Misgueret s’estirava els cabells. Com podia ser que al segle XXI encara hi haguessin casos com aquell! En quin món vivien, els àrabs?
Segons el que li havia explicat de camí el Dr. Ibrahim, l’honor era gairebé més important que la pròpia vida. Si algú els tacava l’honor, corria la sang. Allò que podien dir els veïns, les xafarderies a esquenes seves era terrible per una família que només havia parit filles i totes havien abandonat l’Islam per anar a conviure amb “Satan” a Europa i als Estats Units. Només els faltava que n’hi hagués una que estigués endimoniada! Mal per mal, havien dit que també era fora... Però l’engany no va ser per sempre. Un incendi fortuït a casa seva havia deixat al descobert la mentida.
Aquella gent estava destrossada. “Què diran els veïns?” Tot s’acabava amb aquella pregunta.
La noia, un cop estabilitzada se l’endugueren cap a Haifa.
També havia patit algunes cremades de segon grau en un 40 per cent del cos, res greu en comparació amb les condicions infrahumanes que l’havien fet viure.
L’habitació no tenia finestres. Només una petita obertura fixa, al sostre per on hi entrava claror. Només una sortida de fums, ben camuflada perquè els veïns no sabessin res. Tota ella estava encoixinada per tal que no es fes mal mentre convulsava. Un lavabo senzill i una mica de roba escampada desordenadament. I molta pudor.
Els col·legues àrabs de la zona van decidir dur-la al Hadassa de Jerusalem en comptes de qualsevol hospitalet de mala mort de la zona àrab. I a la vegada, els de Jerusalem es van treure el mort, apartant-la del seu captiveri.
Amb Tzipora Misgueret, la Naïma es recuperaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada