Part XI

Els dies a l’hospital passaven molt lentament. Era un dia fet de dies, com la Creació.  Diguem-ne que en un sol dia, n’hi cabien molts. Tots eren iguals, rutinaris; veies les mateixes coses, les mateixes desgràcies, el mateix patiment.

El rostre dels voluntaris ja no era tan viu com en el principi. La vivor es traspuava als qui ho feien per vocació.

Aquella, ja no sovintejava tant, només venia un o dos a la setmana. Venia d’amagat quan el personal supervisor dinava o treballava a consultes externes. Misgueret feia temps que li tenia el dit a l’ull. Fins i tot havia demanat consell a una policia de la zona i que hauria avisat als pacients sobre una possible estafa d’una de les voluntàries.

El mal té moltes formes, mai no se sap com te les trobaràs.

Una d’adonar-se’n, va ser una de les policies que van dur la investigació per la desaparició de la seva mare, un any abans, Emilia Stein.

Van robar a una botiga de Tel Aviv, suposadament de bijuteria. Una setmana més tard, la policia va desmantellar per casualitat, una banda russa i allà hi van trobar tot el contingut de la presumpta botiga. Pel modus operandi, van trobar moltes similituds amb el negoci dels Karpov: material robat a tercers i molts falsos sostres plens a vessar de diner en efectiu. Moltes de les víctimes eren personalitats importants que donaven grans quantitats de diners a la Fundació de l’Hospital Laniado de Netanya. A les factures de les “donacions” hi havia un nom de referència, però havien deduït que era fals ja que la persona en qüestió no la van trobar mai registrada enlloc. Era invisible. Milly va sospitar que hauria de ser d’una persona que tractava amb pacients; una assistent social o personal sanitari.

Va començar a filtrar tot el personal sanitari a la recerca d’algun que encaixés amb el perfil criminal de les donacions com ara, un compte corrent inflat pel cobrament de comissions; però havent trobat tants amagatalls amb bitllets camuflats, feia pensar que el nom de referència no seria tan ximple com per tenir-ho al banc.