Part XIV

No’omí Amir va demanar ajuda al servei caní de la Policia. Intentaria rastrejar cap on portarien les olors del mòbil i a no poder ser, qualsevol pertinença de la propietària.

Un cop va tenir els gossos a la porta, va demanar poder accedir als vestuaris de les infermeres per tal de trobar alguna peça de roba impregnada amb l’olor de la desapareguda. Un cop allà, van trobar-se amb l’armariet obert de mala manera. Algú havia forçat el pany. Amir, va dir que havia estat una cosa recent. La roba havia desaparegut, només van trobar unes calces brutes de sang, de menstruació que el lladre no s’havia endut ja que estava en una bossa ben amagada. Amir va suposar que la persona que havia obert l’armariet era la mateixa que podria haver fet desaparèixer la infermera.

Van desfer el recorregut de la infermera. El rastre va aturar-se a mig passadís. El gos ho va indicar també aturant-se en sec i amb el morro enganxat a terra. Posició de mort. La infermera havia estat assassinada. La Tatiana era la infermera encarregada de netejar els malalts enllitats o d’ajudar-los a llevar-se quan ho requerien i, aquella nit havia estat de guàrdia; per això havien trobat el rastre en aquella zona: la zona d’hospitalització. Van demanar més esforç al gos. Aquest va dur a la comitiva policial al soterrani, a Patologia. L’individu que havia mort a la Tatiana sabia com desfer-se de la morta: dur-la al dipòsit de cadàvers del mateix hospital. El gos va bordar tot ensenyant el lloc on reposava la morta. En obrir l’armari fred, van trobar la Tatiana encara calenta.

Part XIII

No’omí Amir va arribar tan ràpid com va poder i encara més, si la víctima era la seva amiga. Pel camí, va contactar amb la Milly per posar-la al corrent. Milly també ho va fer...

Un cop a l’hospital, Misgueret va anar al gra.

- És molt estrany això que m’expliques. És una noia molt correcta i honesta. –va dir-li Amir-.

- És el que m’han dit. No he pogut contactar amb la infermera que ho ha descobert. De fet, mai no he tingut cap queixa d’aquesta noia. És molt responsable per la seva edat...

- No has tingut cap queixa d’altres voluntàries, abans?

-Al principi, en vaig dubtar d’una ja crescudeta que es dedicava a vendre la lluna als malalts. Sortosament ja no ve tant... Se’n devia cansar. El marit d’una infermera, que està fent l’especialitat, n’estava molt d’ella.

El telèfon va tallar la conversa. Era Tzaror que informava que havien trobat el mòbil i el busca de la Tatiana sobre uns llençols bruts...d’ella cap senyal. Això encara la va anguniejar més. Les infermeres no desapareixen així com així. Allò no li quadrava.

-Tranquil·la, deixa-m’ho a mi. La trobaré!

- No en dubto pas. Sort.

Part XII

Misgueret feia vida a l’Hospital. Dormia als llits del personal de guàrdia, abraçada a la seva carpeta de seguiment.

Un cop llevada, anava a les dutxes adossades a la sala d’operacions fent tentines i es regalava un reconfortant doll d’aigua calenta. Ben a prop, hi penjava una muda, composta pel vestuari usual –uniformat- del personal de l’hospital. Li molestava molt haver de triar la roba cada dia -i tampoc no en tenia tanta per cada dia de la setmana.

Es dutxava amb un xampú comprat a la farmàcia, dels que en podríem dir “medicinals”. No duia perfum ni se’n posava d’afegit tal com feien altres de les seves col·legues. “El perfum està bé quan vols cridar l’atenció d’una altra persona”. Li agradava mostrar-se neutra sense afegits postissos ni hipòcrites. No volia que els pacients masculins mal interpretessin missatges no escrits.

Un cop seca i pentinada es recollia el cabell de manera que no la molestés –en un monyo o trena espiga.

Després anava al seu despatx, amb la carpeta que mai se’n separava, a fer un cop d’ull al correu electrònic.

-Vroderov, què hi fas aquí tan d’hora?

- Haig de parlar amb tu. És urgent!

- Doncs, endavant. Digues de què es tracta? –va dir encuriosida-.

- Ja fa temps, et vaig dir que aquell nap-buf que corria com a voluntària ficava el nas a massa coses i, ara m’ho han acabat de confirmar. Una pacient s’ha queixat...

- Sigues més explícit –Misgueret, molt seriosa, va quedar-se amb un pam de boca-.

-Ha intentat robar pertinences d’una malalta. Aquesta la va descobrir in fraganti i, l’ha agredit. Ara està a urgències...

- Impossible. I qui t’ho ha dit, això?

- Una infermera...

- Qui?

- No conec el nom de totes...és una de rabassuda i molt pigada. Mai no recordo el seu nom...

- Tatiana... Ho hauré de verificar. Pots sortir un moment?

La Dra. Misgueret no se’n sabia avenir. Un cop a soles al seu despatx, va comunicar-se amb Urgències per saber què havia passat.

El nap-buf, tal com en Vroderov es referia despectivament, estava inconscient. Algú li deuria haver donat un bon cop al cap. Ara li farien un TAC per esbrinar si hi havia un TCE. Misgueret volia parlar amb Tatiana però en aquell moment estava il·localitzable. “Molt estrany...”.

Finalment, va decidir jugar la darrera carta: la policia.

Part XI

Els dies a l’hospital passaven molt lentament. Era un dia fet de dies, com la Creació.  Diguem-ne que en un sol dia, n’hi cabien molts. Tots eren iguals, rutinaris; veies les mateixes coses, les mateixes desgràcies, el mateix patiment.

El rostre dels voluntaris ja no era tan viu com en el principi. La vivor es traspuava als qui ho feien per vocació.

Aquella, ja no sovintejava tant, només venia un o dos a la setmana. Venia d’amagat quan el personal supervisor dinava o treballava a consultes externes. Misgueret feia temps que li tenia el dit a l’ull. Fins i tot havia demanat consell a una policia de la zona i que hauria avisat als pacients sobre una possible estafa d’una de les voluntàries.

El mal té moltes formes, mai no se sap com te les trobaràs.

Una d’adonar-se’n, va ser una de les policies que van dur la investigació per la desaparició de la seva mare, un any abans, Emilia Stein.

Van robar a una botiga de Tel Aviv, suposadament de bijuteria. Una setmana més tard, la policia va desmantellar per casualitat, una banda russa i allà hi van trobar tot el contingut de la presumpta botiga. Pel modus operandi, van trobar moltes similituds amb el negoci dels Karpov: material robat a tercers i molts falsos sostres plens a vessar de diner en efectiu. Moltes de les víctimes eren personalitats importants que donaven grans quantitats de diners a la Fundació de l’Hospital Laniado de Netanya. A les factures de les “donacions” hi havia un nom de referència, però havien deduït que era fals ja que la persona en qüestió no la van trobar mai registrada enlloc. Era invisible. Milly va sospitar que hauria de ser d’una persona que tractava amb pacients; una assistent social o personal sanitari.

Va començar a filtrar tot el personal sanitari a la recerca d’algun que encaixés amb el perfil criminal de les donacions com ara, un compte corrent inflat pel cobrament de comissions; però havent trobat tants amagatalls amb bitllets camuflats, feia pensar que el nom de referència no seria tan ximple com per tenir-ho al banc.

Part X

Misgueret no donava l’abast amb tanta feinada com tenia. Els alumnes de l’especialitat eren pesats com les mosques vironeres en un migdia calorós, en la canícula estival. Eren com criatures o això semblaven. Misgueret tenia una altra opinió d’aquells galifardeus.  Tenien més psicologia que no pas ella. Amb tantes tecles com tocava, no s’adonava que deixava entreveure la seva personalitat més vulnerable. Volia fer les coses ben fetes, controlar-ho tot i supervisar els deures que imposava als seus alumnes que li anaven al darrera...

A més, també havia de formar unes noies que s’havien presentat per fer de voluntàries a la seva unitat. No passava gaire sovint que externes volguessin passar-se part de la seva vida intentant ajudar als altres. Podria ser part d’una mitzvà personal... Moltes vegades, darrera de les mitzvot s’hi amaguen històries de promoció social i allò que compta, queda en un segon terme.

- Ho sento, però no suporto que se’m tracti com una nena de bolquers. I encara menys aquell desgraciat que ha de canviar d’especialitat si vol tornar a exercir.

- Noia no et posis així. Ja sabem que n’has vist de tots colors, però no  neguis que el Dr. Vroderov és el teu superior i ell decideix fins on pots arribar.

- Ni ho somiïs! Qui ho ha de dir és la Dra. Misgueret. Ell només és un estudiant més! Ella és la que em supervisa...

- Això sí, tens raó...

- Què dèieu?

- Que el Vroderov li vol tallar les ales....

- Entesos. Posaré fil a l’agulla perquè això no torni a passar. Gràcies Tzaror.

- Et dius Tzaror? Tenia una veïna que se’n deia...

- Ah caram, quines sorpreses, noia. Dèbora, potser?

- Sí... Misgueret, ja ve –va dir la noia de pràctiques a la doctora-.

- D’això, Vroderov, hem de parlar...en privat.

-D’acord.

Professora i estudiant se’n van anar passadís avall. Misgueret estava molt seriosa i no va dir ni una sola paraula fins que no van ser al seu despatx. No estava per romanços.

- Em sembla que no m’he explicat bé...

- No sé què vols dir?

- M’han arribat queixes de tu.

- Ah, aquella nap buf que vol anar de doctora sense ser-ho...

-I aquella setciències fa de voluntària sense ser-ho i li permets que fiqui el nas a tot arreu.

-També és més gran. Què vols dir que fa de voluntària sense ser-ho?

- Mira, per molta feina que tingui, no em mamo el dit. Aquella només es dedica a fer-la petar amb els pacients d’una certa posició econòmica. No sé, no la veig clara.

- Pensa que són gent gran.... també necessiten ajuda.

- Sí, i també els sobren diners a cabassos. Veig que tampoc m’has entès. T’ordeno que a partir d’ara, la vigilis de prop sense permetre-li ficar el nas allà on no ho té permès. Ah, la nap-buf que no et cau bé, té el meu permís, ella sí pot anar de doctora, té molta experiència, més que tu. I més que en tindrà després del curs.

- Entesos, tu manes. A reveure.

Vroderov va sortir desinflat de la xerrada.

Tan bé com s’entenien amb aquella dona. Era decidida, adulta, assenyada...mai no va entendre perquè el voluntariat era gratuït. Els serveis, qualsevol que sigui, s’haurien de pagar d’una manera o d’una altra. Ho trobava normal que aquella que Misgueret no la veia amb bons ulls, s’ho volgués cobrar.

Amb això, havia de reconèixer que el procediment no era l’adequat. Per tant, Misgueret tenia raó i amb una dona enfadada, millor no portar-li la contrària. Prou se’n guardaria de desobeir-la!

Part IX

Sort que els palestins no tenen un estat independent perquè els casos així, els seus doctors no haurien sabut trobar el desllorigador. D’una presó se n’hauria anat a una altra.

Almenys a Israel, a Haifa mateix, hi ha molta preocupació per donar més independència i qualitat de vida als pacients amb epilèpsia. Naïma, tindria una segona oportunitat, si en realitat ho volia.

Un poc recuperada de les ferides de l’accident, les quals van tardar força temps, van avaluar-ne les mancances cognitives. Li costava parlar amb fluïdesa davant d’una persona, les paraules estaven disperses pel cervell i no era espontània. Tenia la tendència de donar la culpa al fet d’haver nascut malament. La Dra. Misgueret estava farta de dir-li que no tenia res a veure amb el seu naixement, que és una disposició i res més. Fins i tot, podria ser que algunes de les seves germanes poguessin tenir-ne en un futur...ni amb això podia treure-li del cap aquesta mala fixació que la turmentava.

A més, havia conviscut molts anys amb la soledat i ara li venia de nou, tota la gent que s’interessava per ella. Era molt desconfiada. Sempre es pensava que li volien fer mal. La seva mare l’havia mentalitzat que “com a casa, enlloc! A fora de la seguretat de la llar, la gent era dolenta i sempre se n’aprofitarien i, si mai es topava amb un metge, aquest la faria servir per experimentar a costa seva i després l’abandonaria a la seva sort”. La doctora Misgueret era una dona i no un metge i per tant, aquest temor ja no existia. La sobreprotecció feia molt mal i ara li ensenyarien a protegir-se sola i de saber trobar el seu lloc en la vida.

Part VIII

Misgueret s’estirava els cabells. Com podia ser que al segle XXI encara hi haguessin casos com aquell! En quin món vivien, els àrabs?

Segons el que li havia explicat de camí el Dr. Ibrahim, l’honor era gairebé més important que la pròpia vida. Si algú els tacava l’honor, corria la sang. Allò que podien dir els veïns, les xafarderies a esquenes seves era terrible per una família que només havia parit filles i totes havien abandonat l’Islam per anar a conviure amb “Satan” a Europa i als Estats Units. Només els faltava que n’hi hagués una que estigués endimoniada! Mal per mal, havien dit que també era fora... Però l’engany no va ser per sempre. Un incendi fortuït a casa seva havia deixat al descobert la mentida.

Aquella gent estava destrossada. “Què diran els veïns?” Tot s’acabava amb aquella pregunta.

La noia, un cop estabilitzada se l’endugueren cap a Haifa.

També havia patit algunes cremades de segon grau en un 40 per cent del cos, res greu en comparació amb les condicions infrahumanes que l’havien fet viure.

L’habitació no tenia finestres. Només una petita obertura fixa, al sostre per on hi entrava claror. Només una sortida de fums, ben camuflada perquè els veïns no sabessin res. Tota ella estava encoixinada per tal que no es fes mal mentre convulsava. Un lavabo senzill i una mica de roba escampada desordenadament. I molta pudor.

Els col·legues àrabs de la zona van decidir dur-la al Hadassa de Jerusalem en comptes de qualsevol hospitalet de mala mort de la zona àrab. I a la vegada, els de Jerusalem es van treure el mort, apartant-la del seu captiveri.

Amb Tzipora Misgueret, la Naïma es recuperaria.

Part VII

Raphiq Ibrahim tampoc no se li escapava res.

El poc que havia pogut comprovar del cop d’ull dels pacients, aquests tampoc no es quedaven curts. Eren molt detallistes. El dia que va partir peres amb els seus pares tenia la cara desencaixada de dolor i un dels seus pacients li ho va fer notar, fins i tot, va gosar aconsellar-la. Així no podia anar. Havia de prendre una decisió. Anar a la seva seria la solució i interactuar el mínim amb la resta de personal. Contactes, els imprescindibles amb altres metges i infermeres.

Quan anava a sortir direcció a la biblioteca, la va interceptar la Raquel Tzaror.

-  Doctora Misgueret!, el Dr. Ibrahim t’espera al seu cotxe. Heu d’anar a l’Hospital Hadassa de Jerusalem...

-  Vaja, Tzaror, avui feu de missatgers?

-  Què vols dir?

-  Res... és igual. I què hi hem d’anar a fer a Jerusalem?

-  Ni idea, però és important.

Acte seguit li va sonar el busca. Ibrahim.

Va tornar a deixar tots els patracols al seu despatx i va anar directa a recepció. Se’ls havia girat feina.

Part VI

Estava deprimida. Jugava amb el menjar. No sabia quina cara posar als seus pacients. Volia evitar tan com fos, que se li notés aquell pessimisme tan evident. Immersa en les seves cabòries que no duien enlloc, no va veure que davant seu hi havia un home amb posat apagat que se la guaitava. Ella no en va fer cas. Ja estava cansada de donar explicacions sense sentit al personal que se li acostava.

Estava absent.

-  No t’ho acabaràs? –va dir aquell home per trencar el gel-.

- Tens gana?. Té –va dir tot aixecant-se de la cadira-.

-  No, dona, seu.

-  Prou que es veu que no tinc ganes de fer-la petar. Si et plau, pots anar-te’n? Vull estar sola.

-  No et convé... Seu i acaba’t el dinar.

Era la primera vegada que algú li deia què havia de fer amb posat greu.

No sabia qui era però va obeir.

-  Al final t’ho has menjat tot, veus? Em dic Mikhail Ramkievitx Vroderov i seré el teu alumne.

- I per què has vingut justament aquí?

-  Al teu despatx no hi eres.

-  I no et fa vergonya exhibir-te davant d’altres col·legues?

- No cal que ho faci, sóc el marit de Raquel Tzaror i en certa manera, molts ja estan acostumats de veure-m’hi.

-  Com vulguis.

-  El Doctor Ibrahim m’ha donat això...

La doctora Misgueret no es creia el que veien els seus ulls!

Va aixecar-se d’una revolada i sense donar cap explicació al marit de la Raquel, se’n va anar volant.

Aquell paper la va treure de polleguera. Segons noves ordres del Dr. Ibrahim, ella seria l’encarregada de formar els nous aspirants en l’especialitat de Neurologia. Excepte que fos una de les tantes bromes. Va anar directe  cap al despatx d’aquell doctor tan fatxenda i masclista. La porta estava tancada. En un raconet, hi va trobar un paperet que indicava la nova ubicació. “Sóc al teu despatx”.

Misgueret hi va entrar com si res.

- I doncs, Ibrahim que t’has perdut?

- És molt acollidor el teu despatx... per cert, has rebut el meu missatge?

- I me l’havies de fer donar per aquell mitja figa del marit de la Raquel?

- Vaja, ets una dona molt llesta, Tzipora. Amb tan poc temps ja t’has fet la idea de quina mena d’home és? L’equip directiu ha estat d’allò més encertat, doncs. Abans hi estava jo però com que tinc noves tasques a l’Institut de Recerca Rambam hi havien de posar algú i era més fàcil posar-hi un professional de dins que triar entre un fotimer de Currículums de fora. A més, quin sentit tindria un de fora, qui visita ets tu, no?

- I el teu missatger és dels descarrilats?

- En teoria sí però vol formar-se en una altra especialitat, la que tenia està gastada.

- Què? Gastada!! Què vols dir?

- Vull dir que si continués amb Psiquiatria possiblement no li permetrien exercir.

- Què va fer?

- Pregunta-li.

- No en tinc ganes, digues-m’ho tu que el coneixes.

- Noia és molt llarg d’explicar, ja ho descobriràs...-va dir tot aixecant-se de la butaca- Tzipi, no facis aquesta cara de trastornada que els ho contagiaràs als teus pacients. Vols que et recepti Citalopram? –I abans de sortir del despatx-. Tranquil·la, Misgueret, només hauràs de fer-los els seguiments, posar-los feina d’investigació, controlar-los, en definitiva. No estàs sola, com tu, hi ha tot el departament de Neurologia.

Part V

Misgueret no encaixava amb els seus col·legues i no sabia què fer per trencar aquesta dinàmica.

Com sempre va haver-se d’asseure sola en una taula.

Les males relacions la desencoratjaven.

Se sentia estranya en aquell ambient, com una pedra a la sabata.

Notava com les mirades se li clavaven arreu del cos com si fossin dards a una diana. De tant en tant, se li acostava algú a preguntar-li quelcom però de seguida notava com un xiuxiueig de somriures i murmuris a la seva esquena. Simplement era per riure li havia ventat un infermer.

Els seus pares vivien en un kibbutz al nord del país. Quan els va dir que havia decidit estudiar medicina, li van dir que es buscava massa feina, que ella no servia per donar-ho tot als altres, que era tancada i mancada d’intel·ligència emocional. Si bé havien de reconèixer que l’experiència en aquella escola de “tarats” havia estat un encert o de redactora en cap d’una secció oblidada d’un diari, se n’havia sortit, opinaven que com a doctora seria un fracàs. Que més li valia als seus anys, dedicar-se a un treball més tranquil al seu kibbutz de naixement.

A partir d’aquell encoratjament demolidor dels seus pares, va decidir, molt a pesar seu, dir a tothom qui ho preguntés que era adoptada i que els pares adoptius havien marxat d’Israel. En definitiva, qui era ella? Si anem a mirar la consideració que li mostraven, de ben segur, si un dia desaparegués, no la trobarien a faltar.

Part IV

- M’agraden els nous reptes- havia deixat caure a Raquel Tzaror, una de les infermeres que més pes li feia, tot fent cua al self-service-.

- No saps el que dius, noia. Aviat te’n cansaràs i ho faràs tot de rutina. És clar que si la medicina és la teva vocació, no hi tinc res a dir. No et veig convençuda –li contestà-.

Raquel Tzaror era infermera: una dona decidida que passava de la cinquantena. Diuen que són les millors, les madures, les que saben fer la feina ben feta sense donar-hi gaire importància. Misgueret se li volia assemblar. Aquella dona era un pou i sobretot, sabia veure les coses. Un gat vell que no li havien d’ensenyar res. I aquesta vegada, havia filat molt prim. Misgueret no va saber què dir.

-  I quina prometença va fer el Dr. Ibrahim?

- Ni idea. Aquell toca massa tecles. Li ha anat bé trobar algú com tu, tan disposada a sacrificar-se i fer bé les coses...Quan no donis l’abast, desitjaràs no haver-ho dit.

-  Però tu bé que funciones...

-  Nena, jo no haig de fer diagnòstics!! Bon profit.

Tzaror va deixar clavada a la nova doctora.

Va ser un altre de la cua que li va haver de recordar que no estava sola al món.

 

Part III

Va començar els seus dies a l’Hospital Rambam fent el seguiment individualitzat i sota supervisió del Dr. Ibrahim, de tots els seus nous pacients. Tant els pacients ingressats com els de les consultes externes. Amb els pacients ingressats només era qüestió d’actualitzar les dades diàries i, amb de les consultes externes, prendre consciència de visitar-los i posar en pràctica l’ètica professional.

Va comprovar que el Dr. Ibrahim passava molt de llarg els problemes psicològics que presentaven els pacients amb epilèpsia, malgrat que el Rambam tenia a disposició del pacient, un estol de professionals dedicats al seu benestar integral tant psicològic com social. En molts països encara hi havia l’estigma que l’epilèptic no era una persona capacitada per exercir els seus drets civils -o penals. Era inestable, depressiva i vulnerable i, ningú no se’ls prenia seriosament. Si hom preguntava pel carrer, els deien directament que eren malalts mentals. Sempre s’havia de corregir que no, no era així. L’epilèpsia és una malaltia neurològica no contagiosa. Era crònica i en molts pacients s’aconseguia controlar les crisis. Malgrat això, hi havia encara empresaris que no volien contractar epilèptics perquè creien erròniament que serien absentistes laborals potencials i els pocs que hi havia, se’ls acomiadava. Un dels països on la lacra dels falsos acomiadaments per absentisme laboral era més alta, era l’Estat Espanyol. Amb això, Israel jugava amb avantatge ja que la gent estava més sensibilitzada que en altres llocs i aquests afectats crònics se’ls respectava més.

Misgueret tindria feina per posar les coses al seu lloc.

Part II

La doctora Tzipora Misgueret era una neuròloga debutant. Havia estat fent substitucions esporàdiques en els diferents centres de la Regió Nord d’Israel. No feia gaire que s’havia establert a Haifa. Havia triat l’Hospital Rambam perquè era punter en investigació en neurociència. Un dels màxims investigadors era el neuropsicòleg àrab, de cultura israeliana, Dr. Raphiq Ibrahim. Havia fet estudis per demostrar que la llengua materna sobrevivia en casos de malalties amb danys cerebrals en persones bilingües. També havia dut estudis per sensibilitzar que l’àrab clàssic produïa als nens un endarreriment en la comprensió lectora ja que tenien una dificultat doble: la comprensió dels símbols i del text. Havia vist que un mateix escrit en àrab clàssic però transcrit en caràcters hebreus, els nois l’entenien millor perquè els símbols eren molts més clars que no pas el que estava escrit en àrab clàssic directament. Aquest doctor havia estat assessor per diferents governs israelians en el ministeri d’Educació i, per tant, tenia certa fama i molt merescuda. Misgueret no va dubtar ni un minut en presentar el seu Currículum en aquesta institució.

Ella era un cas estrany del seu entorn. Havia començat tard la carrera. Va estar anys tastant professions i no n’hi va haver cap que li fes el pes. Va fer història. “Massa lletra”. Va treballar en un diari de redactora eventual, als caps de setmana: “Tenia problemes de concentració, hi havia massa moviment, soroll i gent al seu voltant que no fotia brot en tot el dia!” i els va enviar a pastar fang. Va dedicar-se a la docència en escoles amb nens amb problemes cognitius i, allò va ser la gota que va fer vessar el got. “Allò era un manicomi com aquells dels llibres antics que explicaven amb tanta morbositat, el deteriorament mental”. Després d’uns anys massa sabàtics, va començar medicina.

Era una dona de lletres i això va costar-li més anys dels “prescrits” pel sistema universitari. Més anys, més bones notes treia, així que podia dedicar-hi més estona d’estudi. Inicialment, no va triar cap especialitat en concret, només l’atreia la neurociència, que és molt més general i on la investigació juga un paper important. Però un cop a l’Hospital li van demanar que triés una especialitat per tal de treure feina al seu doctor estrella. No li agradava haver de prescindir de malalties que l’atreien, com les desmielitzants, però no tenia cap més opció i per tant, i molt a desgrat seu, es va decantar per l’epilèpsia.

Una perla a la teranyina. Part I.

Misgueret no era d’aquelles doctores que jugaven  amb els pacients, donant-los medicaments a ulls clucs. Els problemes s’havien d’estudiar amb molt deteniment. Els pacients no eren en cap cas, un objecte de proves. Eren essers humans que calia tractar-los amb molt de respecte. Si volien fer experiments, s’havia de notificar als pacients seleccionats i aquests alhora, havien de donar el seu consentiment. “Els metges hi són per pal·liar una malaltia i no per aprofitar-se de la bona fe dels afectats. La medicina no és cap negoci, és un deure i el metge ha de vetllar pel restabliment de la salut, mentre això sigui possible i, en cas que no ho sigui, també. Per què es fa el Jurament Hipocràtic quan acabes la carrera i estàs preparat per exercir?”.

La doctora Tzipora Misgueret estava farta de sermonejar als professionals mèdics que estaven a càrrec seu per alguna falta greu. Ella era l’encarregada de donar-los una segona oportunitat. Tornar-los a modelar segons la llei Internacional que emparava al pacient en l’assistència sanitària. Els Estats Units van ser els pioners en aquesta pràctica i no és fins als anys 90 del segle XX que la OMS no promulga la Declaració per a la promoció dels drets dels pacients a Europa. Aquesta declaració cerca reafirmar els drets humans fonamentals en l’atenció sanitària i promoure el respecte del pacient com a persona; també vol reforçar la relació entre el pacient i el professional de la salut i, animar el malalt que participi activament en el procés de curació i humanitzar l’assistència que rep. Està demostrat, que la quantitat i la qualitat d’informació facilitada als malalts els redueix l’angoixa, i així s’aconsegueix una recuperació millor i més ràpida gràcies a la col·laboració mostrada durant el període de tractament. Dit d’una altra manera, un pacient ben informat és un col·laborador actiu en el procés de recuperació perquè és més responsable amb la seva malaltia i per descomptat, també ho és amb el seu tractament.

Abans que existissin aquestes lleis, el professional de la salut era l’expert que havia de procurar el bé per als seus pacients sense que aquests puguin tenir una opinió al respecte. El metge en tant que professional, era qui sabia què li convenia al pacient i el que no. Aquest tipus d’assistència estava fonamentada en el principi de beneficència segons la qual el metge estava investit de l’autoritat d’Esculapi i decidia aïlladament, la teràpia adequada en cada cas i en cada pacient, sense comptar amb el pacient, no dubtant a utilitzar qualsevol excusa i fins i tot, l’engany per treure’s la responsabilitat d’informar. Es tendia a creure, en el model clàssic heretat d’Hipòcrates, que una persona en estat de sofriment era incapaç de prendre una decisió conscient, lliure i lúcida sobre el seu estat i sobre el seu tractament ja que es considerava que la malaltia no tan sols afectava al seu cos sinó també a la seva ànima.

Per sort, ara es tocava de peus a terra i, només hi havia casos aïllats que es desviaven del camí. Eren metges amb poca experiència professional, insegurs d’ells mateixos i que intentaven desviar l’atenció del pacient explicant-los històries que no venien al cas. Els pacients en molts casos gent gran, preferien no aixecar la llebre per no molestar el doctor enfeinat. Els deixaven fer sempre i quan la seva salut no se’n ressentís. La queixa sortia a la llum quan els familiars s’adonaven que el pacient estava mal atès o que la informació rebuda no s’ajustava a la malaltia.

Part XVI

Va costar però al final, la Gueula i les seves múltiples identitats, van acabar a la presó.

La Milly ho va encertar de ple: la seva mare mai no va abandonar Israel. Va abandonar la vida trossejada amb una serra de carnisser i entaforada en un podridor natural al mateix pis de la Gueula. Van fer un envà artificial que tapés el cos i van construir boques de fum que anessin a parar als conductes dels veïns. Calia preguntar si mai la Jehudith havia sentit una pudor estranya –car a sa mare no li ho podien preguntar- que entrés a casa seva. Era difícil fer-ho, havia quedat molt tocada i estava molt susceptible. Qualsevol cosa relacionada amb la seva mare –ara sí, autèntica, tal com es pensava tothom- i la Gueula era tornar a remoure el passat.

Va ser sorprenent el dia que va caure la Gueula a mans de la policia. Va preparar tota una escenografia que resumia tots els anys de robatoris: va mostrar amb orgull tots els objectes que tenia a casa, exposats com si d’una exposició es tractés.  No posar resistència com hauria fet la majoria de la gent, ella es va asseure amb tota la tranquil·litat del món en un balancí tot menjant-se un iogurt... Volia anar amb l’estómac ple a comissaria. No li van permetre acabar-se’l. Van descobrir horroritzats què guardava a la mateixa nevera: Al congelador l’havia convertit en un ossari.  Una altra persona hauria enterrat els ossos ben lluny de casa seva, allà on ningú els pogués relacionar-los amb ella. Gueula estava molt segura que no la descobririen mai, per això no es va molestar de desfer-se’n. Ara li esperarien dies de pau i aquell iogurt a mig menjar, es podriria al femer.

Part XV

Va estar-se molts dies amb els ànims decaiguts. La tristesa la consumia. No volia menjar. Plorava molt sovint. Parlava en els somnis, gesticulava, cridava la mare.  Li preguntava, què havia de fer, ara? Abans era tot tant fàcil. Agafar les poques coses que li quedaven en una casa buida i anar-se’n lluny. Potser des de la llunyania ho veuria tot més clar i, fins i tot trobaria alguna persona bona que la volgués ajudar... També, es demanava qui era. Qui era en Daniel ben Ezra. I el David?, què hi pintava el David en aquell trio de desconeguts? Aquell guitarrista que va penjar els hàbits de modern per cantar piyutim a les festes destacades del calendari jueu... Aquell home distant que a penes parlava amb la mare. Qui era? I en Daniel? Ho veia borrós com en un vidre esmerilat, un vidre ple de baf en un dia d’hivern. Havien parlat tant, de tants projectes...que ara no sabia trobar-ne els lligams. “Què havia dit en Daniel de la mare? Un iogurt caducat dins d’una nevera”. Allò que guardes per més endavant, per un futur diferent i pròsper però que no goses llençar. Saps que no te’l menjaràs perquè et faria mal o perquè ja no té gust. No saps a qui podria servir, encara. Explicaven els represalitats -del dictador Franco, un espanyol que li queia la bava amb Hitler, un criminal genocida-, que sempre guardaven una poma al rebost. Mai sabien quan tornarien els seus fills o marits. Sempre calia tenir quelcom per oferir-los. Sempre s’acabava podrint i sempre en compraven de noves i així fins a l’infinit. Però el iogurt quedava allà. Qui se l’havia de menjar, el iogurt?

Part XIV

No va ser una bona idea, portar la Jehudith a veure la seva mare morta.

Abans d’entrar a la sala on la tenien guardada en una nevera hermètica i freda d’acer inoxidable, la van preparar. Kinneret estava força avesada a veure cadàvers però la Jehudith per molt forta que fos, no. Li van untar sota el nas amb un ungüent mentolat molt fort perquè la pudor de formol i el de la descomposició dels cadàvers guardats, no la maregessin. El forense va quedar a disposició de la noia. Kinneret, els va deixar a soles.

- Es pot saber de quan és l’atemptat terrorista que dieu que va patir ma mare?

- Fa força temps. No va ser quan la teva mare era petita. Ja era adulta. Recordes algun esdeveniment en el qual estiguessis allunyada d’ella una temporada llarga?

-  Ara en aquest moment, no. Hauria de consultar-ho amb el coixí...

-  Tens algun parent que t’hi pugui ajudar?

-  Sí, ho podria intentar. Però no som parents sinó molt bons amics. No viuen a Netanya sinó a Jerusalem. Em podries treure sang i comparar-la amb l’ADN de ma mare, vull saber si sóc la seva filla biològica.

- Cap problema. Vine.

 No va caldre cap gota de sang, només unes quantes arrels de cabells.

- La policia amb qui he vingut m'ha comentat que ma mare tenia unes fractures recents. A quina part del crani le stenia? -va dir tot endolcint la veu-.

-   De veritat que ho vols veure...?
- Només cal que m'ho expliquis. No sóc tan morbosa com volsatres.
- Sobretot a la part occipital i temporal... No és una part, l'occipital, gaire freqüent veure-hi fractures, però és el que hi ha.
- I com se les hauria pogut fer?
- No queden prou clares. Ella sola, no. Potser una tercera persona...
- I les lesions de l'atemptat?

-  A la cara i part del lòbul frontal. De fet, encara té restes de metall incrustat en aquesta zona. No el van poder treure perquè potser l’haurien mort. Espera’t, que et portaré les fotos que li hem fet...

La va deixar tota sola allà. El forense va trigar una bona estona abans no va trobar el dossier. De passada, va anar a veure com estaven les mostres on un ajudant estava analitzant per saber si mare morta i filla viva tenien llaços biològics. Mentrestant, la Jehudith a aixecar el llençol i va veure un cos que semblava conèixer. Fred. El d’una dona sense cabells i plena de cicatrius i contusions que en vida mai va saber percebre. De cop i volta, li van sorgir moltes preguntes.

- Ja sóc aquí. –Va dir amb posat tranquil i com si no hagués passat res al seu voltant-. Veus....ah. Doncs, no cal que te les ensenyi, les fotos, es veuen perfectament amb el llençol aixecat...

Jehudith se la veia pensativa fins i tot trista. Un aiguabarreig de sentiments.

-  Et puc fer una pregunta, Jehudith? La teva mare es maquillava?

- Ara mateix pensava fer-te-la: Tot això que m’has explicat de les contusions recents no em quadren per enlloc. Llavors, l’única explicació que se m’ha acudit era que portés maquillatge. N’has trobat? Jo mai a la vida he vist aquestes ferides ni que tingués aquests productes a casa..

- Si, les que són recents se les podia amagar sota una capa de maquillatge i de fet, jo n’he trobat un bon tou...

- Jo no li he posat pas. De fet només veia a ma mare, al vespre. A casa m’hi estava molt poc. La resta del dia treballo. Ella es quedava sola...

- Vols dir que qui podria haver-la maquillat podria haver estat una altra dona?, la mateixa dona o persona que l’hagués pogut agredir?

-   I tant, les agents Kinneret i Milly segur que saben qui ho podia haver fet. La Gueula Karpov. Llavors sí que hi ha una explicació: Aquella gent entrava a casa com si res i l’estomacava i, per no deixar rastres dels cops, la devien maquillar. Això sí que em quadra... Però i les altres?

-  No les altres era impossible que les veiessis. Queden circumscrites a nivell de la pell del cap, sota els cabells, veus? –Ensenyant-li sobre el terreny, amb el cadàver de la seva mare al davant-.

-  Sempre li preguntava si les marques que tenia a la cara eren producte d’algun desig i ella em responia que havia caigut.

-  Quina edat tenies?

-  Set o vuit anys. A l’escola hi havia una nena que tenia una taca a la pell i ens va explicar que això eren desitjos...

En aquell moment va entrar la Kinneret. Volia deixar-ho estar, Jehudith ja havia patit prou. Allargar les coses podien ser perjudicials per a la salut psíquica.

-  Ja heu acabat?

- I ara, només és el començament –va dir Jehudith amb un to sarcàstic- Si tens gana, pots començar a passar. Jo en tinc per una estona...

-  Perdona, no m‘enrecordava que fossis tan forta! M’estaré a fora.

- M’han comentat que va morir d’una parada càrdio-respitatòria mentre convulsava. Pot ser això, després de veure tot el reguitzell de fractures?

- Per ser més exactes va tenir un cessament de totes les funcions vitals. L’atac ho va desencadenar. Que no la duia cap neuròleg?

-  De la Bruixa del Laniado en dius neuròloga? El silenci era una mena d’explicació i quan no, et ventava la primera cosa que se li acudia.

-  Quin tipus de crisi tenia?

-  Crisis generalitzades. Fins i tot amb seqüeles de TCE pots tenir un tipus diferent d’epilèpsia?

-   És clar, depèn de l’àrea lesionada.

-  Quan tindreu els resultats de l’ADN? –va dir canviant de tema-.

-  Aviat. Tens telèfon mòbil?

- No, cap tipus de telèfon. Hauràs d’informar a Kinneret, aquella que s’espera a fora –va dir veient que el forense feia cara de baixar de l’hort-.

Mentre, el forense sortia a la recerca de la Kinneret, la Jehudith va tornar a quedar-se sola. Aquesta vegada, les llàgrimes brollaven soles i no va tenir cap inconvenient d’eixugar-se-les. Les emocions van ser més fortes que la duresa que aparentava mostrar als altres. “Quantes mentides m’has dit, mare? Què hi ha de veritat entre nosaltres? Per què no em vas dir que havies patit un atemptat quan jo era petita? Per què m’ocultaves totes les males obres de la Gueula? Per què no tenia dret a saber-les? Per què? Per què vas preferir morir abans de destapar tan de mal? Si, ja ho sé, volies que caiguessin per la seva maldat perquè estaves segura que els dolents són castigats... Però no creus que en aquest cas, Déu era cec? O potser li tapaven els ulls perquè no se n’adonés! Per què protegies el mal, doncs? Per què et torturaves, no t’adonaves que a mi també m’afectava? Per què creus que me n’anava ben lluny...? Ara no pots respondre’m, és clar. I abans?. Mare, qui sóc, qui sóc?! Digues! Sóc la teva filla?, qui sóc jo?, I tu, ets la meva mare? Qui som?, Mare, mare, mare!!!!!!”. Jehudith estava fora de si. Cridava en un santuari de silenci. L’ajudant la va sentir i la va intentar calmar. Amb davantal de goma ple de sang incrustada i pudor de formol. “Mare!, no em deixis sola, ara no, deixa’m venir amb tu, mare!”...”Deixa’m carnisser, tu no t’hi fiquis”. La va treure a fora per la força. El forense l’estava petant amb la Kinneret i la Milly que arribava amb notícies fresques. Per fi!

-  L’he hagut de fer sortir...s’hauria fet mal..

-  Gràcies Ehud. Quan tinguis els resultats de l’ADN fes-m’ho saber.

-   Per descomptat.

- Emporteu-vos-la. Necessita desfogar-se. No la deixeu sola, que estigui amb algú de confiança.

-   Ara per fi, tot ha acabat. –va dir Milly-.

- Me n’alegro. Aviat podreu emportar-vos l’informe complet i el dossier amb les fotografies. La noia ja ho ha vist. Suposo que quan s’hagi tranquil·litzat, li podreu fer més preguntes. Ara està blocada.

-  Quines preguntes li voleu fer més? Ella no és cap assassina! –Va dir Kinneret, tova-.

- Només volem que ens confirmi alguns coses de la Gueula, per acabar la paperassa. Pur tràmit.

-   Doncs, fins aviat.