Part V

Misgueret no encaixava amb els seus col·legues i no sabia què fer per trencar aquesta dinàmica.

Com sempre va haver-se d’asseure sola en una taula.

Les males relacions la desencoratjaven.

Se sentia estranya en aquell ambient, com una pedra a la sabata.

Notava com les mirades se li clavaven arreu del cos com si fossin dards a una diana. De tant en tant, se li acostava algú a preguntar-li quelcom però de seguida notava com un xiuxiueig de somriures i murmuris a la seva esquena. Simplement era per riure li havia ventat un infermer.

Els seus pares vivien en un kibbutz al nord del país. Quan els va dir que havia decidit estudiar medicina, li van dir que es buscava massa feina, que ella no servia per donar-ho tot als altres, que era tancada i mancada d’intel·ligència emocional. Si bé havien de reconèixer que l’experiència en aquella escola de “tarats” havia estat un encert o de redactora en cap d’una secció oblidada d’un diari, se n’havia sortit, opinaven que com a doctora seria un fracàs. Que més li valia als seus anys, dedicar-se a un treball més tranquil al seu kibbutz de naixement.

A partir d’aquell encoratjament demolidor dels seus pares, va decidir, molt a pesar seu, dir a tothom qui ho preguntés que era adoptada i que els pares adoptius havien marxat d’Israel. En definitiva, qui era ella? Si anem a mirar la consideració que li mostraven, de ben segur, si un dia desaparegués, no la trobarien a faltar.