Igal bar Hilel encara no havia abandonat el seu lloc. L’esperava al despatx del doctor Ibrahim. Va tenir la gran paciència de no fer el fum tal com ho hauria fet qualsevol altre col·lega.
Havia deixat una nota a admissions per quan aparegués la Jehudith. Per sort tot el personal la coneixia bé i només entrar, l’administrativa ja li va dir que el Dr. Hilel l’esperava al seu despatx.
La porta estava oberta i no va caldre trucar ja que només en veure-la davant, la convidà a passar.
Va ser una xerrada breu. La va examinar, van parlar sobre el viatge a Netanya, del seu passat en aquella casa i li va tornar a repetir que aquestes coses ella no les podia fer. Allò que havia tingut era un augment temporal de la Pressió Intracranial.
-Puc entendre que em trobés malament a l’antiga casa, que hiperventilava molt però no em cap al cap que em sortís sang després d’haver vomitat. Crec que hi ha coses que no m’expliques. Tinc entès que això de sortir sang del nas no és gaire corrent...
-I tu, m’ho expliques tot? No has tingut cap més caiguda, per exemple?
-Ajuda’m Hilel.
El doctor la va encertar. Jehudith amagava informació, també.
Des de la darrera estada a l’hospital per haver-se tallat les venes, havia plogut molt. No sabia per què, però perdia molt l’equilibri, queia sense fer res: en ajupir-se a agafar coses del terra, obrir els armaris i fins i tot, baixant les escales. Deia que s’havia de concentrar per fer les accions que abans les feia sense pensar. Era com si els objectes estiguessin a tocar seu i els hagués d’esquivar per no donar-se cap cop. I els cops eren senyors cops, d’aquells que sortien blaus i que el dolor durava dies.
-Doncs sabent tot això, agafa’t la vida amb més calma. Fes les coses més a poc a poc, sense presses. Respira... Jehudith, no és gens bo haver-te de radiar contínuament. El TAC és com una mena de radiografia... Com que n’has tingut molts, de cops, tal com m’has explicat, et suggeriria que fessis llit uns quants dies. En Hagai, hi és?
-No. Està resolent un cas amb la seva germana. Seran fora unes setmanes. La casa és buida.
-No tens cap familiar que et pugui vigilar?
-De familiars no en tinc. Tinc un amic a Jerusalem però dubto que s’hi quedi gaire a casa, el passa tot el dia en biblioteques. Deixa-ho Igal. Si en un dels cops m’hi quedo, tot això que us estalviareu.
Li va donar la mà en agraïment d’haver-la atès i se’n va anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada