Part XXIII

Milly es va quedar dreta tot l’estona, llegint detingudament una narració innocent.

Un cop finalitzada la lectura i havent absorbit tota la informació s’adonà que la Jehudith estava a terra. Es va espantar. Per dintre seu, maleïa a la seva amiga Naomí que s’havia negat a acompanyar-la a una casa on hi va perdre la seva mare i a més, havia perdut la infantesa.

Però de seguida va adonar-se que la noia es trobava més o menys bé. Feia un exercici de relaxació que consistia en respirar amb la panxa i, que li havia ensenyat el psicòleg de l’hospital. Tenia els nervis de punta i molt mal de cap. Estrès post traumàtic.

-Jehudith, això mateix ho hauries de tornar a redactar cronològicament...donant les dates més o menys exactes per utilitzar-ho com a prova –va dir la Milly amb molta suavitat per tal de no turmentar-la més-.

-Ho pots fer tu mateixa....-va dir-li amb una veu com ofegada-.

-No hi són les dates.

-Dalt del full, sí.

-Jehudith, ens ho endurem tot, d’acord. Amb més calma i en un altre indret més tranquil, ens ho tornarem a mirar. Ja sé que t’ho passes malament, tots ens ho passem malament, no ets l’única. Aixeca’t, aquí ja no hi fem res...

Les dues dones van anar-se’n d’allà tan ràpid com les seves cames van poder. Jehudith encara no estava al cent per cent. Un cop a casa de la Milly va demanar anar al lavabo. Va vomitar. L’estómac se’l sentia buit, una buidor estranya, com si cremés. A la gola se la notava rara. Es va tocar el nas i en va sortir un fluït vermell. Alarma! Allà mateix volia trucar al seu doctor exclusiu però no hi havia cobertura. “Merda!”.

Un cop al menjador, allà sí va poder marcar el número d’emergències. “Aquest paio no el sent o està ocupadíssim”. Just a punt de penjar bar Hilel va despenjar.

-Digues Jehudith, què passa?

-Tinc un problema i no és de psicòleg.

-Endavant.

-Em surt sang del nas i no m’hi he donat cap cop. Em sento estranya: sembla com si l’estómac em cremés, un buit que puja fins a la gola...

-Has vomitat?

-Sí.

-Et fa mal el cap?

-També em fa mal i em costa respirar, tinc palpitacions i el pols és ràpid...

-Estàs orientada?

-Sí. Estic a casa de la Milly, una policia de Netanya. A Netanya mateix...

-Hi veus bé? Vull dir, les coses del teu voltant, les perceps?

-Regular...veig com si estigués dintre d’un calidoscopi... Tot d’aurèoles de colors, sobretot vermells i verds...

-Estàs tenint un parcial. Però pensa que vas voler anar-te’n massa ràpid. Això de la sang al nas...Abans o després de vomitar?

-Després. He notat el gust a la gola.

-Quan tornis a Haifa, passa’t per l’Hospital. T’hi estaré esperant.

-Gràcies. Per cert, com et dius de nom de pila?

-Em dic Igal, però prefereixo que em diguis Hilel.