(5)

Va començar per la ciutat cultural i més activa del país: Tel Aviv. Va visitar Iafo, el barri marítim de Tel Aviv. Tel Aviv és la nova ciutat aixecada a 1948 per donar sostre als jueus que tornaven a casa després de molts segles de Diàspora forçosa escampats arreu del món. Un exemple d’això és la ciutat de naixement del violista i director d’orquestra Pinchas Zukermann. Una part de Tel Aviv és coneguda per la “Ciutat Blanca” per la seva col·lecció  de 4.000 edificis de l’estil Bauhaus, reconegut per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. A més, compta amb un museu per mostrar objectes i mobles relacionats amb aquest estil, des del 2008.

Tel Aviv a més a més, és una ciutat amb molta vida teatral. Fuster va triar el teatre per poder copsar la llengua amb major intensitat. Monòlegs. Només són paraules i calia posar tots els sentits per entendre-ho tot. Va ser divertit. Va sadollar-se plenament en establiments amb vida social, amb jovent de totes les edats per tal de posar en pràctica allò que li havien ensenyat a classe. Calia fer eclosionar tots els registres lingüístics per tal de poder ser totalment independent i no haver de necessitar mitjancers  que fessin entrebancar el dia a dia.

Cansat de la Bohèmia va anar a retirar-se a Jerusalem. La ciutat occidental i més nova, també s’hi podia copsar la modernitat de la societat israeliana però la que dóna personalitat al món judaic és la seva part vella, la part que els israelians van recuperar a la Guerra dels 6 dies. Ni fet expressament. El setè dia, Déu va descansar.

Tret del bullit dels mercats àrabs o els turistes estrangers presumptament religiosos, Jerusalem s’hi respira un altre temps. Molta pau, joia i molta claror a causa del material en què estan recoberts els edificis. Durant la posta de sol, Jerusalem és daurada.

Va deixar-se perdre pels carrers de centre antic del barri jueu, allà hi va trobar una relíquia: una llibreria atapeïda de llibres. Allà hi va trobar deixant-se endur per l’olor que desprenien tots aquells tresors de pàgines esgrogueïdes, un vocabulari mèdic actualitzat amb les seves equivalències en anglès, editat feia poc, per l’associació Maguen David –la creu roja israeliana-. Segons el llibreter, era un llibre adreçat a metges i infermers no jueus i “creia que no era gaire usual que un dels seus, en volgués un”... Li va fer gràcia perquè l’hebreu que parlava i que havia après en una aula de Barcelona, era tan perfecte com el que podien aprendre els alumnes jueus a Israel.

-El Vull per regalar... -va al·legar al llibreter per allunyar-li els dubtes sobre la seva procedència real.

Un cop va haver aconseguit aquella adquisició tan important, va dirigir-se al Mur Occidental del Temple per banyar-se de joia contagiosa de les pregàries dels Haredim.  A la vigília d’un Xabbat, es va deixar portar per l’eufòria de la gent i, va inserir un paperet en una escletxa amagada. Era un desig, un desig d’esperança perquè l’estada a Israel fos un èxit. A partir d’aleshores, la seva llengua de cada dia seria l’hebreu i, aparcaria el català i la seva cultura, fins a la tornada –si és que es produïa algun dia.