milly, tota sorpresa-.

-Doncs sí. Quan era petita, m’interessaven molt aquests temes... Quan hi havia una cosa que m’impressionava molt, l’acabava somniant.  Aquest data de quan tenia uns 12 anys. Veus la data a l’extrem de la pàgina?

-I quan la vivies?

-Ja ho estàs llegint, no?

La lletra era ambigua, uns caràcters imprecisos i d’altres ben traçats, els d’una nena que començava tenir el seu caràcter ben marcat. Tota la lletra era quadrada, feta a mà. Escrivia fort, deixant marca darrere el paper.

Darrere d’un tros de paper escrit en llapis i sense data, va poder veure una anotació interessant: “La geperuda ha caigut per l’escala: molt estrany si aquesta viu davant per davant de casa nostra”. Allò començava a tenir cert interès criminològic. Pel traç de lletra semblava més recent.

-13 anys?

-Podria ser. La pobra dona no se’n va sortir de la caiguda. Va morir a l’Hospital... Llavors va ser quan va venir la Margalid, aquella que feia jerseis en negre.

-I la meva mare?

-Tu sabràs quan van venir a viure-hi. Crec que ja hi era al pis de dalt.

Van continuar llegint. Una lletra horrorosa va espantar a Milly...

-Caram, això és teu?

-Doncs sí. Vaig intentar escriure en cursiva. Ja ho veus, no faig parella amb la rodonesa...No sabia que fos un text tan extens... “M’agraden els caires vius! Com en Hagai”.

Era un text sense gaires pretensions narratives. No importava el relat en sí, sinó tot allò que es podia llegir entre línies. Semblava un comiat. Era trist. Una noia que escrivia com s’emporten un mort embolicat dintre un estora de grans dimensions. Martha Stein?

-Dins d’aquest text expliques que algú va endur-se un cadàver dintre una estora gran. Què és el que no expliques?

-No m’ho facis explicar, només recordo trossos desconnectats entre sí. Crec que va més endavant. –va mentir Jehudith-.

Evidentment. Allò ja començava a quadrar. Un personatge inventat explica tot el que va veure i sentir d’amagat. “Van entabanar a la Martha perquè anés a l’estació a buscar la seva filla. Era tard, a la nit. La dona semblava no creure-s’ho perquè si la filla –és a dir la Milly- hagués de venir, li hauria enviat un telegrama al portador i no l'hauria telefonada. La Gueula li havia dit que era un imprevist, que havia de parlar amb ella. Aquella dona, tractant-se de la seva filla, feia el qualsevol cosa. Una mare abnegada. A partir d’aquell dia, ja no la van veure mai més. La seva mare, la Kinneret, preguntant a la Gueula sobre la Martha, havia dit que la seva filla se l’havia emportat fora del país ja que allà no hi estava bé...amb tantes manies de pudors...”.

-Vaig veure com entraven un embalum. Per res vaig pensar que es tractés de la teva mare... –va dir amb llàgrimes als ulls-. Jo tenia 14 anys. Temps després, ma mare se’m queixava que sentia olors rares per tot el pis.

-Per què ho dius això?

-La Gueula va dir que li havien regalat una estora gran i que pesava com un mort –mort. Recordo que feia una pudor estranya. Com si li haguessin afegit perfum per sobre. El més curiós de tot, era veure un mosquer al voltant de l’estora. Això em va sorprendre molt. La traginava el Dimitri. “Com és que hi ha tot de mosques? –vaig preguntar-. La gent que ens l’ha donat no és gaire neta, ara la rentarem”. Vaig quedar clavada. On la rentaran? Que es pensen, que el seu pis és una bugaderia?

-La bugaderia era la cambra postissa on ventilaven les pudors que desprenia el cadàver. Horrorós, noia.

-A mi tampoc m’agradava la pota de pollastre escalivada...

-Deixem-ho així. Ara et portaré a Haifa. És tard. No sé si l’Igal  hi serà, encara... –va dir amb un petit somriure-.

Amb el seu ordinador portàtil va redactar tot allò que en va treure dels relats i després ho va imprimir. Només quedava que la Jehudith ho signés, com a testimoni d’aquells fets espantosos.

-Hauré de declarar al judici?

-Miraré que això no passi. Seria un cop molt dur. I no et convé. Anem?