Una perla a la teranyina. Part I.

Misgueret no era d’aquelles doctores que jugaven  amb els pacients, donant-los medicaments a ulls clucs. Els problemes s’havien d’estudiar amb molt deteniment. Els pacients no eren en cap cas, un objecte de proves. Eren essers humans que calia tractar-los amb molt de respecte. Si volien fer experiments, s’havia de notificar als pacients seleccionats i aquests alhora, havien de donar el seu consentiment. “Els metges hi són per pal·liar una malaltia i no per aprofitar-se de la bona fe dels afectats. La medicina no és cap negoci, és un deure i el metge ha de vetllar pel restabliment de la salut, mentre això sigui possible i, en cas que no ho sigui, també. Per què es fa el Jurament Hipocràtic quan acabes la carrera i estàs preparat per exercir?”.

La doctora Tzipora Misgueret estava farta de sermonejar als professionals mèdics que estaven a càrrec seu per alguna falta greu. Ella era l’encarregada de donar-los una segona oportunitat. Tornar-los a modelar segons la llei Internacional que emparava al pacient en l’assistència sanitària. Els Estats Units van ser els pioners en aquesta pràctica i no és fins als anys 90 del segle XX que la OMS no promulga la Declaració per a la promoció dels drets dels pacients a Europa. Aquesta declaració cerca reafirmar els drets humans fonamentals en l’atenció sanitària i promoure el respecte del pacient com a persona; també vol reforçar la relació entre el pacient i el professional de la salut i, animar el malalt que participi activament en el procés de curació i humanitzar l’assistència que rep. Està demostrat, que la quantitat i la qualitat d’informació facilitada als malalts els redueix l’angoixa, i així s’aconsegueix una recuperació millor i més ràpida gràcies a la col·laboració mostrada durant el període de tractament. Dit d’una altra manera, un pacient ben informat és un col·laborador actiu en el procés de recuperació perquè és més responsable amb la seva malaltia i per descomptat, també ho és amb el seu tractament.

Abans que existissin aquestes lleis, el professional de la salut era l’expert que havia de procurar el bé per als seus pacients sense que aquests puguin tenir una opinió al respecte. El metge en tant que professional, era qui sabia què li convenia al pacient i el que no. Aquest tipus d’assistència estava fonamentada en el principi de beneficència segons la qual el metge estava investit de l’autoritat d’Esculapi i decidia aïlladament, la teràpia adequada en cada cas i en cada pacient, sense comptar amb el pacient, no dubtant a utilitzar qualsevol excusa i fins i tot, l’engany per treure’s la responsabilitat d’informar. Es tendia a creure, en el model clàssic heretat d’Hipòcrates, que una persona en estat de sofriment era incapaç de prendre una decisió conscient, lliure i lúcida sobre el seu estat i sobre el seu tractament ja que es considerava que la malaltia no tan sols afectava al seu cos sinó també a la seva ànima.

Per sort, ara es tocava de peus a terra i, només hi havia casos aïllats que es desviaven del camí. Eren metges amb poca experiència professional, insegurs d’ells mateixos i que intentaven desviar l’atenció del pacient explicant-los històries que no venien al cas. Els pacients en molts casos gent gran, preferien no aixecar la llebre per no molestar el doctor enfeinat. Els deixaven fer sempre i quan la seva salut no se’n ressentís. La queixa sortia a la llum quan els familiars s’adonaven que el pacient estava mal atès o que la informació rebuda no s’ajustava a la malaltia.