Estava deprimida. Jugava amb el menjar. No sabia quina cara posar als seus pacients. Volia evitar tan com fos, que se li notés aquell pessimisme tan evident. Immersa en les seves cabòries que no duien enlloc, no va veure que davant seu hi havia un home amb posat apagat que se la guaitava. Ella no en va fer cas. Ja estava cansada de donar explicacions sense sentit al personal que se li acostava.
Estava absent.
- No t’ho acabaràs? –va dir aquell home per trencar el gel-.
- Tens gana?. Té –va dir tot aixecant-se de la cadira-.
- No, dona, seu.
- Prou que es veu que no tinc ganes de fer-la petar. Si et plau, pots anar-te’n? Vull estar sola.
- No et convé... Seu i acaba’t el dinar.
Era la primera vegada que algú li deia què havia de fer amb posat greu.
No sabia qui era però va obeir.
- Al final t’ho has menjat tot, veus? Em dic Mikhail Ramkievitx Vroderov i seré el teu alumne.
- I per què has vingut justament aquí?
- Al teu despatx no hi eres.
- I no et fa vergonya exhibir-te davant d’altres col·legues?
- No cal que ho faci, sóc el marit de Raquel Tzaror i en certa manera, molts ja estan acostumats de veure-m’hi.
- Com vulguis.
- El Doctor Ibrahim m’ha donat això...
La doctora Misgueret no es creia el que veien els seus ulls!
Va aixecar-se d’una revolada i sense donar cap explicació al marit de la Raquel, se’n va anar volant.
Aquell paper la va treure de polleguera. Segons noves ordres del Dr. Ibrahim, ella seria l’encarregada de formar els nous aspirants en l’especialitat de Neurologia. Excepte que fos una de les tantes bromes. Va anar directe cap al despatx d’aquell doctor tan fatxenda i masclista. La porta estava tancada. En un raconet, hi va trobar un paperet que indicava la nova ubicació. “Sóc al teu despatx”.
Misgueret hi va entrar com si res.
- I doncs, Ibrahim que t’has perdut?
- És molt acollidor el teu despatx... per cert, has rebut el meu missatge?
- I me l’havies de fer donar per aquell mitja figa del marit de la Raquel?
- Vaja, ets una dona molt llesta, Tzipora. Amb tan poc temps ja t’has fet la idea de quina mena d’home és? L’equip directiu ha estat d’allò més encertat, doncs. Abans hi estava jo però com que tinc noves tasques a l’Institut de Recerca Rambam hi havien de posar algú i era més fàcil posar-hi un professional de dins que triar entre un fotimer de Currículums de fora. A més, quin sentit tindria un de fora, qui visita ets tu, no?
- I el teu missatger és dels descarrilats?
- En teoria sí però vol formar-se en una altra especialitat, la que tenia està gastada.
- Què? Gastada!! Què vols dir?
- Vull dir que si continués amb Psiquiatria possiblement no li permetrien exercir.
- Què va fer?
- Pregunta-li.
- No en tinc ganes, digues-m’ho tu que el coneixes.
- Noia és molt llarg d’explicar, ja ho descobriràs...-va dir tot aixecant-se de la butaca- Tzipi, no facis aquesta cara de trastornada que els ho contagiaràs als teus pacients. Vols que et recepti Citalopram? –I abans de sortir del despatx-. Tranquil·la, Misgueret, només hauràs de fer-los els seguiments, posar-los feina d’investigació, controlar-los, en definitiva. No estàs sola, com tu, hi ha tot el departament de Neurologia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada