Part X

Misgueret no donava l’abast amb tanta feinada com tenia. Els alumnes de l’especialitat eren pesats com les mosques vironeres en un migdia calorós, en la canícula estival. Eren com criatures o això semblaven. Misgueret tenia una altra opinió d’aquells galifardeus.  Tenien més psicologia que no pas ella. Amb tantes tecles com tocava, no s’adonava que deixava entreveure la seva personalitat més vulnerable. Volia fer les coses ben fetes, controlar-ho tot i supervisar els deures que imposava als seus alumnes que li anaven al darrera...

A més, també havia de formar unes noies que s’havien presentat per fer de voluntàries a la seva unitat. No passava gaire sovint que externes volguessin passar-se part de la seva vida intentant ajudar als altres. Podria ser part d’una mitzvà personal... Moltes vegades, darrera de les mitzvot s’hi amaguen històries de promoció social i allò que compta, queda en un segon terme.

- Ho sento, però no suporto que se’m tracti com una nena de bolquers. I encara menys aquell desgraciat que ha de canviar d’especialitat si vol tornar a exercir.

- Noia no et posis així. Ja sabem que n’has vist de tots colors, però no  neguis que el Dr. Vroderov és el teu superior i ell decideix fins on pots arribar.

- Ni ho somiïs! Qui ho ha de dir és la Dra. Misgueret. Ell només és un estudiant més! Ella és la que em supervisa...

- Això sí, tens raó...

- Què dèieu?

- Que el Vroderov li vol tallar les ales....

- Entesos. Posaré fil a l’agulla perquè això no torni a passar. Gràcies Tzaror.

- Et dius Tzaror? Tenia una veïna que se’n deia...

- Ah caram, quines sorpreses, noia. Dèbora, potser?

- Sí... Misgueret, ja ve –va dir la noia de pràctiques a la doctora-.

- D’això, Vroderov, hem de parlar...en privat.

-D’acord.

Professora i estudiant se’n van anar passadís avall. Misgueret estava molt seriosa i no va dir ni una sola paraula fins que no van ser al seu despatx. No estava per romanços.

- Em sembla que no m’he explicat bé...

- No sé què vols dir?

- M’han arribat queixes de tu.

- Ah, aquella nap buf que vol anar de doctora sense ser-ho...

-I aquella setciències fa de voluntària sense ser-ho i li permets que fiqui el nas a tot arreu.

-També és més gran. Què vols dir que fa de voluntària sense ser-ho?

- Mira, per molta feina que tingui, no em mamo el dit. Aquella només es dedica a fer-la petar amb els pacients d’una certa posició econòmica. No sé, no la veig clara.

- Pensa que són gent gran.... també necessiten ajuda.

- Sí, i també els sobren diners a cabassos. Veig que tampoc m’has entès. T’ordeno que a partir d’ara, la vigilis de prop sense permetre-li ficar el nas allà on no ho té permès. Ah, la nap-buf que no et cau bé, té el meu permís, ella sí pot anar de doctora, té molta experiència, més que tu. I més que en tindrà després del curs.

- Entesos, tu manes. A reveure.

Vroderov va sortir desinflat de la xerrada.

Tan bé com s’entenien amb aquella dona. Era decidida, adulta, assenyada...mai no va entendre perquè el voluntariat era gratuït. Els serveis, qualsevol que sigui, s’haurien de pagar d’una manera o d’una altra. Ho trobava normal que aquella que Misgueret no la veia amb bons ulls, s’ho volgués cobrar.

Amb això, havia de reconèixer que el procediment no era l’adequat. Per tant, Misgueret tenia raó i amb una dona enfadada, millor no portar-li la contrària. Prou se’n guardaria de desobeir-la!