La vida de la Jehudith era molt tranquil·la. Sortia a comprar, feia la feina de la casa, passejava però de tant en tant no sabia què li passava. S’ofuscava, perdia els nervis i tot tornava a començar. Cefalea, vòmits i trastorns de la conducta símptomes clars d’un augment de la pressió intracranial subjecta a les seqüeles del TCE.
El braçalet que li havia endossat el doctor Katzmann era una enganyifa de les grosses. Simplement era per tenir-la entretinguda en moments crítics.
El Dr. Hilel no va tenir inconvenient de donar-li el número de mòbil en casos d’emergència i en casos que necessitava parlar-hi per qualsevol dubte eventual, al cap i a la fi, ell estava contractat per fer-li un seguiment exhaustiu!
Era un noi molt comprensiu, agradable i de tracte molt humà. A més tenia una de les qualitats que s’intentava inculcar als residents i altres doctors que passaven per etapes formatives: Explicar als pacients els dubtes relacionats a les seves afeccions.
Qui també li havia deixat el número de mòbil era en Hagai, no per seguir fil per randa tot el procés curatiu sinó per deferència a aquella noia, però com sempre passava, el duia apagat i no era fins al vespre que l’encenia. Llavors sempre es trobava que la Jehudith l’havia trucat per explicar-li com li havia anat el dia ja que se sentia sola...
La soledat, l’avorriment i l’apatia a més de tots els altres problemes de salut derivats, eren el pa de cada dia, fins que li va arribar una carta...
“Presentació immediata per a la Revisió Mèdica com a pas previ per a la reincorporació a files”. Des que tenia 14 o 15 anys que havia de treballar per mantenir a sa mare, però ara, segons el reglament militar, ja no.
Es va espantar molt i de seguida va trucar a Misgueret.
-Jehudith, l’assumpte ha de ser molt greu perquè em truquis a mitja visita!
-Sí que ho és. No sé què fer... Avui he rebut una carta certificada on em diu que m’haig de presentar a fer-me una revisió mèdica per la incorporació al servei militar...!
-Però que no el vas fer?
-No!. Me’l van perdonar ja que m’havia de fer càrrec de ma mare.
-Sí, ara ho recordo, et van emancipar als 14 anys... És una revisió mèdica potser encara et descobriran coses que nosaltres no hem vist. Quan tens la tens?
-La setmana que ve com a molt tard... No m’espantis, eh...!
-Passa’t per l’hospital, et facilitarem la Història Clínica i uns quants informes. Telefona a l’Igal i comenta-li i que et comenci a preparar la paperassa. Ell és un home molt més jove que jo i potser ho sap millor ja que les coses han canviat molt. Quan jo el vaig fer, no tenien tantes punyetes. Bé, ara t’haig de deixar. Ja ens veurem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada