- M’agraden els nous reptes- havia deixat caure a Raquel Tzaror, una de les infermeres que més pes li feia, tot fent cua al self-service-.
- No saps el que dius, noia. Aviat te’n cansaràs i ho faràs tot de rutina. És clar que si la medicina és la teva vocació, no hi tinc res a dir. No et veig convençuda –li contestà-.
Raquel Tzaror era infermera: una dona decidida que passava de la cinquantena. Diuen que són les millors, les madures, les que saben fer la feina ben feta sense donar-hi gaire importància. Misgueret se li volia assemblar. Aquella dona era un pou i sobretot, sabia veure les coses. Un gat vell que no li havien d’ensenyar res. I aquesta vegada, havia filat molt prim. Misgueret no va saber què dir.
- I quina prometença va fer el Dr. Ibrahim?
- Ni idea. Aquell toca massa tecles. Li ha anat bé trobar algú com tu, tan disposada a sacrificar-se i fer bé les coses...Quan no donis l’abast, desitjaràs no haver-ho dit.
- Però tu bé que funciones...
- Nena, jo no haig de fer diagnòstics!! Bon profit.
Tzaror va deixar clavada a la nova doctora.
Va ser un altre de la cua que li va haver de recordar que no estava sola al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada