Sense títol II

L'horitzó i Tu sou sinònims.

Inaccessibles.

Sense títol (I).

Entendre paraules més enllà de la Música...

(11)

La resta de dies els va passar a Nir Etzion.

Volia descansar de veritat. El cap el tenia ple d’emocions. De preguntes. D’esgarrifances, d’aquell nen exposat a les bombes. De les conseqüències que podrien haver estat molt més greus si ell no s’hagués interposat a la barbàrie mèdica d’aquell carnisser.

A l’apartament individual on viuria durant l’estada a Israel s’hi podia cuinar, rentar la roba, estendre-la i planxar-la. Com que suposava que vindria més mort que viu de l’Hospital, va preferir saber si en aquell Kibbutz hi havia alguna cantina econòmica per fer els àpats essencials. O algun establiment que li estalviés la càrrega feixuga de planxar-se la roba. Estava en ratxa. Una de les noies que es va oferir voluntària per ensenyar-li el què fos de Nir Etzion, li va dir que allà hi havia de tot, que per aquestes ximpleries, no patís. “Això sí, que a les estones lliures, aprengués a fer quelcom, un home si vol ser independent, ha de saber fer de tot, ell sol”. Això li va agradar. Ara mateix hi signaria, ser Independent!

Aquella noia la veia molt sincera. Al principi, creia que allò que li va dir, de la seva independència era a tall de broma i ell mateix ho va recollir en pla sobiranista, val a dir-ho. Però analitzant detingudament, tenia molt sentit. La bugadera era del morro fort. No suportava els “espanyols”, els culpava, encara que haguessin passat 500 anys, de l’expulsió dels jueus. Legalment, ell n’era. Per tant, ella no es veia el seu gep que en tenia molt. Parlava Ladino. El Ladino és la llengua que parlaven els jueus sefardites abans de l’expulsió. Podríem dir-ne castellà medieval amb característiques lingüístiques d’allà on es trobaven: Catalunya, Astúries, Andalusia, etc. és a dir, que a grans trets, ella parlava el mateix castellà que Isabel La Catòlica. I si a més, sabia que era  català, tenia les de perdre. Per tant, la indirecta de ser independent ho havia d’entendre com un avís perquè no posés els peus a la bugaderia. A més de rentar-te la roba també ventilava enraonies. No convenia. Calia posar-se les piles i espavilar-se.

Li va recomanar que ho fes el dia abans. Que tingués una muda d’emergència a punt de posar. Ella ja li subministraria una planxa al vapor. A la ferreteria, en tenien de molt bones. Que estigués tranquil.

-Com és que ets l’única que té tantes atencions amb mi?

-Jo també em deia Fuster...

-Ja no te’n dius, com és això? Et vas canviar el cognom?

-No!! Em vaig casar.

-Casar? Quants anys tens? Ets molt jove!

- Si vols triomfar, que és un dir, ho has de fer jove!

Una setmana abans d’incorporar-se a l’Hospital, va iniciar la rutina que li havia proposat la Metukà Karmiel. Al principi, li costava arrencar però quan ja portava varis dies fent el mateix, tot va anar rodat. “Quin nom més estrany, això de dir-se Metukà”; però llavors va entendre que el seu nom real, abans de casar-se devia ser, Dolça Fuster. Un nom molt jueu, sobretot antic, típic dels jueus catalans medievals. Quantes sorpreses li esperaven durant la seva estada a Israel?

Fi. 

Aquest petit capítol està dedicat als jueus d'origen xueta i català. Xueta perquè Fuster és un cognom d'origen xueta i tal com aclareixo al relat, Metukà o Dolça -que n'és la seva traducció-, era un nom molt habitual en dones jueves a la Catalunya medieval.

(10)

Abans d’encaminar-se cap al nord, va aturar-se a Sderot, ciutat molt castigada pels coets terroristes. La gent vivia angoixada per qualsevol soroll inesperat. Quan sentien les alarmes de llançament, tots corrien als soterranis. Quins mals records li produïen allò! Els records dels documents antics sobre el bombardeig de Barcelona. Per uns moments no sabia on era:  Si a Catalunya o a Israel. “Hi ha tanta gent que ens vol veure morts!”, que no va saber-hi trobar cap diferència.

(9)

Un cop dinats, van anar a urgències i, amb aquestes els va arribar un cas d’un esfondrament d’una casa. Les víctimes com sempre, els nens. Hi havia fractures obertes a les extremitats. Si hagués estat un polític o un espia, només hauria mirat com feien la seva feina, però no va poder aguantar-se: va demanar permís al director i ell, com que volia veure el doctor operant, va deixar fer al seu col·lega. Aquella operació requeria hores, la trencadissa dels ossos de les cames era de mides colossals per un noiet que no superava els 12 anys. Una cosa que no encaixava era el per què tenia sang a les mans i talls a la cara. Un enfonsament no ho provoca tret, que hi hagués algú manipulant explosius. No entenia perquè exposaven la canalla a perills com aquells. El noi perdia molta sang perquè tenia moltes hemorràgies. Va demanar més personal perquè arrangessin les parts tocades. Gairebé tot eren talls i carn arrencada.

En va sortir escaldat. Entendre’s amb els àrabs era missió impossible. El traumatòleg volia amputar les cames al noi i, en Fuster, amb mitjans precaris com hi havia en aquell hospital, salvar-les-hi. Es van barallar de valent fins que el Director va posar-se a disposició de Fuster. "Si a un hospital de campanya al Congo que hi havia menys de tot, va funcionar una operació de neurocirurgia, per què no podia funcionar una operació de traumatologia amb fractures múltiples?" Ningú es creia les explicacions de Fuster, fins que no van veure els resultats. Aquell noi conservaria les dues cames; potser li quedarien més curtes, però podria caminar com tothom. Això sí, patiria molt. Seria una recuperació molt dolorosa.

-Però al final, què li ha passat al noi? –va dir en Marià Fuster sense creure’s gaire allò de

 l’esfondrament.

-Li ha caigut el sostre de casa seva. Hi ha cases que estan en molt estat. –va argumentar el

 director-.

“Només ho ha patit ell, molt estrany, devia estar sol a casa...!?”.

El permís li caducaria aviat. Tan sols tenia 48 hores. Va aprofitar per anar a comprar-se roba ja que la que duia posada estava bruta de sang. La volia rentar però no duia una muda. Alguns infermers van voler guiar-lo pels carrerons caòtics fins al mercat. “Allà hi ha de tot”, li van dir. I era cert. Menjar en abundància, roba, electrodomèstics, aparells informàtics, etc. Ningú no hauria dit mai que la gent patia un bloqueig de ferro.

Al tornar a la civilització no se’n va poder estar d’anar al Ministeri on havia obtingut el permís, per explicar tot allò que havia vist, des del punt de vista mèdic. Van recollir la informació com qui tant els fa però a les notícies del vespre, van confirmar els seus temors: Un nen havia estat víctima d’una explosió produïda en un taller clandestí de muntatge de coets. 

En Fuster va fer la seva feina. Com a metge i com a ciutadà d’honest.

(8)

Estava amb un col·lega seu inventariant el material de donacions –no seran d’armes, oi?- internacionals. Estava content que un metge estranger hagués tingut l’amabilitat –i la paciència- de fer una visita al seu humil Hospital. N’hi arribaven molts de metges sense fronteres per col·laborar-hi però mai algú que tingués un especial interès per a la cirurgia. Ell, també amb molta humilitat, va dir que estava becat per un organisme internacional vinculat a la ONU, a un hospital israelià. Que si no tenia feina un cop acabada la beca hauria tornar-se’n a casa. Quan va saber que era català –que de catalans llepapalestins n’hi havia molts...- va reconsiderar la indirecta oferta de feina de Fuster. Si era tan bo com s’imaginava no tindria problemes de trobar un bon espònsor que li pagués els honoraris que li corresponien.

Com que l’hora de dinar feia estona que havia arribat, el director va decidir convidar-lo a dinar i si després no hi havia cap imprevist o urgència, li ensenyaria les instal·lacions del departament de cirurgia.

Ambdós col·legues, director i Dr. Fuster, es van caure molt bé; van quedar entesos que si acabava l’estada a Israel i no tenia continuïtat, ells els faria molta il·lusió tenir algú tan bo al seu departament de cirurgia.

(7)

Quan va arribar Fuster a l’Hospital va demanar una entrevista amb el seu director Khaled Hassan. Pel fet de no tenir hora concertada i que el director estava molt ocupat els era del tot impossible que d’un dia per l’altre, concedir-li un moment. Fuster no es va desanimar. Li va fer saber a la secretària, tapada de cap a peus, que s’esperaria a fora, en una cadira i si es donava la possibilitat que el director tingués un moment, ell hi parlaria. Hi va estar hores allà assegut fins que els remordiments de la dona, en veure que havia mantingut la seva paraula de no moure’s fins a ser atès, va decidir deixar-lo passar. El despatx era ampli i buit alhora. La bandera tricolor dels “palestins”, la mateixa que els sahrauís però sense l’estel i la mitja lluna, estava palplantada al fons, darrera la butaca. “Quanta feina que té aquest home, deu està fent política amb els Hamas”, va dir-se amb la pensa. “Hores i hores esperant a fora i ara, una estona més a dintre”. Va aixecar-se i va començar a deambular, intentant absorbir tots els detalls d’aquella habitació. No hi havia miralls transparents com els de les comissaries. Algun quadre, fotos de col·legues, la del president de la Franja i el títol de medicina. Allà no s’hi sentia segur. Era un estranger sense militància política, amb un permís especial del Ministeri de Defensa d’Israel. Podria ser un espia... Havia llegit que en l’operació israeliana del 2008-09 Plom fos, que l’Hospital Al-Xifa Hamas l’utilitzava com a amagatall durant les ràtzies militars israelianes. Fins i tot, el mateix director havia afirmat que “era veritablement impossible controlar qui entrava i qui en sortia de l’Hospital”. Mentre passava revista a la memòria d’aquell incident, va entrar el director.

(6)

Com a bon cirurgià que era, va Tornar a Tel Aviv a demanar un permís especial per veure amb els seus propis ulls, –sense filtrar pels interessos polítics- la realitat quotidiana a Gaza. En ser català i –oficialment espanyol- li van dir que tornés a la setmana dels tres dijous però com que hi mostrava un interès totalment diferent, hi van accedir. Era cirurgià i no polític!. Li van permetre veure l’Hospital més antic de la Franja de Gaza: Al-Xifa Hospital fundat el 1920. Els seus inicis comencen a l’època del Mandat Britànic i s’amplien departaments amb l’ocupació d’Egipte després de la Crisi per Canal de Suez a l’any 1956. Inicialment estava dedicat a la medicina interna però amb el temps hi han afegit altres especialitats: Cirurgia, ginecologia, pediatria i oftalmologia. Cal afegir que, un cop Israel recuperar Gaza de mans egípcies durant la Guerra dels Sis dies, va aprofitar per renovar tots els departaments per tal de millorar les condicions de vida als seus residents.

(5)

Va començar per la ciutat cultural i més activa del país: Tel Aviv. Va visitar Iafo, el barri marítim de Tel Aviv. Tel Aviv és la nova ciutat aixecada a 1948 per donar sostre als jueus que tornaven a casa després de molts segles de Diàspora forçosa escampats arreu del món. Un exemple d’això és la ciutat de naixement del violista i director d’orquestra Pinchas Zukermann. Una part de Tel Aviv és coneguda per la “Ciutat Blanca” per la seva col·lecció  de 4.000 edificis de l’estil Bauhaus, reconegut per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. A més, compta amb un museu per mostrar objectes i mobles relacionats amb aquest estil, des del 2008.

Tel Aviv a més a més, és una ciutat amb molta vida teatral. Fuster va triar el teatre per poder copsar la llengua amb major intensitat. Monòlegs. Només són paraules i calia posar tots els sentits per entendre-ho tot. Va ser divertit. Va sadollar-se plenament en establiments amb vida social, amb jovent de totes les edats per tal de posar en pràctica allò que li havien ensenyat a classe. Calia fer eclosionar tots els registres lingüístics per tal de poder ser totalment independent i no haver de necessitar mitjancers  que fessin entrebancar el dia a dia.

Cansat de la Bohèmia va anar a retirar-se a Jerusalem. La ciutat occidental i més nova, també s’hi podia copsar la modernitat de la societat israeliana però la que dóna personalitat al món judaic és la seva part vella, la part que els israelians van recuperar a la Guerra dels 6 dies. Ni fet expressament. El setè dia, Déu va descansar.

Tret del bullit dels mercats àrabs o els turistes estrangers presumptament religiosos, Jerusalem s’hi respira un altre temps. Molta pau, joia i molta claror a causa del material en què estan recoberts els edificis. Durant la posta de sol, Jerusalem és daurada.

Va deixar-se perdre pels carrers de centre antic del barri jueu, allà hi va trobar una relíquia: una llibreria atapeïda de llibres. Allà hi va trobar deixant-se endur per l’olor que desprenien tots aquells tresors de pàgines esgrogueïdes, un vocabulari mèdic actualitzat amb les seves equivalències en anglès, editat feia poc, per l’associació Maguen David –la creu roja israeliana-. Segons el llibreter, era un llibre adreçat a metges i infermers no jueus i “creia que no era gaire usual que un dels seus, en volgués un”... Li va fer gràcia perquè l’hebreu que parlava i que havia après en una aula de Barcelona, era tan perfecte com el que podien aprendre els alumnes jueus a Israel.

-El Vull per regalar... -va al·legar al llibreter per allunyar-li els dubtes sobre la seva procedència real.

Un cop va haver aconseguit aquella adquisició tan important, va dirigir-se al Mur Occidental del Temple per banyar-se de joia contagiosa de les pregàries dels Haredim.  A la vigília d’un Xabbat, es va deixar portar per l’eufòria de la gent i, va inserir un paperet en una escletxa amagada. Era un desig, un desig d’esperança perquè l’estada a Israel fos un èxit. A partir d’aleshores, la seva llengua de cada dia seria l’hebreu i, aparcaria el català i la seva cultura, fins a la tornada –si és que es produïa algun dia.

(4)

D’altra banda, en Marià Fuster no sabia quina era la força secreta que podia mantenir ferm aquell poble que tant havia patit. Un altre lloc, només en escaldar-se la pell ja hauria cedit a mans del suposadament més fort. I encara se’n feia creus, malgrat no fos creient, com la seva estimada Catalunya resistia tant, amb una gent –polítics inclosos- que no es mereixia ser catalans per la manera com llepaven les mans dels seus amos espanyols. Els catalans de debò, pensava el Doctor Fuster, d’alguna manera, eren com els jueus. A poc a poc, es va fent seu, aquell país desconegut fins no feia gaires dies.

Fuster va arribar amb tres setmanes abans per poder-se instal·lar tranquil·lament, sense presses. Aquestes ja vindrien soles quan fos a l’Hospital!

A Catalunya mateix va planificar el viatge i va triar el  lloc on viuria. Sempre li havien parlat bé dels Kibbutz i va voler fer fortuna en un d’ells. Nir Etzion. Estava en un trencall d’una de les carreteres que van a Haifa, paral·leles al mar. Va triar una habitació en que de lluny, podia somniar amb la seva Catalunya: Allà, no hi havia les vinyes verdes, però, el mar, sí.

Tot i que el Kibbutz s’hagués privatitzat, la gent que hi vivia de manera permanent estava d’allò més contenta tenir, en el seu poblet, un metge. Ell hauria de fer força hores a Urgències al Centre de Salut Rambam però, si hi hagués algú que necessités la seva ajuda, estaria encantat de ser útil.

Hi va anar amb prou temps també, per regalar-se unes vacances. Les necessitava amb tants nervis i mal de caps! Un cop instal·lat on seria el seu habitatge, va dedicar-se a visitar el país. Volia anar a llocs on pogués preguntar i parlar amb la gent del país. Volia estrenar in situ, la llengua que anys enrere havia après amb tanta voluntat. Ell ja sabia per endavant que “una cosa són els exercicis a l’aula, amb el professor parlant-me molt a poc a poc i l’altra, el dia a dia de la gent del carrer”. Cada persona era una llengua i un origen diferent. Volia copsar-ho, viure-ho. Impregnar-se de l’aire i de l’escalfor del sol, en definitiva ser jueu.

(3)

Aquell premi que el va fer suar i incomodar de valent, durant molt temps, era un pack. Allà hi havia l’allotjament pagat i la destinació: Israel. Va quedar petrificat com la dona de Lod quan va llegir la totalitat de la parrafada retòrica. Ell, amb aquells malsons s’esperava un lloc amb conflictes seriosos, el bressol de la Humanitat, però de cap manera Israel. “Allà no n’hi havia pas de conflictes i, menys a Haifa!”, pensava. Si bé, no era una part amb atemptats greus, sí que hi havia força malestar entre cultures: Àrabo-muslmana i jueva. Eren bons veïns però per poca cosa, s’encenien les espurnes de la revolta. Per ser el nord del país, estava més obert a les infiltracions de comandos sirians de Hamas, malgrat els esforços de tots els serveis d’intel·ligència d’Israel. Fins i tot, els mateixos àrabs havien dit que els Acords d’Oslo era com un cavall de Troia per dinamitar la força d’Israel a través de la mentida diplomàtica. Després, van seguir molts atemptats, els més sagnants de tota la història, més i tot que no pas quan els “palestins” estaven engabiats a la franja de Gaza a mans de les autoritats Egípcies des del 49, en la Primera Guerra d’Independència. Els egipcis i la resta de governs àrabs de la regió van atiar el foc de l’odi i de les mentides combinades amb molta repressió contra la societat civil. Quan Israel, a l’any 67, va recuperar el mur Occidental del Temple hebreu amb la resta de zones ocupades de facto per la Monarquia Haiximita sense haver estat reconeguda internacionalment i  –que havien de ser “estat palestí” després de la resolució número 181 que ells mateixos no van acceptar- li van sorgir com bolets, tots els combatents amb set de venjança. I era cert, els Acords d’Oslo no havien servit per a res. Només per passejar-se internacionalment fent el ploricó de les presumptes atrocitats israelianes. Anys més tard, hi van haver el llançament de coets contra ciutats israelianes –Sderot, Aixdod i Beer Xeba- des de la Franja de Gaza. Els mateixos “palestins” van posar com a condició que Israel havia de sortir de la Franja de Gaza, on tenien algunes granges agrícoles amb rendiment de producció òptim –fet que quan van estar a mans dels “desocupats palestins” els mosquits se’ls menjaven les collites i l’atur va augmentar un 75 % ja que els mateixos paisans no els contractaven-. Israel va acceptar i els coets van continuar caient. Després d’aquesta mala experiència van decidir fer-los orelles de paret. Israel havia de fer de sentinella diàriament, vigilant que no s’infiltrés cap terrorista per cap via possible d’entrada. Des del nord, fent frontera amb el perillós Líban; des dels mals anomenats “camps de refugiats” que no eren res més que camps de desplaçats ja que un camp de refugiat mai s’ha de trobar en el teu territori nacional; i de dintre Israel mateix ja que entre els seus paisans àrabs també s’hi amagaven simpaties adormides, moltes vegades emparades per organitzacions teòricament pacifistes israelianes. I ara, a més, de fora de les seves fronteres. Vaixells pretesament humanitaris, plens de pamflets de propaganda antisemita, noliejats per ONG on el seu objectiu era provocar Israel. Un any abans d’haver aterrat a Israel, un vaixell turc acompanyat d’altres vaixells, va intentar arribar a Gaza a portar, segons la seva versió, ajuda humanitària. Contràriament al que se’ns vol fer creure, a Gaza no s’hi viu malament; als mercats s'hi troba de tot i en abundància. La pobresa la fomenten els mateixos “palestins”.

(2)

Des que va entregar aquell treball tenia malsons. Es veia si mateix al Congo, lloc on va estar-hi varis estius com a cooperant, envoltat de confusió, crits i nervis. Gent que l’escridassava per no fer bé la feina. Per ser intolerant i racista. Bromes de mal gust com fer-li operar un orangutan...”Orangutan? Però si a Àfrica no n’hi ha, d’aquests!”. Cada nit era un malson. Fins i tot, un dia, al servei d’urgències d’un hospital comarcal, va engaltar a un senegalès “que millor anés al veterinari perquè ell no el sabia curar” i, acte seguit es va desplomar pàl·lid, a terra. Per sort, no va ser res greu. Va estar unes setmanes de baixa ja que segons el parer del psiquiatre que el va atendre allà mateix, el seu cos estava en estat de xoc psíquic...

Un cop va saber els resultats del veredicte, va tornar a ser ell mateix, aquell jove brillant a qui tan pocs hospitals el contractaven. Aquell premi li obriria moltes oportunitats, seria com una bandera acolorida onejant al seu Currículum.

Papers solts (1)

En Marià Fuster era un joveníssim i brillant doctor acabat de llicenciar-se en medicina per la Universitat de Barcelona. Va decidir no fer el MIR i provar altres camins de coneixement abans de no triar l’especialitat que el tingués ocupat tota la vida. Entre substitucions intermitents, va aconseguir estalviar una bona suma. Amb aquests diners guanyats a base de guàrdies a diferents hospitals, va cursar un Màster Universitari en Urgències, Emergències i Catàstrofes, patrocinat per un organisme internacional. Un cop acabades totes les pràctiques, va presentar-se a un concurs que des del principi va donar per perdut “perquè allà hi anaven els fills de les famílies benestants o amb influències. Qui era ell per merèixer un premi?”. Es va equivocar. No tots aquells que tenen més possibilitats de merèixer quelcom per sol fet de ser el fill de tal poden tenir èxit a la vida sinó, que un candidat entès en una disciplina, també.

El tema obligat del concurs estava relacionat amb l’atenció a les minories en un país en conflicte. Ell havia entrat de retaló, i a darrera hora, com qui no vol. Però va valer la pena. A la sala d’espera d’una de les secretaries de les Nacions Unides on havien d’entregar els treballs estava plena d’estudiants de màxima categoria. Tots amb els seus Ròlex d’or; cotxes amb xofer, papàs elegants, alts, encorbatats i perfumats. “Quin tuf, tot plegat”, va pensar mentre s’obria pas entre aquella gentada. I d’un dia per l’altre, el seu destí va canviar. De fet, va ser una trucada telefònica –abans en deien conferències- que l’avisaven que havia d’anar personalment a cercar el premi a Nova York “vaja, quina incomoditat, anar a cercar un premi –en metàl·lic- quan te’l poden enviar per correu certificat!”.

Part XXXIX

El comissari li va saber molt greu la mort accidental de la Naomí.  “No hauria hagut de fer cas a les amenaces. Vaig ser curt. Això la va destrossar. Els seus companys la van veure molt enfonsada...”.

-Ella preferia morir abans de veure’s expulsada de la policia on tants mèrits havia obtingut –va dir el comissari abatut-.

-D’on ho has tret això?

-Ho va dir ella quan va venir a recollir i endreçar el despatx.

-Però tu no hi eres, estaves a Jerusalem, ella m’ho va dir...

-Cert, però una de les seves companyes li ho va sentir quan se n’anava: Fins sempre, va dir Naomí...

-Però això no vol dir que preferís morir, simplement va ser un comiat.

-Quan hagis reflexionat després de fer tot el dol, ja m’ho vindràs a dir! De debò, em sap molt de greu, la policia estarem en deute permanent amb la seva pèrdua.

Però ara no valien les disculpes, era massa tard.

Als funerals només hi van assistir els familiars prou extensos i, amics comptats: La Milly, la Jehudith i la Misgueret.

Un cop a fora, després de les condolences i presentacions obligades, Misgueret i Jehudith van quedar aïllades del grup principal, els veritables amics de la Naomí.

-Tu havies arribat a pensar que acabaria d’aquesta manera? –va dir Misgueret trencant el gel-.

-No va ser bona idea això d’espantar-lo. Quan la gent com ell es veuen acorralats poden ser molt perillosos.

-Si que el vas a arribar a conèixer bé, malgrat tot?

-A la llarga són molt previsibles...

-Encara no has descobert qui et va fer anar a l’exèrcit?

-Hagai m’ha dit que no. De la Naomí diria que tampoc. Ella es va portar molt bé amb mi...però sospito d’una altra persona.

-Hilel? A ell li va fer molta il·lusió que anessis a l’exèrcit...

-Això et va dir? Homes... Tranquil·la, estic pensant amb una altra persona. Al principi em va semblar molt agradable, una persona molt integra i admirable però, amb el transcurs d’haver de tractar-la, hi van haver molts punts foscos. M’ha decebut molt. Mira, la Naomí li costava dir mentides i empatitzar amb la gent que patia del seu voltant però no era una hipòcrita. De la Milly, no t’ho sabria dir, és molt falsa...

-Què feu tan solitàries? –va exclamar Milly, amb tacte-.

-Parlar de la mal parida que em va enviar a l’exèrcit.

-Ja  ho saps, doncs, qui va ser?

-I tant! M’ha costat, però al final ja la tinc. Actualment no estic gens enfadada, més aviat, molt agraïda.

Milly estava a  punt de comentar-li quelcom relacionat amb la conversa anterior però va ser en Hagai que va tallar pel mig...

-Jehudith, tens un moment... –va demanar-li Hagai-. Hi ha una cosa que t’hauria de comentar.

-Digues Hagai.

-El lloro s’ha penjat....

-Ah si? Devia ser que el seu PC no duia enlloc. Me n’alegro, així no molestarà més.

-Ets molt cruel, Jehudith.

-A més no era jueu.

-Ah no?

-Aquí hi ha molta gent que sembla que sigui d’alguna cosa però en realitat és molt falsa. Per cert, Misgueret, la Qadoshah...?

-Cadena perpètua.

-Vols dir que serà la neuròloga de la presó?

-Sí i, en Vroderov li han prohibit exercir la medicina a Israel. La Raquel està preparant el divorci. La pobra ha tingut molts mals de caps per culpa del calçasses del marit.

-No em va caure mai bé. Sempre tan cregut...com si fos déu. Es retallava la barba com si fos Ramon i Cajal, aquell neuròleg espanyol que va guanyar un Nobel. Ho vaig llegir, sabeu? -va en clau d'aclariment veient la cara d'estranyesa dels seus col·legues-.  I a més era un pedant sense substància...

-Grisa o blanca? –va voler fer riure en Hagai, amb raó veient tanta seriositat-.

-Saps què vaig sentir a dir-li una vegada? Que les epilèptiques eren unes desgraciades... Fixa’t, jo una desgraciada! No en volia sentir una altra, tan feliç com em sento! Hi ha gent que no sap què se’n pesca. I la meva veïna?

-Aquella té més cadenes perpètues que el pitjor terrorista palestí.

La riallada va arribar un temps després, com el tro després del llamp.

Els Pinus Alepensis que esguardaven aquell indret, van ser testimonis de com la comitiva s’allunyava una altra vegada cap el món rutinari.

La vida tornava a ser com els cavallets de cartró d’una fira, que sempre volten i, ningú no pot anar enlloc, no es mouen del temps, esclaus del seu eix. Com un rellotge de sorra: quan acaba una hora en comença una altra i, així fins a l’infinit.

Res no tornaria a ser igual, tot i que en un poema i en la vida mateixa, el record sempre perdura.

                                                                      FI.

Part XXXVIII

Les coses van anar molt ràpides.

En pocs dies, el servei d’intel·ligència interior facilitava a Hagai unes declaracions d’un dels membres de la societat secreta que s’havia entregat voluntàriament a la policia i aquests ho van passar al Xabak ja que comportava un risc amb majúscula per a seguretat de les persones. Tal com Naomí havia deduït feia algun temps, es tractava de prostitució infantil, de nenes i noies joves. Ho duia una branca d’una societat secreta amb molt poder econòmic i de persuasió política. Els “bons” tenien la seu a Jerusalem i es dedicaven a l’ensenyament de llengües antigues: grec, hebreu, arameu i àrab a través del "Mètode Polis". I els de l’edifici de Haifa, era la part “dissident” més malèfica. Al tuguri del tot amagat de les mirades de la gent hi havia posat una “incubadora” condicionada perquè les nenes maduressin més ràpidament com a dones. Hom sap que les nenes dels països càlids els ve més aviat la menstruació: Van condicionar tots els ambients interiors amb una humitat i temperatura tropical. Van contractar dones amb algun desequilibri mental perquè les eduquessin perquè en un futur fossin unes nenes obedients en matèria sexual. Allò només estava en una fase poc avançada. El rendiment complet trigaria de quatre a deu anys. El sectari que havia anat a la policia, se n’havia sortit perquè allà dintre hi mancava coherència entre allò que deien i practicaven. Els de Jerusalem afirmaven  desconèixer els plans de la gent de Haifa però, es va descobrir que allò era vox populi.

Per tant, la policia de Jerusalem i la de Haifa juntament amb la fiscalia General de l’Estat d’Israel van fer una batuda als dos centres alhora. A Jerusalem, per descobrir tot l’entramat de corrupció i, a Haifa, per alliberar les nenes i detenir els sectaris pervertits.

La investigació la van donar per tancada. El fiscal obriria diligències per corrupció de menors, prostitució i associació il·lícita. I en cas de trobar-ho oportú, n’expulsaria uns quants d’Israel...

Part XXXVII

Hagai va estar-se tot sol al lloc on havia desaparegut el darrer alè de la seva germana.

Va restar pensatiu una bona estona. Ben bé no sabia què pensar ja que tot havia transcorregut massa de pressa. Només pensava amb la inutilitat de la vida. De com es podia perdre tot amb coses ben fútils. Una pèrdua d’equilibri en un lloc ben pla, sense pedres que s’interposessin  al mig del camí.

Li va fer gràcia allò que li havien endossat a Katzmann encara estirat a terra i amb el bigoti ensangonat: “Aixeca’t i camina”. Tal com va dir aquell jueu hel·lenitzat que els romans van executar a la creu... Camina. La Jehudith prou èmfasi havia fet en aquest aspecte. No caminava per a res. Tot el dia assegut davant l’ordinador personal, jugant... Encara tenia dubtes, si quan en Hagai va marxar-ne, Katzmann ja s’havia evaporat! Segur que va anar-se’n al mateix  moment, però per mar. Es triga molt més, una barbaritat, gairebé 20 dies. Però té la gràcia que et deixa a Haifa mateix. Potser va fer això.

Una mà damunt de l’espatlla el va treure dels seus pensaments. Havien d’anar-se’n, allà no hi feien res. Prepararien els funerals de forma discreta. Només amics i familiars.

Part XXXVI

-Katzmann!, covard!, torna! –cridava desesperat, Hagai- Katzmann, d’aquesta no te’n sortiràs airós, torna!

Aquell feia com si sentís ploure.

-Katzmann, no defugis les teves responsabilitats!

Mirant-se’l de reüll va comprovar que aquella veu l’havia sentida alguna vegada.  Es va aturar. “Potser si li dic qualsevol estirabot em deixarà marxar...”.

Però l’estirabot no va arribar. Un cop Hagai el va atrapar, li engaltar un cop de puny que el deixà estassat a terra. Li sortia sang del nas.

-Veus què m’has fet, ara em surt sang del nas –va dir, tot palpant-se la sang que li sortia a doll per un dels orificis-.

-El deus tenir ressentit, el nas. Ara m’explicaràs què en saps de la gent de l’edifici metàl·lic de Haifa o almenys, digues-me per què els hi busques les pessigolles, què t’han fet, ells?

-Em fa mal el nas...

-Sí, d’això mateix, el nas. Au digues, de què els coneixes, aquells?

-Ai, ara no sé de qui parles...

-Ara no em fugis d’estudi, que ho sabem tot de tu.

-Si ja ho saps tot de mi, perquè em persegueixes?

-Ets un mentider i un impostor. Però vas al darrera d’una gent, oi?

-Aaah. Dels sectaris..!

-Què t’han fet a tu? T’ha raptat, violat, robat? Digues, per què els persegueixes sense treva?

-Alguna neurosi s’ha de tenir per distreure’s i, mira els ha tocat a ells. És com si a partir d’ara em convertís amb un antisemita declarat. Crec que no s’hi pot fer res...

-I tant que s’hi pot fer...

- Ah si...què?

-Enviar-te directament a la presó...

-Són gent dolenta i als dolents se’ls ha de perseguir eternament.

-Això faig amb tu!

-Però jo aquí faig de bo...

-De debò t’ho creus? Què li vas fer a la Jehudith?

-Tenia manies! S’enamorava de tothom que li digués “quina noia més simpàtica”. No et deixava estar per res.

-Saps perfectament que no és ben bé així.  Varem descobrir que les trucades a la Dra. Misgueret les feies tu mateix des d’un altre telèfon i que desviaves cap al mòbil de la Jehudith perquè semblés que les feia ella.

-Caram, quanta inventiva...

-Sí molta inventiva, tens o tenies perquè ara se t’ha acabat.

-Era una noia que havia deixat de ser nena molt aviat i no havia evolucionat. S’ha trobat en una situació que ha hagut d’aparcar la seva innocència per entrar al món dels adults.

-Justament, parlàvem d’això! Au, va, no em facis perdre més el temps!

Aquell home havia emmudit. Ara ja no parlava de res.

-Ensenya’m la documentació.

Katzmann la hi  va mostrar sense posar-hi cap resistència, dòcil com un lloro domesticat.

-Víctor Katzmann. Natural de Krisoupoli? Hi ha algun parany més en la teva vida?

-Si al document d’identitat diu això és que serà això. Per què hauria de mentir?

-Per moltes raons. Et van fer fora de molts hospitals espanyols...

-No m’entenien.

-En quina llengua els parlaves, en grec?

-No. Depenia del lloc.

-Entesos Víctor.

Hagai va telefonar a una unitat del Xabak. Eren els únics que estaven assabentats de tota la operació. La operació era extraoficial i per tant no podien arriscar-se que la policia vinculada al món civil, se n’assabentés. Havien de procedir celeritat, amagar el per què de la mort de Naomí Amir. Davant del món es diria que hauria caigut –i era cert- però mai amb quines circumstàncies. Què passaria llavors, amb aquell passerell?  Com que en el seu cas hi havia delicte, el podien traspassar tranquil·lament a la policia judicial. Ells s’encarregarien de la resta.

-Encara no m’has explicat res del què t’he demanat abans –va dir-li novament-.

-No n’has de fer res.

-Del tot. Després que vingui la policia, t’expulsaran d’Israel per passar comptes amb altres països que et reclamen –va mentir Hagai-. Tu mateix, tindràs doble feina.

-Per què busques els mateixos paios que jo?

-La meva germana que has assassinat abans, duia una investigació contra aquesta gent. La van expulsar de la policia perquè algú no volia que hi fiqués el nas... Tu, pot ser?

-I ara! Jo no les faig aquestes coses...

-Ma germana estava convençuda allà que s’hi practicava la prostitució infantil... Què en saps, tu?

-Jo res, ja t’ho he dit adés.

Al cap de poc va arribar el seguici “policial”. Mentre uns anaven a la recerca del cos de Naomí Amir estirada entre fulles mortes en un racó del camí amb l’autocaravana embarrancada, uns altres detenien a Katzmann.

-Aixeca’t i camina –li va etzibar un home amb les credencials ben visibles, convidant a seguir-lo cap a un vehicle camuflat-.

Part XXXV

Mig amagat entre uns matolls alts, Hagai esguardava el moment bo per col·locar el radiotransmissor al vehicle del papagai. Li va semblar divertit els adhesius de fauna que hi va trobar enganxats a la superfície de l’autocaravana. Un ase. I se n’havia de ser, d’ase per emprendre  una lluita que no t’hi anava res. Un gos, com el del Tintín amb un rètol tot innocent: “Els gossos no t’abandonen mai”, ell sí, va pensar per dintre seu, l’estat d’abandonament que li va infringir a la Jehudith quan estava a les seves mans. I un lloro. Ara entenia perquè van anomenar operació papagai coix, els del Mossad. Un breu somriure va distreure’l de la feina però al cap de poc va continuar. Va ajupir-se sota del vehicle i, amb un imant va enganxar-li-ho. Ara, si es movia, el podrien seguir i aturar-lo quan calgués. Però en Hagai tenia molta pressa, no es podien passar dues setmanes esperant que l’ocell canviés de niu per tant li van deixar una nota dintre la casa mòbil perquè s’espantés i fugís...

L’endemà, ja no van trobar l’autocaravana estacionada. No hi havia cap problema. Ells, a distància el podrien trobar-lo. L’ocell va anar a parar dintre d’un caminoi poc transitat i ple de vegetació. Naomí va atansar-s’hi per saber què li passava car a ella no l’havia coneguda mai; semblava com si amb les presses de no ser descobert, el vehicle havia quedat atrapat en un esvoranc del terra. El vehicle intentava sortir-ne una vegada i una altra, sense èxit.

-Perdona, et puc ajudar? –Va cridar Naomí des de fora de l’autocaravana, tot tustant-li la porta-.

-No, gràcies, ja me’n sortiré tot sol –va dir l’ocell des de dintre-.

-Doncs podria ser que t’hi quedessis per sempre perquè cada vegada el fas més gran, l’esvoranc. Au surt, que t’ajudarem a falcar el vehicle...

-He dit que no necessito ningú. Marxa!

Naomí no es va moure d’allà fins que l’home més calmat va sortir del seu amagatall.

Era baixet, vestit de manera informal: una samarreta de color gris, uns pantalons curts i unes sandàlies. Era molt blanc de pell; tenia els ulls castanys i duia barba i el cabell llarg també blanc, amb una cua darrera l’esquena. Semblava un perdut. El rostre se li va enfosquir quan els seus ulls van trobar-se amb els de la Naomí... Un llampec fugaç li va il·luminar sinistrament el rostre i, sense pensar-ho dues vegades va empènyer a la dona que se’l mirava immòbil, amb els braços plegats. Va tenir tant mala estrella que al caure es va desnucar. Ell se la va quedar mirant. La va analitzar amb ulls clínics. Va comprovar si respirava. Només hi va veure un fil de sang que li regalimava per la comissura dels llavis. Allò no tenia gaire bon aspecte. Va inspeccionar una banda i una altra per saber si hi havia algun cotxe que l’estigués a l’aguait dels seus passos. Ara sí que començava a no tenir-les totes. Sempre fent la viuviu i ara les coses se li torçaven com una tija d’una flor pansida. Va intentar amagar el cadàver de la Naomí, aquella dona que el volia ajudar a sortir d’aquell entrebanc al mig del camí. Com que no va saber veure-hi ningú, la va llençar entre arbusts i la cobrir de fullaraca seca.  Va anar directe dins la casa mòbil i en va treure una motxilla plena. Va sortir del camí deixant empantanegada l’autocaravana. Potser més endavant s’hi tornaria a deixar caure i faria allò que fa tothom, demanar ajuda sense esmentar l’incident fortuït passat a primera hora del matí: Qui no ajudaria a un pobre home vell?.

Va desaparèixer sense fer gaire soroll. Anava més aviat a poc a poc. Hagai, tot desesperat va sortir de darrera d’uns arbres i va anar directe cap allà on es trobava sense vida, sa germana. Evidentment no calia ser metge -ni biòleg- per comprendre que el seu cos ja no tenia vida. Després de plorar-la una bona estona, la va deixar allà mateix i s’encaminà a trobar aquell mala bèstia.

XXXIV

Misgueret va tenir la boca tancada. No volia que amb el parlar se li notés un tic nerviós. Ara estaven jutjant a Qadoshah per l’assassinat de la Tatiana i la seva brutal agressió. El Xabak prou va guardar-se de fer declarar una de les seves millors agents al judici. Només hi sortiria en forma d’informe mèdic. Per fi, la Dra. Qadoshah podria exercir en una plaça fixa, com a neuròloga de la presó ja que de ben segur la sentenciarien a perpetuïtat. Pel que feia al Dr. Vroderov, el fiscal va demanar al Col·legi de Metges d’Israel que li retirés el permís d’exercir d’una manera permanent, per qualsevol especialitat. Seria un judici ràpid perquè tenien moltes proves. Només que la Naomí Amir hauria de declarar-hi ja que ella va ser qui va dur tota la investigació. Seria la darrera aparició pública.

XXXIII

Hagai estava molt nerviós com si es tractés de la seva primera cita. La seva germana en canvi estava feta una roca de glaç.

Les salutacions van ser molt breus. Jehudith s’hi podria estar molt poca estona. Tenia feina.

-Aquesta també és feina –li va dir en Hagai sense cap més preàmbul-.

-Ho sé. Hagai t’agraeixo el fet d’obligar-me a fer el servei militar. Ara em sento molt més alliberada. A més, tu estàs investigant un assumpte pel teu compte mentre que jo, estic al servei de l’estat.

-M’hauria de disculpar, Jehudith, però jo no en sé res d’aquesta conspiració. Però tu tens una informació privilegiada ja que li vas fer tot el seguiment. Jo no puc posar-m’hi en contacte perquè em coneix. Igual que tu, mentre que la meva germana és l’única que podria acostar-s’hi una mica, indirectament i, només tu, sabries com fer-ho. M’entens?

-D’això, Jehudith, em sap molt greu com et vaig tractar aquell dia. Estava destrossada. Vaig estar moltes setmanes malament...ja saps que això de mentir no està fet per a mi...

-Del tot, Naomí, no cal que ho diguis.  Mireu, aquí us ensenyo tot el perible d’aquesta persona. Li varem fer una fotografia i l’hem ensenyat a tots els llocs on és permès estacionar autocaravanes i el tenim vigilat. És molt caut ja que per Internet tampoc dóna la cara, ho fa tot a través de Proxy...I cada dia en fa servir una IP nova. Hem avisat als portals d’aquestes IP fantasma que estiguin atentes perquè l’ocellet no vola de manera convencional.

-Ens agradaria saber la teva opinió...

-No farà res, almenys amb la seva tecnologia. I la Naomí tampoc podria fer-hi res. No es deixa enredar...

-Com el podem enxampar o fer-nos dir què sap d’aquesta gent?

-Això serà cosa vostra! Té Naomí, aquesta és la seva posició. Sapigueu que mai no s’està al mateix lloc dues setmanes seguides. Aquí, només fa que hi és uns tres o quatre dies. Aneu per feina.

-Jehudith, aquest home surt a estirar les cames o comprar queviures?

-Els queviures els compra abans d’estacionar la seva autocaravana en un lloc semi fixa. Ara ja en té, teòricament, per tant hauria de passar alguna cosa greu, per fer-lo sortir d’allà.

-Una amenaça de bomba, per exemple? Estacionar un cotxe “robat” i demanar-li que sortís...

-Fugiria amb l’autocaravana... Un moment! Algú de nit li podria posar un aparell per tenir-lo localitzat i poder-lo seguir arreu. En el moment que vagi a comprar, se’l podria aturar o distreure segons us convingui. Bé, me’n vaig. Molta sort als dos.

Va acomiadar-se molt formalment dels dos germans i va enfilar cap a la sortida de l’hospital seguida per les mirades d’admiració de la Naomí, Hagai i els doctors Misgueret i Hilel.

-Ha canviat molt, la Jehudith. Els metges del Xabak, la mimen molt...-va dir tot orgullós Hilel amb l’assentiment mut de Misgueret-.

-Millor, així la pobra s’estalvia aquells atacs tan virulents –va sentenciar Hagai-.

- Anem Hagai, se’ns fa tard –va dir-li Naomí veient-lo massa animat xerrant amb els doctors-.

-Ho sento. Au, anem doncs.