Part XV

Va estar-se molts dies amb els ànims decaiguts. La tristesa la consumia. No volia menjar. Plorava molt sovint. Parlava en els somnis, gesticulava, cridava la mare.  Li preguntava, què havia de fer, ara? Abans era tot tant fàcil. Agafar les poques coses que li quedaven en una casa buida i anar-se’n lluny. Potser des de la llunyania ho veuria tot més clar i, fins i tot trobaria alguna persona bona que la volgués ajudar... També, es demanava qui era. Qui era en Daniel ben Ezra. I el David?, què hi pintava el David en aquell trio de desconeguts? Aquell guitarrista que va penjar els hàbits de modern per cantar piyutim a les festes destacades del calendari jueu... Aquell home distant que a penes parlava amb la mare. Qui era? I en Daniel? Ho veia borrós com en un vidre esmerilat, un vidre ple de baf en un dia d’hivern. Havien parlat tant, de tants projectes...que ara no sabia trobar-ne els lligams. “Què havia dit en Daniel de la mare? Un iogurt caducat dins d’una nevera”. Allò que guardes per més endavant, per un futur diferent i pròsper però que no goses llençar. Saps que no te’l menjaràs perquè et faria mal o perquè ja no té gust. No saps a qui podria servir, encara. Explicaven els represalitats -del dictador Franco, un espanyol que li queia la bava amb Hitler, un criminal genocida-, que sempre guardaven una poma al rebost. Mai sabien quan tornarien els seus fills o marits. Sempre calia tenir quelcom per oferir-los. Sempre s’acabava podrint i sempre en compraven de noves i així fins a l’infinit. Però el iogurt quedava allà. Qui se l’havia de menjar, el iogurt?