Sort que els palestins no tenen un estat independent perquè els casos així, els seus doctors no haurien sabut trobar el desllorigador. D’una presó se n’hauria anat a una altra.
Almenys a Israel, a Haifa mateix, hi ha molta preocupació per donar més independència i qualitat de vida als pacients amb epilèpsia. Naïma, tindria una segona oportunitat, si en realitat ho volia.
Un poc recuperada de les ferides de l’accident, les quals van tardar força temps, van avaluar-ne les mancances cognitives. Li costava parlar amb fluïdesa davant d’una persona, les paraules estaven disperses pel cervell i no era espontània. Tenia la tendència de donar la culpa al fet d’haver nascut malament. La Dra. Misgueret estava farta de dir-li que no tenia res a veure amb el seu naixement, que és una disposició i res més. Fins i tot, podria ser que algunes de les seves germanes poguessin tenir-ne en un futur...ni amb això podia treure-li del cap aquesta mala fixació que la turmentava.
A més, havia conviscut molts anys amb la soledat i ara li venia de nou, tota la gent que s’interessava per ella. Era molt desconfiada. Sempre es pensava que li volien fer mal. La seva mare l’havia mentalitzat que “com a casa, enlloc! A fora de la seguretat de la llar, la gent era dolenta i sempre se n’aprofitarien i, si mai es topava amb un metge, aquest la faria servir per experimentar a costa seva i després l’abandonaria a la seva sort”. La doctora Misgueret era una dona i no un metge i per tant, aquest temor ja no existia. La sobreprotecció feia molt mal i ara li ensenyarien a protegir-se sola i de saber trobar el seu lloc en la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada