Misgueret feia vida a l’Hospital. Dormia als llits del personal de guàrdia, abraçada a la seva carpeta de seguiment.
Un cop llevada, anava a les dutxes adossades a la sala d’operacions fent tentines i es regalava un reconfortant doll d’aigua calenta. Ben a prop, hi penjava una muda, composta pel vestuari usual –uniformat- del personal de l’hospital. Li molestava molt haver de triar la roba cada dia -i tampoc no en tenia tanta per cada dia de la setmana.
Es dutxava amb un xampú comprat a la farmàcia, dels que en podríem dir “medicinals”. No duia perfum ni se’n posava d’afegit tal com feien altres de les seves col·legues. “El perfum està bé quan vols cridar l’atenció d’una altra persona”. Li agradava mostrar-se neutra sense afegits postissos ni hipòcrites. No volia que els pacients masculins mal interpretessin missatges no escrits.
Un cop seca i pentinada es recollia el cabell de manera que no la molestés –en un monyo o trena espiga.
Després anava al seu despatx, amb la carpeta que mai se’n separava, a fer un cop d’ull al correu electrònic.
-Vroderov, què hi fas aquí tan d’hora?
- Haig de parlar amb tu. És urgent!
- Doncs, endavant. Digues de què es tracta? –va dir encuriosida-.
- Ja fa temps, et vaig dir que aquell nap-buf que corria com a voluntària ficava el nas a massa coses i, ara m’ho han acabat de confirmar. Una pacient s’ha queixat...
- Sigues més explícit –Misgueret, molt seriosa, va quedar-se amb un pam de boca-.
-Ha intentat robar pertinences d’una malalta. Aquesta la va descobrir in fraganti i, l’ha agredit. Ara està a urgències...
- Impossible. I qui t’ho ha dit, això?
- Una infermera...
- Qui?
- No conec el nom de totes...és una de rabassuda i molt pigada. Mai no recordo el seu nom...
- Tatiana... Ho hauré de verificar. Pots sortir un moment?
La Dra. Misgueret no se’n sabia avenir. Un cop a soles al seu despatx, va comunicar-se amb Urgències per saber què havia passat.
El nap-buf, tal com en Vroderov es referia despectivament, estava inconscient. Algú li deuria haver donat un bon cop al cap. Ara li farien un TAC per esbrinar si hi havia un TCE. Misgueret volia parlar amb Tatiana però en aquell moment estava il·localitzable. “Molt estrany...”.
Finalment, va decidir jugar la darrera carta: la policia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada