Part X

Jehudith s’havia despertat sola a casa de la Milly. O això pensava.

Les persianes americanes estaven abaixades. No va saber trobar cap interruptor per obrir cap llum. La casa, un pis força gran, feia pudor de resclosit.  D’haver estat tancat durant molt de temps. Arreu hi havia llibres i revistes per terra o mal endreçades que queien al seu pas insegur. Va intentar resseguir amb la mirada acostumada a la foscor total, el contorn interior. Estava ple de mobles i sofàs de pell. Llums de peu amb un cos bombat i pantalla de roba estaven plenes de pols. Cap d’ells no tenia bombeta.

Un cop cansada de voltar sense sentit, va asseure’s sobre un dels molts sofàs que va trobar. 

- Aaaah!, diantre, què és això?!! –va exclamar, espantada-.

El cos allargat però tou,  li va costar de bellugar-se.

-  Què vols que sigui, un mort? 
- Ah, ets la Kinneret, l’altra policia... M’has espantat. Però què hi fas aquí? Com és que en aquest cau no hi ha llum? 
- És el pis de la Milly. Fa anys que ja no hi viu. És una obsessionada per la feina. Va mudar-se a la comissaria per no haver de prendre temps en trajectes. Quan va decidir investigar la desaparició de sa mare, va deixar la  casa tal i com la veus ara. 
-  No em sona que fos així, aquest matí. Era més aviat lluminosa i no feia aquesta pudor. 
-   Noia, ens assemblem molt, sabies? 
-   Per què ho dius? 
-  Perquè jo detecto molt bé les diferents olors de l’entorn. Faig la competència als gossos. –va dir amb un petit somriure que més aviat semblava una riallada còmica-. 
-   Són olors que et marquen. Què som ara, de dia o de nit? Hi ha tanta foscor... 
-   Som de nit. Noia, has dormit molt. T’ho mereixies. 
-   I la mare? –Va dir tot de sobte-. 
-   No en sé res, jo, ara. Hauria de telefonar a la Milly –va mentir Kinneret-. 
-   Però tu t’hi vas quedar a soles amb ella, oi? 
-   Només et puc dir que estava molt malament. Vas intentar reanimar-la? 
-   Sí, tot i que els consells de quan es produeix un atac epilèptic et recomanen no tocar mai la persona en estat ictal. 
-   Ictal? 
-  Sí, en estat comicial. No li has de posar res a la boca, l’has de tombar perquè no es faci mal al cap quan convulsa i sobretot no tocar-lo. Aquest per què no te’l sabria dir...Suposo que deu ser perquè si tingués una contractura es podria lesionar. Per què m’ho preguntes això?

Kinneret Amir va quedar sense paraules. Ara era el moment de dir-li, si estigués autoritzada, que la seva mare era morta i que li havien practicat l’autòpsia.
- Però per què no vas avisar a una ambulància? 
- No tinc telèfon. Ja estic acostumada a veure crisis. N’he vist centenars. Ja sé com acaben..però ahir estava destrossada. No em podia concentrar en res. 
-  Sí, ja se’t veia, Els ulls em deien: he plorat una bona estona. 
-  Una i dues, d’estones. 
-  Des de quan té epilèpsia, la teva mare? 
-   Abans de néixer jo, ja en tenia. Jo vaig néixer amb cesària perquè ella no em podia parir ja que existia un risc molt elevat que patís un atac mentre  donés a llum. Era perillós per a ella i ho era per a mi. A mi sempre m’explica que de petita es va fer un cop molt fort al cap i des d’aleshores havia patit sempre epilèpsia. Com a seqüela. Però per què m’ho tornes a preguntar: si ja t’ho vaig dir!

Jehudith estava més serena del que semblava. No se li escapava res. Kinneret ja no sabia com estirar-li la llengua. Una estirada que tenia per missió, no pensar amb sa mare. Aquells silencis llargs entre resposta i resposta no significava que la noia anés lenta de reflexos sinó que no es podia treure del cap la seva mare...

- I amb tot aquest merder que teníeu al bloc, no havies pensat mai en denunciar-ho? 
- Ma mare no ho volia. Deia que ells mateixos caurien pel seu propi pes, per les seves pròpies malifetes. A més, la Gueula sempre se sortia amb la seva. Si ma mare hagués dit alguna cosa, la Gueula hauria convençut qualsevol jutge al·legant que ma mare no estava bé, que tenia epilèpsia i “ja se sap amb els epilèptics, són gent que s’ho inventen tot...Veuen visions, no hi toquen...”. No ens enganyem: els epilèptics no tenen una existència fàcil. A més de controlar la seva malaltia –i medicació inclosa- han de lluitar contra la incomprensió general de la gent. Som gent maleïda.... 
-  Que no deies que no en tenies, d’epilèpsia! 
- No en tinc pas, però prefereixo incloure’m per solidaritat. Estan molt sols. I canviant de tema..., la Milly no va deixar menjar, en algun lloc? Tinc gana. –va dir-. 
-  No, hauríem de sortir a fora. Et ve de gust menjar una pizza? 
-  No m’agraden. Barregen massa coses. 
-  Bé, és igual. Anirem a un restaurant. Cap problema.