La doctora Tzipora Misgueret era una neuròloga debutant. Havia estat fent substitucions esporàdiques en els diferents centres de la Regió Nord d’Israel. No feia gaire que s’havia establert a Haifa. Havia triat l’Hospital Rambam perquè era punter en investigació en neurociència. Un dels màxims investigadors era el neuropsicòleg àrab, de cultura israeliana, Dr. Raphiq Ibrahim. Havia fet estudis per demostrar que la llengua materna sobrevivia en casos de malalties amb danys cerebrals en persones bilingües. També havia dut estudis per sensibilitzar que l’àrab clàssic produïa als nens un endarreriment en la comprensió lectora ja que tenien una dificultat doble: la comprensió dels símbols i del text. Havia vist que un mateix escrit en àrab clàssic però transcrit en caràcters hebreus, els nois l’entenien millor perquè els símbols eren molts més clars que no pas el que estava escrit en àrab clàssic directament. Aquest doctor havia estat assessor per diferents governs israelians en el ministeri d’Educació i, per tant, tenia certa fama i molt merescuda. Misgueret no va dubtar ni un minut en presentar el seu Currículum en aquesta institució.
Ella era un cas estrany del seu entorn. Havia començat tard la carrera. Va estar anys tastant professions i no n’hi va haver cap que li fes el pes. Va fer història. “Massa lletra”. Va treballar en un diari de redactora eventual, als caps de setmana: “Tenia problemes de concentració, hi havia massa moviment, soroll i gent al seu voltant que no fotia brot en tot el dia!” i els va enviar a pastar fang. Va dedicar-se a la docència en escoles amb nens amb problemes cognitius i, allò va ser la gota que va fer vessar el got. “Allò era un manicomi com aquells dels llibres antics que explicaven amb tanta morbositat, el deteriorament mental”. Després d’uns anys massa sabàtics, va començar medicina.
Era una dona de lletres i això va costar-li més anys dels “prescrits” pel sistema universitari. Més anys, més bones notes treia, així que podia dedicar-hi més estona d’estudi. Inicialment, no va triar cap especialitat en concret, només l’atreia la neurociència, que és molt més general i on la investigació juga un paper important. Però un cop a l’Hospital li van demanar que triés una especialitat per tal de treure feina al seu doctor estrella. No li agradava haver de prescindir de malalties que l’atreien, com les desmielitzants, però no tenia cap més opció i per tant, i molt a desgrat seu, es va decantar per l’epilèpsia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada