Va començar els seus dies a l’Hospital Rambam fent el seguiment individualitzat i sota supervisió del Dr. Ibrahim, de tots els seus nous pacients. Tant els pacients ingressats com els de les consultes externes. Amb els pacients ingressats només era qüestió d’actualitzar les dades diàries i, amb de les consultes externes, prendre consciència de visitar-los i posar en pràctica l’ètica professional.
Va comprovar que el Dr. Ibrahim passava molt de llarg els problemes psicològics que presentaven els pacients amb epilèpsia, malgrat que el Rambam tenia a disposició del pacient, un estol de professionals dedicats al seu benestar integral tant psicològic com social. En molts països encara hi havia l’estigma que l’epilèptic no era una persona capacitada per exercir els seus drets civils -o penals. Era inestable, depressiva i vulnerable i, ningú no se’ls prenia seriosament. Si hom preguntava pel carrer, els deien directament que eren malalts mentals. Sempre s’havia de corregir que no, no era així. L’epilèpsia és una malaltia neurològica no contagiosa. Era crònica i en molts pacients s’aconseguia controlar les crisis. Malgrat això, hi havia encara empresaris que no volien contractar epilèptics perquè creien erròniament que serien absentistes laborals potencials i els pocs que hi havia, se’ls acomiadava. Un dels països on la lacra dels falsos acomiadaments per absentisme laboral era més alta, era l’Estat Espanyol. Amb això, Israel jugava amb avantatge ja que la gent estava més sensibilitzada que en altres llocs i aquests afectats crònics se’ls respectava més.
Misgueret tindria feina per posar les coses al seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada